Per conèixer com són i que fan les dones haitianes cal superar i sortir de les imatges incrustades en la nostra imaginació, que presentan a Haiti com un país on nomès hi ha misèria humana, tal com hem vist a les notícies. Imatges insuportables d’aquest país del Carib han envaït els nostres televisors i han quedat com úniques i exclusives.
Sobretot, amb la devastació dels freqüents huracans i les del últim terratrèmol que va colpejar el cor de la capital el 2010, i ara simplement per una quotidianitat marcada per la pobresa. Seguim estant bombardejats per imatges que ens mostren un país amb una ecologia en ruïnes, un sistema polític corrupte i inestable que no aconsegueix satisfer les necessitats bàsiques de la seva població i una societat desorganitzada que viu en un “estat permanent de violència i conflicte”.
No podem desconèixer que Haití és el país que ocupa el poc honrós lloc 161 en l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i el lloc 127 en l’Índex de desigualtat de gènere, alhora que continua sent el país menys desenvolupat de l’hemisferi occidental, amb la major densitat poblacional, tenint al 78% dels seus habitants vivint en la pobresa absoluta i el 56% en la pobresa extrema. Però tampoc podem negar que la pietat o l’horror ens impedeixen entendre aquest país i la situació de les seves dones. És cert que la misèria està present a Haití i que les dones resulten més afectades per aquesta. Com en molts països del món, elles suporten tot el pes de donar de menjar als seus fills, cuidar-los i educar-los. Sovint ho fan soles amb esforços immensos i amb molt pocs recursos. Així per exemple, si bé és cert que l’índex d’analfabetisme femení és del 55%, mentre que el masculí del 47%, no se’ns informa que les famílies haitianes, i entre elles nombroses mares solteres, gasten una proporció del seu pressupost familiar molt més elevada en l’escolarització que els europeus o els nord-americans. Per què? Senzillament perquè el sistema escolar haitià està altament privatitzat.
Una mica d’història sobre la pobresa
L’estereotip de les haitianes com actrius passives sobre les que es descarrega la pobresa i la violència sexual masculina contamina la informació que ens arriba sobre la Perla de les Antilles i les seves dones. Ens amaga en particular les arrels històriques d’aquesta pobresa i la valentia de les dones haitianes per defensar els seus drets. S’oblida que durant la colonització, Haití va ser un dels principals productors mundials d’or, cafè i sucre. Que fou descapitalitzada després de la seva independència perquè les i els esclaus alliberats el 1804 no van voler incorporar-se de nou a la producció hisendera creadora d’aquestes exportacions. Que França no es va acontentar amb haver gaudit de tanta riquesa durant segles: el 1835, recolzada per les grans potències mundials, va imposar a Haití un deute de 17 bilions d’euros (en valor actual) per compensar la “despulla” dels seus colons. Que aquest deute no es va acabar de pagar fins al 1947. I que, més recentment, el lliure comerç i la importació de malalties animals han colpejat fortament la producció agrícola i ramadera haitiana, provocant a partir de 1970 importants migracions camperoles que, al costat d’altres factors com la manca de planificació urbana i l’absència de fonts d’ treball, han donat lloc a la bidonvillisation de Port-au-Prince.
La pobresa de moltes dones haitianes està lligada a aquesta història
D’altra banda, des dels temps de la lluita anti-esclavista, les dones haitianes van mantenir una presència articulada i influent, aportant nombroses heroïnes al moviment, entre elles: Catherine Flon, Cécile Fatiman i Dedée Bazile. Però la seva influència no va aconseguir acabar amb la discriminació de gènere a Haití. Com bé ho assenyala l’escriptor francès André Malraux: la societat haitiana és paradoxal, ja que la cultura haitiana no es troba restringida a les persones escolaritzades, sinó que aquesta pul•lula pels carrers. I, així mateix, hi ha un feminisme haitià ben implantat que es desenvolupa amb pràctiques patriarcals.
Elles són la clau de l’economia
En efecte, la lluita diària de les dones haitianes, incloses les que han constituït associacions, permet que aquest país existeixi i que els seus habitants guardin esperança. Elles juguen un paper fonamental en el sosteniment de l’economia familiar a tot el país, com comerciants en els mercats i places, per exemple. El seu valor és indestructible treballant durant llargues jornades per sostenir les seves famílies.
