Per Fabiola Calvo
Acalorats debats al Congrés de Colòmbia i molt lobby de la Unió Política femenina que neix el 1944 i després l’Aliança Femenina, fets acompanyats de contínues accions i èxits del moviment sufragista a Europa i a Amèrica Llatina.
Va ser llavors el 25 d’agost de 1954 que es va aprovar el dret al vot de les dones a Colòmbia i que van poder exercir al plebiscit el 1957 per aprovar l’Acord del Front Nacional, i per a contradiccions històriques, aquest va ser el gran pacte de l’exclusió.
Governava el dictador Gustavo Rojas Pinilla qui va pujar amb el suport de l’oligarquia liberal i conservadora. Escoltem dir gràcies a ell, les dones vam obtenir el dret de vot. Disculpin? Ah! Un regal?
Aquest compromís, segons va afirmar el conservador Mariano Ospina Pérez, “l’establiment del vot femení correspon a un compromís internacional del país i és un deure de justícia…”. Citat per Lisa Gómez a la seva tesi doctoral presentada a la Universitat Externat de Colòmbia “Construcció de la ciutadania de les dones a Colòmbia, quatre esdeveniments històrics”.
Incomptables els passos de les dones des de la participació en la presa de la Bastilla i a la Revolució Francesa perquè finalment… Finalment, els homes aprovessin els Drets de l’Home i el Ciutadà. Olympe De Gouges va expressar desacord amb la seva publicació sobre els Drets de la Dona i la Ciutadana que proposa la igualtat jurídica. Va ser portada a la guillotina.
Tot i així, França va continuar publicitant l’essència de la revolució: Liberté, Égalité i Fraternité. Al Panteó: “Als grans homes, la pàtria agraïda”. Per ells el reconeixement mentre que a elles els van ser prohibides les reunions amb més de cinc dones i moltes van ser empresonades.
Després, una altra dona que va participar en la Revolució Francesa, Mary Wollstonecraft, va escriure “Vindicació dels drets de la dona”, i contundentment diu que les desigualtats entre homes i dones té un origen cultural, raó per la qual proposa una educació igualitària.
La història va continuar el seu curs amb el Codi napoleònic que exigia obediència als seus marits. Almenys les reclamacions van quedar enunciades amb tal convicció i raonament (il·lustració i raó) que en els solcs, les llavors van arrelar de la mà de les convençudes que van seguir la ruta traçada.
Les dones al món abans de l’anomenada ‘primera onada’, s’enfrontaven en solitari a la desigualtat i potser sense ser conscients sumaven als vents de llibertat que després van començar a adonar centenars i milers de dones que van començar a exigir drets, després a la segona onada, la Sufragista, van buscar la seva participació política, l’espai públic on es prenen les grans decisions, on havien decidit per nosaltres. Objectiu: el dret al vot.
Als Estats Units, les dones van lluitar per la independència i per l’abolició de l’esclavitud, motivades per aquesta última van viatjar a Londres al Congrés antiesclavista, però no les van deixar participar i sí escoltar darrere d’una cortina. En tornar Lucretia Mott i Cady Stanton amb un alt grau d’indignació inicien la seva lluita pels drets de les dones.
Tant als Estats Units com a Anglaterra el gran moviment va portar implícit mobilitzacions, vagues de gana, incendis, sabotatges… I per fi Per fi!, el 1918 a Anglaterra van aconseguir el dret per a les majors de 30 anys i als Estats Units el 1920 per a dones blanques. Va succeir després de la Primera Guerra Mundial. Un regal?
Espanya va obtenir aquest triomf el 1931 durant la Segona República i França el 1947, mentre que l’Uruguai va ser el primer país a Amèrica Llatina a conquerir el 1927 el vot femení al qual van seguir Equador, Brasil i Mèxic. Colòmbia el 1954.
Els compromisos continuaven perquè el treball internacional de les feministes va permetre que després d’una batalla fallida al parlament anglès, la paraula persona, una cosa que avui sembla simple i senzilla, fos clau a la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, signada per Colòmbia.
Simultàniament, a Colòmbia dones de l’elit política i intel·lectual es van organitzar, van fer lobby al Congrés i van donar la batalla: Bertha Hernández d’Ospina, Ofelia Uribe d’Acosta, Esmeralda Arboleda, Josefina València i d’altres.
En aquest trasbals trobem el camí per tot el territori nacional de María Cano fent activitat política a la dècada dels 20 i part dels 30, la vaga dirigida per Betsabé Espinal i les bel·ligerants dones escollidores de cafè. Dones submises? Un regal?
Faig al·lusió a aquests fets perquè és la suma de lluites les que van encaixant el trencaclosques de la força de les unes i les altres per reivindicar i aconseguir els seus drets. És aquesta lluita col·lectiva i no pas en solitari una característica del moviment feminista.
Cap dret de les dones no ha estat un regal. Hem tingut el suport d’homes conscients dels drets universals, dels drets de les dones, la no-discriminació. Guanya la humanitat.
Queda molt per debatre i molt per fer.
Font: El Expectador
