OPINIÓ
Per Georgina Lira, psicologa social. DGF
Les diferents notícies que ens impacten diàriament estan generalment vinculades entre si als seus orígens pels mites i la novel·la cultural.
Tanmateix, tendim a llegir-les individualment, com si es tractés de temes aïllats, com si no tinguessin cap relació. Aquest pensament en compartiments estancs es reflecteix en l’àmbit institucional al qual se li adjudica la responsabilitat i el disseny de polítiques tendents a resoldre la problemàtica central sobre la qual gira l’assumpte, sigui quina sigui.
La conseqüència d’aquest pensament en compartiments estancs resulta en el fracàs sistemàtic de les polítiques públiques o, en el millor dels casos, permet posar un pegat o esmorteir-ne les conseqüències.
Desvinculem l’educació, la salut, el treball, la justícia, els drets humans. Desvinculem les notícies de l’època en què es produeixen i mesurem la seva rellevància en l’impacte que generen i en la quantitat de repliques que es fan, i no en la incidència que tenen a la vida real. Les desvinculem dels prejudicis regnants a la nostra societat i de les actituds discriminatòries que es reflecteixen en els plànols de totes les ciutats del nostre país, tant com en la qualitat educativa de l’establiment a què concorren infàncies i adolescències. Desvinculem la nostra perspectiva de la de veïnes i veïns, i creiem que perquè X diu alguna cosa aquesta és la veritat i qualsevol altra cosa és mentida.
Mor un nen al Chaco per desnutrició o tuberculosi o meningitis. Moren nenes i nens per desnutrició o tuberculosi o meningitis a tot el país. Però, en època d’eleccions, una notícia sobre desnutricióno pot estar absenti, a ser possible, presentada de forma morbosa i acusatòria, encara que passi cada diai cada dia mirem cap a una altra banda. Mentrestant, la criminalització de la pobresa, l’explotació laboral impune i quotidiana, la indiferència cap a la situació crítica que pateixen els pobles originaris quotidianament des dels orígens de la nostra història com a país, els abusos permanents cap a les poblacions més vulnerables i la marginació resten al marge.
Queden aparcats de la mateixa manera que es deixen aparcades les històriques mancances i el buidament de professionals dels sistemes de salut i educació, la qual cosa condiciona el futur de la gran part de la població a la voluntat de les elits que decideixen sobre aquests temes, tant com la corrupció en la despesa dels fons públics que tan freqüentment s’ha naturalitzat fins al punt que els requisits per accedir al finançament d’un projecte oa una licitació poden incloure des d’una afiliació o publicitat gratuïta d’un partit polític fins al pagament d’un percentatge del total del pressupost. I això passa a tots o gairebé tots els espais partidaris.
Depenent del mitjà que llegim, la culpa recaurà en algunes persones, i es plantejarà el problema de la desnutrició sense que s’apliquin accions o projectes eficients, perquè bàsicament no són rendibles en una societat de mercat i implicaria fer marxa enrere en el foment de la societat de consum per donar pas a una altra forma d’organització social més centrada en la satisfacció de les necessitats reals que en la producció de necessitats fictícies i sense importància, com sabatilles d’una marca determinada o l’últim cel·lular.
Cal construir col·lectivament una societat que no es deixi enganyar i deixi de triar representants amb el mateix criteri que tria un televisor, un iogurt o un vestit per a una festa. Una societat amb capacitat crítica, capaç de renunciar al consum desinteressat perquè sigui només una eina d’enfortiment per a tota la comunitat.
