Francina Giménez Rossell és una veïna de l’Esquerra de l’Eixample de tota la vida, fins que per la jubilació i l’alt preu de lloguers es va convertir en una d’aquestes persones que han deixat Barcelona a causa de la gentrificació, no sense doldre-li. Ara només explica coses positives del poble on va fixar la seva residència, Vacarisses als peus de Montserrat.
És una dona molt activa, d’interessos múltiples, sempre s’ha considerat feminista i lluitadora pels drets socials i de les persones. Sindicalista i activista veïnal, mai no li ha agradat l’obediència ni la disciplina de partits. Dona d’esperit lliure, independent i rebel.
De fet es presenta així: “Em dic Francina, tinc 76 anys. Nascuda el 16 de desembre de 1947. He estat feminista i rebel des que vaig néixer, em sembla. Sindicalista i voluntària en moltes tasques diferents.
Tona Gusi: Abans que res, moltes gràcies per deixar-nos entrevistar-te i anem al gra. Quines són les discriminacions que identifiques al llarg de la teva vida per la condició de gènere, identitat…
Francina Giménez: La primera de totes va ser de molt jove perquè va se el pare. Jo volia ser infermera i no em va deixar, segons ell les infermeres s’entenien amb els metges (se’n riu)…coses d’aquella època. Ara ja soc molt gran! Aquesta va ser la primera, el no deixar-me sortir de nit, no deixar-me dormir fora de casa. Després ja va venir el meu germà a qui se li permetia tot!. Explicació del meu pare: ”Ell és un noi”. Les primeres discriminacions doncs ja les vaig viure a casa meva. Amb les tasques de casa, havies d’ajudar i ja vaig aixecar el gall, perquè així soc jo i vaig dir que si el nen no desparava la taula jo no la desparava mai més. I així a poc a poc vaig anar educant una miqueta al pare. També volia anar a fer O paire a Londres i tampoc em va deixar. I és l’última vegada que em va pegar, fou una santa òstia que vaig anar directament del menjador al meu llit. Em vaig aixecar, només me’l vaig mirar. No vàrem dir res cap dels dos i jo sé que després l’home ho va passar fatal, però bé! Jo em vaig quedar sense anar a Londres a perfeccionar l’anglès que estava estudiant.
Si a mi ara em passessin les mateixes coses que aleshores! El que jo vaig passar! Penseu que jo em vaig divorciar poc després de cassar-me, d’entrada els del PSUC em van posar a pujar d’un burro perquè “la dona no deixa al seu company”. Es veu que el company sí que pot deixar la dona, però la dona al seu company no! I molt tossuts en que no em separés. I això el PSUC, eh! Que sembla que siguem molt moderns però res.
Pel que fa a la meva vida laboral, jo era secretària de direcció, que és el que em va fer estudiar el meu pare. Vaig rebre de tot: insinuacions, invitacions, bromes que avui serien impensables…I és que ara quan hi penso – l’entrevista m’ho ha fet venir a la memòria perquè són coses que tenim aparcades des de fa molts anys- eren uns assetjaments de tots tipus. Et convido a sopar deien i jo responia i al resopón què? I aquí s’acabava la història, m’entens? I després he tingut dos caps…
Assetjadors?
Sí assetjadors. Un se’m va tirar a sobre i per escapar-me em vaig fotre un cop a la ronyonada del cal deu!. Després suposo que em vaig fer més gran o ja no interactuava tant amb tants homes, no ho sé …i la cosa va anar disminuint. Evidentment als meus fills, que són dos homes, crec que els he educat bé. Que ells ara ho facin bé o malament, això ja no ho sé però jo ho he fet bé.
I ara, que ja tens 76 anys, tu sents alguna discriminació pel fet de ser una dona gran d’edat, perquè hi pot haver un tracte diferent amb les persones grans i amb les dones grans especialment.
A veure, si parlem en general, si, però jo personalment t’he de dir que no, perquè jo visc en un poble, a Vacarisses -per circumstàncies de la vida- i em faig tant amb la mainada com amb avis i àvies de més de vuitanta, amb la gent jove, amb les mares…Jo no em sento discriminada però en general sí que hi ha discriminació, pot ser és la meva actitud, la meva manera de ser… en això ni hi entro ni surto, però no és lo habitual, és com una excepció això meu.
I pel que fa les teves amistats i persones conegudes, has viscut o presenciat discriminacions d’identitat o per ser trans?
