Una recerca sobre el món rural que agafa forma teatral a la Sala Beckett
La Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) han presentat el nou cicle de teatre i reflexió “Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica”, comissariat pel professor de la UOC Israel Rodríguez-Giralt, especialitzat en l’estudi social de desastres. Totes les propostes i debats semblen molt interessants a més de necessaris.
Entrevisto l’autora d’una de les propostes presentades al cicle, Clàudia Serrahima Urgell. L’obra “No sabem res del campo” de format minimalista, és un trosset de món rural que a partir de la narració oral i del teatre d’objectes ens atrapa sensorialment. Els objectes i les veus tenen ànima, història i molta vida i els dirigeix i interpreta la Clàudia amb una delicadesa molt especial. Es tracta d’un espectacle absolutament poètic, evocador, subtil i precís. L’obra es podrà veure del 24 al 27 de febrer a l’Espai Aula 5 de la Sala Beckett.
Com va néixer i créixer en tu l’interès per la transhumància i la vida al camp i la idea d’aquest espectacle centrat en qüestions que ens queden lluny en el temps i l’espai?
Quan era petita la meva mare em va portar a veure una pel·lícula, “El somni” que parlava de l’últim transhumant, des d’aleshores em vaig quedar impactada pel tema. Anys després, quan una amiga va començar a estudiar a l’Escola de Pastors, vam veure que a la Residència d’Artistes Cal Gras obrien una convocatòria per investigar sobre la transhumància i li vaig proposar fer alguna cosa creativa per investigar sobre aquest tema. Ens hi vam presentar amb una proposta concreta que ha anat evolucionant fins el què és ara.
I a partir de la idea d’espectacle, com vas arribar al format i forma actuals, tan especials i diferents, pensats per un espai petit i que busca la intimitat entre el públic i artista?
Sempre havia admirat molt els espectacles d’objectes i jo volia fer-ne un. És un format que m’arriba molt i amb el que em sento molt còmoda explicant coses. De tu a tu quasi, com estant al voltant d’un foc. Fa comunitat i m’agrada.
Com reaccionen els teatres quan dius que l’espectacle ha de ser per a poques persones de públic per sessió?
Generalment em demanen de posar-hi una doble fila, però jo els parlo de l’experiència i dic que ha de ser així, per a 10 persones. Això també genera una atmosfera concreta. De fet, a l’inici, jo volia que fos només per una o dues persones!
Creus que som desconeixedores d’aquesta realitat les persones que vivim a les ciutats, tenim la vida rural idealitzada, potser?
Més que res, penso que estem oblidant certes maneres de fer i hi ha històries que si ara no les preguntem a la gent gran, quedaran esborrades, perquè qui les sap, marxarà amb elles…
A més també tinc la sensació que mirem molt poc cap als llocs rurals de manera sincera i real. Ho romantitzem des de la ciutat, i un cop allà, no volem l’olor de fems a casa nostra. Per exemple: quan des de la ciutat, decidim fer una pizza de Casa Tarradelles no pensem què s’ha hagut de fer per fer-la: s’han hagut de carregar els boscos per fer camps per tal de poder-hi tirar els fems del bestiar cosa que fa que a més de fer desaparèixer el bosc, es fagi malbé la terra i l’excés de fems i fa que l’aigua dels rius quedi bruta…
A quins espais l’has presentat i com arribes al cicle Planeta Persona de la Sala Beckett?
L’he mostrat, com a retorn de les residències que vaig fer, a Cal Gras, i a la Sala B de ‘Espai Escènic Iago Pericot Ca n’Humet del Masnou.
A la Beckett arriba perquè just presento la proposta en el moment que tenen pensat fer aquest cicle i els encaixa. A més vaig començar a crear l’espectacle en un curs de l’Obrador de la Sala Beckett, del Xavier Bobés (manipulador d’objectes).
Coneixes el conjunt de propostes del cicle i ens en recomanes alguna en especial?
Doncs he llegit una mica sobre totes i em crida molt l’atenció la proposta de l’Ada Vilaró, que es mostra només un dia, i les xerrades de la UOC també em semblen super interessants.
Creus que la vida rural és especialment dura per les dones tot i que en l’imaginari col·lectiu siguin els homes qui fan la feina aparentment més pesada?
Crec que la vida al camp és dura, però clar és el meu punt de vista. Pel que fa al tema de les dones, quan vam fer la residència a Cal Gras vam estar parlant amb dones pastores. Em va sembla que el més costós i pesat per elles és que les menystinguin o hagin de reclamar el seu espai, quan ja ho és des del moment en que hi treballen, potser seria interessant deixar de posar les coses en dubte quan són evidents. És un tema que m’ha quedat pendent d’investigar a fons.
El canvi climàtic ens preocupa i està al centre del debat social. ¿Ho vius personalment de manera angoixant i creus que és un tema central per la teva generació?
Ho visc de manera intensa i procurant ser coherent amb les coses que faig i la manera com visc. No sempre és possible i sí, crec que és un “temazo” central en la nostra generació, que anirà fent-se cada cop més present al llarg dels anys.
Explica’ns els teus altres projectes artístics com a fotògrafa, com la mostra “A plor de pell” que has exposat a diversos espais, com reacciona el públic?
“A plor de pell” és un projecte fotogràfic, en el que recullo “selfies” de persones plorant. Amb aquestes imatges faig murals en parets, enganxant les fotografies amb cola com si fossin cartells. El que vol aquest projecte és reivindicar els estats vulnerables com a una cosa quotidiana i natural. La veritat és que és bonic veure que la gent s’hi suma aportant el seu plor.
Com veus l’escena catalana actual, creus que hi ha oportunitats per a innovar i obrir portes a joves talents?
Vull pensar que sí, crec que no depèn dels joves, que n’hi ha moltíssims amb talent i coses a dir. Crec que els teatres haurien d’arriscar més i programar gent no coneguda i deixar-los parlar, ho trobaria super interessant i lògic. No escoltar sempre els mateixos punts de vista. Ah i aviam si també deixen espai a les dones creadores, que n’hi ha moltíssimes!
Després de la teva experiència amb “No sabem res del campo” t’ha sorgit algun nou interrogant per explorar temàticament o de format artístic?
Sí, de fet ja he començat amb una nova recerca sobre el meu besavi, que era capità de barco de la marina mercant. Si tot va bé, el proper octubre en faré una mostra!
