Celebrem? Si, hem de celebrar que el Periodisme feminista lentament s’ha instal·lat a la societat i va tenyint de violeta les redaccions.
Hi ha una altra mirada, hi ha un altre compromís i això és treball ardu, lent i militant de les periodistes feministes.
El periodisme feminista va arribar per despullar el patriarcat, explicar les seves formes i les seves trampes. Va posar en agenda una comunicació amb enfocament de gènere amb l’objectiu de construir una societat més igualitària i integrada. Ve del moviment feminista, de la militància i el territori. I quan esmentem el territori estem parlant de tot el país. Hi ha una força en la comunicació feminista no centralitzada i aquesta també és una mirada que hem de posar en la professió.
En aquest temps i en alguns abordatges, potser ni tan sols ho registren, però hi ha una agenda interseccional, multicultural i decolonial com a eina davant les desigualtats que persisteixen i aquesta mirada la va introduir el periodisme feminista.
Canvis
Hi ha hagut canvis? Els notem? Els canvis, en la majoria dels casos, arriben de boca en boca, de col·lega a col·lega i no per decisió de les empreses periodístiques o els seus directius, gairebé sempre homes.
També són homes els col·legues que adopten formes de comunicació amb enfocament feminista, es nota en els més joves. Ja sigui per militància, formació professional a través de docents que en les seves matèries inclouen la perspectiva de gènere, les cobertures d’activitats de moviments de dones i moviments feministes o el compartir diàriament l’activitat amb periodistes feministes.
Hi ha un camí recorregut i es nota, falta encara, és clar. Encara es llegeixen títols en els diaris i opinions de columnistes que no surten del “masculí genèric”. A la fonts consultades, en l’ús indegut d’imatges tant de dones com d’infàncies, adolescències i diversitats. Els detalls carregats de morbo, sobretot en informes judicials o policials. Falta també que a les temàtiques de violència masclista les treguin de “policials”, col·locant-les en una secció que s’adoni que es tracta d’una problemàtica social, en el qual tota la societat ha d’assumir el compromís d’abordar, conèixer i aconseguir eradicar.
La comunicació institucional
Costa encara l’enfocament de gènere en la comunicació institucional i és probable que es degui a el desconeixement més que a la manca de voluntat. Desconeixement respecte què es tracta i com influeix en la vida de les persones i per tant en el canvi cultural estructural de què tant es parla, sense aprofundir exactament en el seu abast.
En aquest sentit, seria simple d’implementar, no només amb el coneixement d’eines de comunicació amb perspectiva de gènere sinó amb petits acords en grups de treball on algú assumeixi el paper d’informar sobre què es tracta i acordar les formes integradores de comunicar. Interpel·lar, aprofundir i avaluar resultats polítics i socials.
Els poders dels estats han manifestat la inclusió de la perspectiva de gènere en les seves polítiques, això inclou als poders legislatiu, judicial i executiu nacional, els provincials i municipals. Hi ha una Llei Nacional – N ° 27.499 “Llei Micaela” – celebrada també al llarg i ample de país i que obliga a una capacitació amb perspectiva de gènere. La decisió política hi ésà, les eines també, cal que cada àrea les adopti i les faci realitat en la seva gestió, amb accions d’acord a les mesures polítiques adoptades i àmpliament difoses pels governs.
La gran confusió
Aquesta forma de comunicació no la inventem nosaltres, ara, o des de fa deu anys. El feminisme i la comunicació amb perspectiva de gènere conviuen i es retroalimenten des d’inicis de segle XX. Una altra confusió, o no, és que intenten situar-nos en un sol lloc de militància -la mala premsa patriarcal patida per segles- i no reconèixer-nos com a professionals, o creure que perquè som militants que activem als carrers per decisió i convicció, el nostre treball també ha de ser-ho, i sense remuneració.
Espais i recursos
Aquesta confusió fa que els espais i recursos sempre siguin limitats. La precarització laboral, el pis enganxós i fins al sostre de vidre són formes de limitar el nostre treball. Els accessos limitats, els poc o gairebé nuls espais de decisió. Tot i que mitjans i els Estats han incorporat Editores de gènere, les decisions sobre què i com s’expliquen les coses és decisió de directius o secretaris de Redacció, gairebé sempre homes. I la pitjor part, és que en moltes ocasions estaran “destinades” a escriure “coses de dones per a dones, feministes”. Allò políticament correcte, fer com si …
Llavors, falta? Sí, falten els recursos, sortir de la precarització laboral, el reconeixement professional, l’accés a la feina ben remunerat, ocupar espais on puguem prendre decisions i ampliar les veus.
Les periodistes feministes continuarem reclamant, exposant, editorializant i parlant. Al costat d’altres milions de dones i dissidències no estem disposades a esperar que el patriarcat caigui sol, l’hem de fer caure.