L’any 1930 va néixer la Lliga Femenina per a l’Acció Social (Ligue féminine d’action sociale), que es va caracteritzar per reclamar el reconeixement dels drets civils i polítics de les dones, operant en la clandestinitat i ésssent objecte de repressió en moltes oportunitats. Per socialitzar els drets de les dones la Lliga va crear un diari anomenat “La veu de les dones” (La Voix des Femmes), que es va constituir en un òrgan de difusió d’idees, demandes i d’educació en temes de gènere. El 1950 es va dur a terme el primer Congrés Nacional de dones haitianes en què van participar delegades de 44 organitzacions de dones haitianes i 32 delegades de 17 organitzacions internacionals. El 1957 es va aprovar el dret al vot femení a Haití per ser exercit només en l’escala municipal. Però la dictadura de Duvalier no va permetre el seu exercici continu a les dones haitianes. No va ser fins 1987 que van poder tornar a les urnes per votar per un referèndum constitucional. L’any 1994, el moviment feminista va obtenir la creació del Ministeri de la Condició Femenina i dels Drets de la Dona (Ministère de la Condition Féminine et Droits des Femmes). Aquests avenços institucionals i el reconeixement de drets que han adquirit les haitianes en el transcurs del segle XX són molt significatius, però encara hi ha moltes dificultats a l’hora de formular i executar polítiques públiques per a les dones en aquest país. Sigui el cas de la prevenció de la mortalitat femenina en el part que, segons les estimacions del 2011, a Haití es mantenia entre les més altes del món: 630 morts de dones per cada 100.000 nascuts vius.
Ara bé, cal recordar que hi ha molts tipus de dones haitiana, que es mouen en diferents ambients socioeconòmics i sociopolítics (l’alta burgesia, la classe mitjana i les poblacions rurals o urbanes pobres). En el medi rural, en les bidonvilles i als campaments de desplaçats, la vida de les dones és particularment dura. Solen ser elles les encarregades d’alimentar els nens, trobar i transportar l’aigua, aconseguir un sostre, totes aquestes són activitats que impliquen esforços immensos i moltes vegades inassolibles. També cal reconèixer que durant l’etapa posterratrèmol, com sol ocórrer després d’un desastre, hi va haver un augment de la violència familiar i sexual contra les dones en particular a les bidonvilles i els campaments, llocs de major vulnerabilitat.
L’agressió sexual reconeguda com a crim contra les persones
La violència contra les dones a Haití està present en totes les classes socials i en tots els ambients, encara que les seves característiques varien. Per això, les associacions de dones treballen des de la fi de la dictadura de Duvalier per modificar les lleis i les pràctiques jurídiques, transformar les mentalitats, oferir serveis a les dones víctimes, processar jurídicament els acusats i prevenir la violència de gènere. Gràcies al seu treball polític i social sostingut, es van organitzar conferències d’abast internacional, com ara: el «Tribunal international contre la violence faite aux femmes haïtiennes» de 1997, la «Conférence sur la Citoyenneté donis femmes haïtiennes» el 2005, i la «Conférence en vue d’une politique publiqui de lutte contre els violences faites aux femmes et aux filles a Haïti» el 2012.
Les associacions haitianes de dones, al seu torn, han aconseguit que l’agressió sexual es reconegui com un crim contra la persona i no com un crim contra l’honor de la seva família i que els processos mèdics per a les víctimes es difonguin a tot el territori nacional . El Parlament haitià ha votat a favor d’una llei sobre la paternitat responsable, havent-hi actualment en curs una llei marc que penalitza la violència de gènere, i també es realitzen intervencions preventives en els camps de desplaçats.
Tot això ha estat realitzat pel moviment feminista haitià i bona part després del sisme, malgrat les pèrdues personals de totes les militants i de la mort de tres dels seves grans lidereses: Magalie Marcellin, Miriam Merlet i Anne-Marie Coriolan.Tanmateix, aquest treball segueix sent fràgil fins que no hi hagi serveis públics de base i un reconeixement actiu del paper de les dones en la societat haitiana, deixant de banda les assignacions consuetudinàries que són socialment reconegudes.
Hi ha alguns rols assignats que són difícils d’emmarcar en un tipus o classe específica de dona, així com tampoc es poden adjudicar de manera exclusiva a les dones haitianes, ja que la discriminació familiar de la dona es presenta també en molts països d’Amèrica Llatina, en la seva quotidianitat. Per exemple, s’acostuma a que sigui la dona qui es traslladi al lloc de residència de la seva parella, en cas de provenir de ciutats diferents, a les nenes a casa se’ls ensenya a portar la càrrega de les tasques domèstiques com activitats “pròpies de les dones “i en l’àmbit laboral hi ha discriminació salarial.
És així com els èxits de les dones no es mostren ni de lluny en les imatges mediàtiques en circulació, les quals enfoquen principalment l’hecatombe humana i material que, és certa, que ha descapitalitzat a les dones de classe mitjana i ha empobrit a les encara més pobres, però ignoren les estratègies i diverses activitats de defensa permanent dels drets de les dones que avancen les associacions de dones haitianes.
Fins i tot, en alguns casos, la cooperació internacional i les tropes internacionals, que es van desplegar més nombroses després del terratrèmol de 2010, han aconseguit desestructurar aquestes associacions, les quals han ara de lluitar per conservar les seves activitats comunitàries i no ser envaïdes pel llenguatge del marc lògic i del deadline, propi de la cooperació internacional. L’ajuda internacional tendeix a prioritzar la «lliurament de resultats» sobre el coneixement de la dinàmica de les associacions de dones haitianes. És així que les associacions feministes han d’actuar en el marc de les estructures complexes, sedimentades i sovint inaccessibles de caràcter local, nacional i internacional.
Podeu visitar la pàgina web del Ministeri de la condició femenina
