No és la primera vegada que escric sobre este tema. El cos de dones com a arma de guerra, com a camp de batalla, com a matèria primera per a negocis il.lícits o fins i tot per a sufragar la guerra d’Ucraïna.
Hui, una vegada més vull referir-me als nostres cossos de dones com a espai que, ara, fins i tot volen esborrar i/o copiar de forma una miqueta grollera, per dir-ho de forma una miqueta delicada.
El cos femení mai ha tingut gran importància a part de la seua capacitat de gestar per a la societat. Ha servit, bàsicament com un vehicle a través del qual sotmetre’s.
Sotmetre’ns amb violacions dins i fora del matrimoni o la parella, amb abusos, amb intimidacions i un llarg etc. sobre el qual utilitzar el poder patriarcal per a dominar-nos i, així, mantindre el control a qualsevol preu.
Eixes són formes brutals, però hi ha altres més sibil.lines amb les quals exercir eixe mateix poder. Em referisc a les modes de cossos normatius prims, quasi esquelètics, insans però que els grans dissenyadors de moda, quasi tots homes i misògins, imposen perquè es poden lluir les seues peces exclusives.
A més, se sumen factors com la gordofobia, cada dia més estesa però que, curiosament s’enceba en les dones i no en els homes, una altra forma de pressió afegida sobre com hem de ser per a “teòricament” agradar-los, sense que import el nostre estat de salut ni el vostre benestar físic i emociona. I el pitjor d’esta nova tendència és que les dones, en general s’han pujat al carro i són molt poques les que s’accepten i es volen tal com són. I, com es pot imaginar, sé del que parle. I, de nou el patriarcat imposa a les dones que jutgen els aspectes físics d’altres dones i les qüestionen per a, així guanyar aliances i reforçar-se.
Una altra nova tendència que qüestiona els nostres cossos és la de disfressar-se de dona i exigir ser tractades com a dones, sense més, com un simple desig individual que s’imposa de manera individual i obviant-los segles de lluites feministes que han impulsat que cada dona s’apropie del seu propi cos i decidisca sobre ell per damunt d’institucions polítiques i religioses.
I això per no parlar del pas dels anys i de l’envelliment i les seues conseqüències. Les dones més majors pateixen situacions de desdeny i menyspreu per no ser útils. I amb útils em referisc a fèrtils o desitjables als ulls dels homes. I llavors comença la tirania de les arrugues i/o els cabells blancs com a qüestionament. I, per a moltes professions, la falta de treball com l’exemple de les actrius que ja porten anys denunciant la falta de papers i, per tant, d’oportunitats laborals per a dones madures i/o més majors.
O les dones amb discapacitat que són blanc de moltes més violències masclistes de tota classe.
El feminisme, de nou està avisant i denunciant. No se’ns vol escoltar, però insistirem. Perquè si per alguna cosa es caracteritza el feminisme radical, el que va a l’arrel de les coses, és per la seua resiliència. Perquè van ser, som. I perquè som, seran.