Personalment he tingut molta amistat amb dones lesbianes, actualment em relaciono amb dues parelles. Amb homes gais també, un dels homes que m’he estimat més en aquesta vida (ara és mort) era gai. M’hi sento bé, ara també us dic que em costa una mica d’entendre (potser perquè ja soc gran) a les persones que no se senten ni home ni dona, però m’és igual, a mi el que m’interessa és la persona, l’ésser humà. Han estat tants anys, tants anys, discriminats, estomacats…I està ple de països on encara l’homosexualitat està penada i els foten a la presó, i si no s’està al cas, els maten. I no cal que anem tan lluny, aquí han matat gent per ser gai. Amb les dones no ho he vist tant, però amb els homes sí. Aquest és un tema d’educació, cadascú i cadascuna ha d’estimar-se per poder estimar a l’altre o l’altra. Si t’agraden els homes, que t’agradin els homes, que t’agraden les dones doncs que t’agradin les dones. Si has tingut la desgracia, perquè això ho considero una desgràcia, de néixer en un cos equivocat i ho pots arreglar i tu ser feliç…Fes-ho! És que tenim només una vida i és curta i cal gaudir-la. Es mereixen tot els meu respecte. L’ 1 de desembre fèiem les manifestacions del Dia Internacional contra la Sida i allà ens hi trobàvem directors, prostitutes, treballadors, sindicats…tothom a la una. Jo crec que el més important es estimar-se com un és, si tu no t’estimes com ets perquè ets un home i per dintre tens una dona, fes tot el que puguis per ser una dona. Jo estaré al teu costat.
I d’entre les diferències entre home i dones, quines serien les més importants en la teva vida?
Dona! Jo el que he tingut sempre són grans amigues, també dos grans amics. De petita vaig anar a una escola mixta i no he tingut problemes de relació. Penso que amb una amic o amb una amiga te’n pots anar al llit, no té res a veure una cosa amb l’altra (sexualitat i amistat), però quan més gran em faig, jo entre les meves amigues m’hi trobo feliç, recolzada, amb moltes coses per parlar, me les estimo! Als nois també me’ls estimo, justament un dels qui més vaig estimar havia estat el meu amic de la infantesa de l’adolescència, de la joventut. Va ser (i s’emociona molt) una persona única. Vaja, deu meu! Ja me n’han sortit dos que ja no hi són!.
Hi ha estudis que assenyalen que les dones grans són víctimes invisibles de violències masclistes. Que en penses i per què?
Les dones grans són víctimes de les violències masclistes, efectivament. Perquè arriba un moment que som una mica invisibles, els qui venen darrera nostre, no tots, evidentment, volen fer com de pare. Deixes de ser la mare i el teu fill passa a ser el teu pare. Has viscut lo del teu pare, lo del teu marit – si n’has tingut- i ara et toca el teu fill!. I són capaços “com que tu no hi entens de res. Tu de números no et saps!” segons ells…Et poden vendre la casa i tu ets com un moble que fa nosa. I d’això tampoc ningú en parla i és real. Jo us ho puc dir perquè conec casos de dones que et diuen per exemple “jo vull estar tot el dia al Casal de la Gent Gran”, per què? Perquè allà estan acompanyades. “ És que és clar…ara m’han posat en una habitació que no té ni finestra!”. Aquesta senyora, aquesta en concret tenia una casa preciosa, el fill la va vendre. Hi ha d’altres casos que no han venut la cas però s’hi han instal·lat ells, fill i acompanyant. I això no deixa de ser violència també. A veure! El que tu tens és teu, si tu ho vols donar-ho ho dones, però això que per la força o a moltes les enganyin, els hi diuen “Signa aquest paper, mare. No té importància. És una carta que necessito pel banc”. I hi has caigut! Això és molt dolent! Això i perdoneu són uns fills de la Gran Bretanya, perquè fer-li això a la teva mare ja no té preu. Amb un home és diferent.
Estàs parlant de violències econòmiques… i emocionals perquè si et prenen… Això ja és emocional! Que aquestes dones et diguin que aquí se senten acompanyades, quan és gent que no es coneixia, no som família ni res i que la dona si senti a gust i a casa amb nets i netes i família no, perquè és clar ja no es casa d’ella. Si fos un home, a l’home això no li haguessin fet. Garantit! Primer perquè als homes en aquesta societat masclista són els qui van al banc, a la caixa, els que s’encarreguen de la hipoteca, els que fan això, els que fan allò. Jo suposo que això, ara, amb la nova generació ha canviat però encara hi ha molt, molt, molt per netejar.
