‘El feminicidi és una epidèmia’ i de les més perilloses en el món sencer. Més que ‘un acte boig de l’accionar dels homes’ és el resultat d’una societat feminicida’. I a això hi contribueixen, ‘la mirada dels periodistes’, ‘el discurs de la Justícia’, ‘la indiferència de l’ Estat i la implicació de les institucions policials’.
Així de clara i rotunda s’expressava la feminista i activista argentina, Dolores Reyesa a la taula rodona ‘Reina Barriada’ un dels debats al cinema Aribau de Barcelona, en la recentment finalitzada BCNegra. Només ‘en el passat mes de gener hi han hagut 30 feminicidis a Buenos Aires’, explicava. És una problemàtica comuna a tota l’ Amèrica Llatina però, en realitat, “el feminicidi és una epidèmia, i de les més perilloses, en el món sencer”.
Dolores Reyes. Foto Americat
Els periodistes amplien el discurs del patriarcat
Segons Reyes, docent en una escola de la perifèria de Buenos Aires, el feminicidi “no és un acte boig de l’accionar dels homes” sinó el “resultat d’una societat feminicida” que té molts actors. Entre ells, “els periodistes, perquè amplien el discurs del patriarcat: hi ha misogínia en els seus ulls”, sobretot “sobre els cossos de les dones” i, per descomptat, en les seves informacions; un altre gran contribuent és “el discurs de la Justícia. I si no, afirmava, mirin a les dones tancades per avortament o per matar un violador d’una manada” (es referia a un cas d’Argentina).
També cal “assenyalar el paper de l’Estat i de les institucions policials” prosseguia, “tant per la seva indiferència com per la seva implicació”. Alguns policies fins i tot cobren ‘coimas’, afirmava, per la seva “participació en les xarxes de tràfic de nenes i dones”. Hores abans, en una entrevista a Casa Amèrica Catalunya, deia que, al seu país, “el 33% dels feminicidis són amb armes de l’Estat (de la policia o de la gendarmeria)”. Quan “la policia està implicada en les xarxes de tràfic o de feminicidi, és molt difícil que facin alguna cosa”. Sobretot perquè “la pèrdua de proves és repetitiva. Davant d’una nena violada, fan proves mèdiques i, misteriosament, es perden en el viatge a laboratori” afirmava. “La impunitat ho envolta tot”.
Les dones, eix del mal i del pecat, segons les religions
Tampoc cal oblidar “el paper de les religions”, segons Reyes; per a totes les confessions “les dones són l’eix del mal i el pecat”. Des d’aquesta mirada, “es generen feminicidis i violadors” perquè “la crueltat s’ensenya a la construcció de la masculinitat: l’home ha de ser potent, i si no ho aconsegueix, violenta a les dones”, afirmava en aquesta taula rodona de la BCNegra, que va compartir amb l’equatoriana Mónica Ojeda i la nord-americana Bonnie Jo Campbell. Per això, per Reyes, “cal deconstruir els rols que construeixen mandats per a tots els gèneres” i posar fi a aquest “menyspreu al dret a viure sense violència i a el dret a viure sense por”.
La novel.la Cometierra
Cometierra, (2019, Editorial Sigil) és el títol de la seva primera novel·la que, amb només 4 mesos ja va per la segona edició. En ella, Dolores Reyes treballa contra la impunitat a través d’una nena a la qual li concedeix dots vidents. La protagonista els descobreix de petitona, en menjar un grapat de terra on van enterrar a la seva mare i, en fer-ho, veu precisament l’escena del feminicidi on el pare mata a cops la seva mare. Aquestes habilitats les utilitzarà la jove, en la novel·la, per anar desvetllant altres assassinats de dones, víctimes de la violència, la injustícia i el desemparament. Al parlar de la infantesa, Reyes va aprofitar per recordar que el 55% de la infància viu per sota el llindar de la pobresa, a l’Argentina.
Pensar un futur amb unes ‘relacions sense violència’
Reyes aprofita l’adolescència que, per a ella “és l’època per construir alguna cosa diferent, i també la literatura”, com l’instrument que “li permet, amb un temps més lent, reflexionar sobre la societat. I, segons explicava, “amb paraules descarnades, buscar una solució que acabi amb aquestes ‘perilloses relacions’ contra les dones en el món sencer”. És la seva aposta per pensar en un millor “futur amb unes ‘relacions sense violència’ i amb la fortalesa de la dona davant l’accionar dels homes”.
