Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre Alice. La Munro, és clar.No n’ hi ha altra. La que va guanyar el premi nobel. La velleta que juga a cuc i amagar darrera dels seus llibres i els centenars i milers de fotos que caminen donant volta al món en aquestes setmanes. La meravellosa escriptora de contes, relats frondosos i enlluernadors.
Vaig tenir la sort de conèixer a Alice Munro -a la seva escriptura- abans que la premiessin (no em va passar el mateix amb Doris Lessing, a la qual adoro també). Algú la va recomanar fa uns anys en un suplement dominical de cultura i des de llavors vaig caure en el parany de les seves històries de gent senzilla, que passa per coses horroroses i sobreviu, i no fa del seu sofriment una gran cosa, que està moguda per passions que la desborden; que són tenaces fins al final. Gent cisellada per Alice amb destresa subtil i precisa, considerant-les múltiples, movedisses, variables qualitats que ens fan humanes (sí, la majoria de protagonistes són dones).
És curiós perquè ella no es considera una dona “normal”. No va saber que fer quan va intentar retirar-se, perquè no tenia la més remota idea de com aixecar-se al matí i fer el que una dona de la seva edat se suposa que fa: veure amigues, néts,acompanyar el seu marit, si és que n’hi ha un, cuinar, tenir cura de les plantes, queixar-se de les seves xacres…
No, ella amb això no va poder. Per sort per a tots i totes, el país d’Alice segueix poblant-nos d’històries.
Gràcies Alice!