Al documental El sostre groc (Espanya, 2022), la directora Isabel Coixet assoleix l’excel·lència per partida doble.
D’una banda, per la sensibilitat i lucidesa amb què exposa un crim amarg entre els amargs i cruel entre els cruels, així com per l’exquisidesa i el bon gust amb què tracta les protagonistes i els seus processos. De l’altra, per la fàbrica i la textura d’un documental de guió i muntatge nets i precisos que aprofundeix en els abusos i violacions al llarg de vuit o nou apartats. Només cal veure com al bell començament, el film s’endinsa pel congost de MontRebei, formós però difícil d’escapolir-se’n i com hi torna al final amb les protagonistes ja mestresses del timó. A l’alçària de la directora d’un monument com La vida secreta de las palabras (Espanya, 2005).
El sostre groc narra la història, el calvari, de nou estudiants de l’Aula de Teatre de Lleida que el 2018 van presentar una denúncia pels abusos sexuals soferts entre el 2001 i el 2008, quan tenien entre 13 i 16 anys, contra dos professors, Antonio Gómez —que també va ser-ne director i d’altres càrrecs— i Rubén Escartín, i de dues exdirectores del centre, Mireia Teixidó i Mercè Ballespí, perquè no van denunciar aquests abusos a menors. El cas es va arxivar perquè els fets, segons la legislació del 2018, ja havien prescrit i, a més, per a mofa i befa, l’Aula de Teatre de Lleida va pagar una indemnització de gairebé 60.000 euros a Antonio Gómez perquè se n’anés. De tota manera, hi ha una petita esperança que el cas es reobri perquè desgraciadament hi ha hagut noves agressions a alumnes del curs 2018-2019 sortosament denunciades.
El documental alterna els testimonis —sempre al seu aire i al seu ritme— de les nou abusades i depredades amb filmacions i fotos de quan van patir les sevícies. Senyala el positiu paper en aquest camí d’enfortiment de l’associació Dones a Escena, un espai de debat, reflexió i d’acció format per dones de les arts escèniques de Lleida. Tan bé ho tracta que en cap moment penses que les nou nenes, avui, dones, siguin només víctimes. Hi contribueix que una de les agredides, enginyosa, valenta i amb una sang freda envejable, quan ja fora de l’Aula torna per fer una funció a l’escenari del crim que consisteix a cantar a duo amb una titella, se les empesca per fer-li dir més o menys: «Pederasta. Ai, vull dir, profe de teatre… Això és el que ets. El que vas fer mai no ho oblidaré». Al públic del teatre se li va gelar la sang. El del cine, commòs.
El sostre groc recorre els camins individuals i col.lectius que les nou dones fan per sortir de la trilogia habitual de qualsevol tipus d’agressió masclista: por, vergonya i culpa. Revolta veure com els depredadors utilitzaven el seu evident poder per agredir-les amb unes estratègies perfectament i maquiavèl.licament elaborades, com jugaven amb unes nenes —a les quals, com totes les dones— se les ha ensinistrat per complaure (els homes), unes nenes que volien sentir-se adultes, estar a l’altura del que s’esperava (d’una figura d’autoritat) i de cap manera volien ser titllades d’estretes.
La parafernàlia del teatre hi contribueix. Fa vomitar veure com els agressors van encerclar una lesbiana, la van trair i van atacar amb els insults més misògins, els molt «progres».
Fa ràbia veure una constant en el comportament de les noies. Callar, no dir res, ¡per no fer mal al professor!, per no perjudicar l’Aula de Teatre. Una Aula que permet les agressions no es mereix aguantar i patir en silenci. És més, l’únic bé que se li pot fer és no callar, parlar, és denunciar, perquè pugui ser realment una Aula. Aquest silenci espès, aquest callar que aguanta les violències masclistes en qualsevol variant. Que en definitiva apuntala l’invent del patriarcat.
Al marge del documental, és desmoralitzador sentir que l’actual alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, manifesti que se li fa difícil pensar que ningú més notés alguna cosa estranya. El mateix tipus de tòpica declaració que fa alguna gent després que una dona sigui assassinada: «però si era tan ben educat…», «però si semblava tan bon persona…». Aquest tipus de pensament suporta l’invent.
Aquesta llei del silenci permet les violències i el maltracte masclistes. I és sagnant saber que els depredadors Antonio Gómez i Rubén Escartín van ser model per als nois que assistien a l’Aula; avui, alguns són agressors. O que Antonio Gómez continua tractant amb noies menors al Brasil.
Per la part que em toca, penso en els abusos perpetrats sobretot per professors als instituts de secundària. Abusos comesos en general apel.lant a la «llibertat». De la llibertat dels depredadors, és clar.
¿Què no vaig veure?, ¿què no vaig mirar? Gelada m’he quedat quan comentant el documental amb les meves filles, una m’ha dit que un profe seu (el seu fill anava a classe amb ella) li va demanar el telèfon, i jo a la inòpia, com les mares i pares de l’Aula de Lleida que no preguntaven a les filles amb qui se les obligava a dormir quan anaven de gira. Les meves filles, posseïdores d’un llibre seu, enriolades han decidit llençar-lo no al reciclatge del paper sinó directament a la brossa. Esfereeix pensar que aquest individu dirigia un grup de teatre a l’institut.
Surto del gorg de Montrebei i penso que el títol té a més la virtut d’agermanar el documental amb una obra cabdal de final del 1892, amb el El paper de paret groc de la gran Charlotte Perkins Gilman (1860-1935). Llibre que narra fil per randa un altre tipus de violència i de repressió exercida contra les dones.
(Publicat a El HuffPost el 17/01/2023)