La periodista Robles i la jutjessa Moreno en el debat. Foto Pep Herrero
En un altre espai de la BCNegra, l’Auditori de Conservatori de Liceu, hi van haver tambe molts debats realitzats per dones, poc reflexats a la premsa. Un dels més interessants va ser la taula ‘Desapareguts‘. I una de les protagonistes va ser l’escriptora i jutgessa Graziella Moreno, autora d’Invisibles (2019, Alrevés), una novel·la sobre 5 dones desaparegudes, que arrenca amb el pretext de “casos que he portat”, explicava, però que no han estat resolts. Elles “són persones reals, afirmava, o la suma d’alguna d’elles”, que he ficcionat per deixar ‘un pòsit sobre aquestes desaparicions’, però el trist és que “ningú sap qui són perquè ningú les reclama”, lamentava.
Moreno va estar temptada d’estudiar Periodisme, però es va llicenciar en Dret i és funcionària de l’Administració de Justícia des de 1991 (agent judicial primer i Oficial després). Va ingressar a la carrera judicial el 2002 (ha tingut plaça a Gavà, Amposta i Martorell) i des de 2010 és magistrada al Jutjat penal número 6 de Barcelona. Però també li agrada explicar històries: “sempre he volgut escriure” deia en el debat i, sobretot, “m’ interessen les conductes humanes”, pors o passions que, en general, “es modelen des de la infancia”.
14.000 persones desaparegudes a l’estat espanyol
Cada dia desapareixen 38 persones a l’estat espanyol, segons les dades del Registro de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin Identificar, que depen del Ministeri de l’ Interior. Els majors índexs de desapareguts es registren a les ciutats de Barcelona, Las Palmas, Múrcia i Màlaga. El 2017 hi havia 6.053 persones desaparegudes. Ara ja en són 14.000, lamentava la jutgessa en el debat. “I si no hi ha ningú que es preocupi per tu, ets invisible per a la societat”.
La seva última novel·la Invisibles està basada en fets reals i és a través de Sara, “una policia expedientada i poc empática”, que Moreno rescata algunes de ‘les seves desaparicions’. Mentre Sara espera la seva sanció “descobrirà una realitat terrible”. I decidirà provar-se a si mateixa davant unes misterioses desaparicions de dones (estrangeres) a la ciutat de Barcelona; “Persones que ningú troba a faltar i que ningú busca, però que esperen ser trobades”. Són “històries dures, de sofriment, que s’inspiren en la realitat”. Des de 2015 Graziella Moreno ha publicat 4 novel·les i una antologia de relats.
Portada de ‘La chica a la que no supiste amar’
La rebotiga dels negocis del tràfic i la trata
Marta Robles, coparticipant en la mateixa taula, aprofita la seva última novel·la, La chica a la que no supiste amar (2020, Espasa), una història de la nigeriana Blessing, per reflectir i explicar ‘la rebotiga’ dels negocis del tràfic i la trata de ‘les dones prostituïdes’, que no prostitutes, segons les seves paraules. “El silenci ens fa cómplices” afirmava, perquè no volem veure aquesta multitud de clubs d’alterne a les carreteres i platges del Llevant o a Girona, al costat de la frontera amb França. Segons les seves dades, hi ha 3 bordells per cada hospital públic i es preguntava “per què hi ha tants puteros” i especialment, “per què els joves van als bordells”.
Robles és llicenciada en Ciències de la Informació i porta trenta anys exercint la seva professió en tot tipus de mitjans (Tiempo, Man, Woman, Elle) el diari La Razón, emissores de ràdio com la Cadena Ser i Onda Cero, o cadenes de televisió (TVE, Telemadrid i Canal Sur). Ha escrit set llibres de no ficció i vuit de ficció. La chica a la que no supiste amar és la número 16.
Venda de noies i rituals vudú per fidelitzar el deute
En el debat explicava que la seva novel·la se sustenta en dades reals. Ella ha estat a l’Àfrica per la seva feina i coneix les diferències extremes entre la pobresa i la riquesa de la qual Nigèria n’és un dels exponents més clars. Va recordar al públic que els pares de les nigerianes les venen, de vegades per sobreviure i, a més, les màfies locals els practiquen un ritual vudú per cobrar el pagament del deute i fidelizarlas a través de la por.
La història de La chica a la que no supiste amar està protagonitzada pel seu habitual detectiu Tony Roures, que ajuda a un amic seu de Castelló, Llorens, assidu del club d’alterne més famós de tot el Llevant. Allà en Llorens ha conegut a Blessing, vinculada a una organització de tràfic, a la qual assassinen, després de ser operada ‘barroerament’ d’un càncer de mama perquè ja és una “mercaderia feta malbé”. La investigació de Roures “revelarà una trama criminal de tràta de dones d’inusitada crueltat”.
La taula ‘Desapareguts’ la van compartir amb l’escriptora Arantza Portabales, autora de Belleza Roja. En aquestes dues taules i d’altres, hi va col.laborar Casa amèrica Catalunya.
