Miguel Lorente Acosta, delegat del Govern espanyol per a la violència de gènere, explica en un article a Pikara Magazine cedit a La Independent, les estratègies que fa servir el postmasclisme per a mantenir les desigualtats de gènere i emplaça a veure la igualtat com un deute històric.
La igualtat no agrada, no cal donar-hi més voltes, és així de senzill. I no ens agrada per allò que representa i per allò que significa, que no és res més que parlar-ne, no només com ho fa l’article 7 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que recull la “igualtat davant la llei”, sinó, sobretot, fer-ho al voltant de l’article 2, que es refereix a la igualtat com a principi bàsic. I és que no només cal ser igual davant la llei, sinó que hem de ser-ho, fonamentalment, abans de la llei. Deixar que la llei resolgui els problemes sobre igualtat és reconèixer que ens movem en la desigualtat.
Les crítiques ja no es fan de manera directa contra la igualtat, però qüestionen els avenços perquè no hi hagi una alternativa a la posició històrica. Si res no canvia, tot continua igual. És el postmasclisme, la nova estratègia per aconseguir mantenir la desigualtat, i és tan exitosa perquè juga amb els sentiments de tota la vida i les pors de l’amenaça que representa un nou escenari. Encara que ara ens pugui semblar estrany, la reacció crítica contra la igualtat no és gaire diferent de la que va sorgir quan es va intentar posar fi als privil·legis de sang, religió, raça… Ara toca acabar amb els privil·legis basats en el sexe que, encara que dolgui o molesti, han estat per als homes. I la reacció no ha tardat a aparèixer, amb resistències i rebuig per evitar que s’aconsegueixi.
Les polítiques i mesures per aconseguir la igualtat es poden criticar o, senzillament, no compartir. Això no és el problema, i resulta positiu en una democràcia. Allò que no es admissible és la manipulació per a evitar aconseguir l’objectiu democràtic. I actualment es produeix una manipulació basada en dues grans estratègies. Per una banda, es fan interpretacions interessades de la informació i les dades existents. Es compara les absolucions judicials amb denúncies falses, la fimosi amb la mutilació genital femenina, la violència exercida pels homes amb les agressions realitzades per dones… Tot això, per desvirtuar els arguments i per dir després que els estudis institucionals i internacionals són producte d’un “complot o conspiració de gènere”, i que no s’admet la discrepància. Per l’altra, es mescla tot això perquè la idea de la conspiració sembli més real, i per confondre sobre allò que es vol aconseguir amb cada acció, per exemple, quan es posen dins el mateix sac argumental les qüestions relacionades amb la violència de gènere, la custòdia compartida, les ajudes laborals o de formació per corregir la desigualtat, els beneficis econòmics o la promoció professional de qui fa ús d’aquestes mesures…
És cert que les crítiques ja no es fan de manera directa contra la igualtat, això ha estat feina del masclisme tradicional, però es fan qüestionant els avenços de la igualtat perquè no hi hagi una alternativa a la posició històrica. El plantejament és simple: si res no canvia, tot continua igual. És el postmasclisme, la nova estratègia per mantenir la desigualtat, i és tan exitós perquè juga amb els sentiments de tota la vida i les pors de “l’amenaça” que representa un nou escenari. Per al postmasclisme, l’avenç de la igualtat és “enginyeria social”. No obstant això, la construcció de la desigualtat ha estat “ordre natural”; l’estudi sobre la desigualtat i la promoció de la igualtat és adoctrinament, mentre que mantenir i transmetre les idees tradicionals és educació. El feminisme, que cerca la igualtat d’homes i dones, és com el masclisme, que l’ha negat i, en conseqüència, millorar les oportunitats de les dones és atacar les oportunitats dels homes. Aquesta situació demostra una “actitud paranoica paradoxal”, perquè quan es parla de maltractadors senten que la referència és comuna a qualsevol home, però quan es parla d’igualtat pensen que només es refereix a les dones.
No es pot posar el comptador de les desigualtats a zero, com si res no hagués passat. L’única cosa que busca el postmasclisme és temps, allò que sempre ha tingut. La història és al seu costat si no s’analitza de manera crítica, i no hi renuncien. És trist reconèixer-ho, però encara avui no s’ha aconseguit la igualtat entre homes i dones i, en ple segle XXI, les dones continuen patint violència normalitzada, minimitzada, justificada, negada!… Cobren menys per la mateixa feina, assumeixen el treball assalariat sense deixar de banda el domèstic, pateixen més pobresa, són víctimes del tràfic, esclavitzades i explotades sexualment perquè els homes puguin utilitzar-les, humiliar-les, maltractar-les i violar-les… Encara que tot això no sembla que existeixi per al postmasclisme, que només veu “un atac del feminisme contra els homes”, com si acabar amb tot això no fos una qüestió de justícia, de dignitat i de drets humans. I com si qui històricament ha reivindicat i lluitat per això (també eren unes feministes radicals les que van demanar el vot per a les dones) no mereixessin el reconeixement de la societat que es beneficia de les seves victòries.
No es pot posar el comptador de les desigualtats a zero, com si res no hagués passat, i com si allò que ha passat no tingués cap significat. Encara són moltes les conseqüències de la desigualtat i, el què és més important, encara no està interioritzat el valor de la igualtat com una de les referències sobre la qual articular la convivència a la societat i les relacions entre homes i dones. Posar el comptador a zero seria continuar amb el llastre de la desigualtat i mantenir el deute amb la igualtat. L’única cosa que busca el postmasclisme és temps, allò que sempre ha tingut. La història és al seu costat si no s’analitza de manera crítica, i si no hi renuncien.
La qüestió que sorgeix és si hem d’admetre-ho i si, en una societat democràtica, amb independència de les crítiques i discrepàncies, pot posar en el mateix pla els arguments sexistes, racistes o discriminatoris en general, amb els arguments que promouen els drets humans. Jo, sincerament, crec que no. La igualtat no ha de generar recels ni dubtes, és el deute que tenim pendent amb la història, i serà bona per a homes i dones. I davant d’unes crítiques tan poc fonamentades com les que es fan, ens hauríem de fer la pregunta bàsica d’una investigació criminal: a qui beneficia? Allà hi trobem la resposta.