El proper tema del que m’agradaria que ens parlessis és de la qüestió laboral perquè al llarg de la vida es pot haver tingut feines diferents, més o menys estables, però és evident que socialment hi ha hagut una discriminació laboral vers les dones, tant pel tipus de feines com pels sous. Tu n’has viscut al llarg de la teva vida professional?
I tant! Sí que n’he viscut!. Jo he tingut tres vides laborals, primer vaig ser secretaria de direcció general, sota un cap directe i no em vaig sentir gens discriminada. Ep! en qüestió de sou, la resta ja us ho he explicat.
Després em vaig quedar sense feina, vaig tenir els fills…i quan em va sortir la possibilitat vaig estudiar per treballadora social que ja s’acostava a la feina que volia fer quan era jove. Vaig treballar molts anys sense estar assegurada perquè era per agencies no massa legals. Hi havia moltes feines així, que et pagaven amb bitllets en un sobre. Evidentment era una feina molt mal pagada, i vegades eren tasques molt desagradables. Ara recordo el cas d’un pacient, se m’havia oblidat! que quan m’ajupia a posar-li be l’oxigen em fotia ma a la pitrera, t’ho juro! I era alt com una torre i jo soc tant poqueta cosa! Ara em fa riure això…
Però vares passar males estones….
Sí, sí, sí.
Vaig tenir la mala sort de quedar-me un dia feta un quatre en aixecar una persona del llit perquè jo les aixecava a pes, i ara ho estic pagant però llavors no ho sabia. Després de proves i proves em van diagnosticar la fibromiàlgia i vaig tenir molta sort que em fessin la diagnosi perquè en aquella època la majoria de metges deien que no existia. Vaig contactar amb una Associació d’aquest tema on tot eren dones, tot i que conec homes que la pateixen. Vaig respirar una mica més tranquil·la perquè vaig poder-me dir: No és que m’ho inventi. A part, se m’ha oblidat de dir-vos que soc ansiolítica i depressiva crònica des dels 21 anys. Em deien que tot això eren els nervis. No, no són els nervis! Allà em vaig sentir molt recolzada, però era evident que no podia continuar treballant cuidant mallats.
Aleshores, a través de Barcelona Activa vaig tenir la possibilitat d’estudiar Medi Ambient i els últims anys vaig treballar en aquest camp…Anava a dir un disbarat! Allà de considerada res, treballava en un Punt Verd (gràcies a una gestió que he d’agrair a un polític del barri) i després ja em vaig jubilar.
Però penseu que la vida és molt llarga, que tenir fills, educar-los (aquí s’emociona molt)… jo molts cops me n’anava quan encara dormien ells, el seu pare els portava al col·legi i a vegades jo tornava que ja eren al llit (s’emociona més encara, a punt de vessar les llàgrimes). El meu fill petit m’ho recorda encara ara! Però eren circumstàncies…
Aquestes incapacitats que deies costaven molt que les reconeguessin per a baixes laborals. A tu et va passar?
I tant! Ho vaig presentar tot i la psiquiatra forense em va dir que jo estava como una rosa!
Una altra vegada en canvi, després d’una caiguda a terra mentre estava treballant, la doctora em va dir: “ja sé que tornaràs però t’he de donar l’alta”. I jo li vaig dir al meu cap: “Si qui no hi veu treballa amb ulleres doncs jo seguiré treballant amb el bastó” perquè em calia cobrar el sou.
Costava molt de reconèixer la fibromiàlgia. L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, Manuela de Madre, poc després de la meva diagnosi ella va fer públic que la patia i que lluitaria pel reconeixement d’incapacitació. No sé si a ella li varen donar la invalidesa total. A mi em varen donar un 51 o 52%, i crec que m’ho van concedir més per la depressió i l’ansietat crònica que no pas per la fibromiàlgia.
I com creus que els mitjans de comunicació reflecteixen, la vida, les idees, l’activitat de la gent gran? Suficient, poc? Hi ha diferencies en com visualitzen els homes o les dones, els seus rols socials?
Sí, d’entrada la majoria al capdavant són homes directors!, això és una cosa. Per a mi, evidentment, no reflecteixen en absolut el que és la vida d’una persona gran. A veure!, abans he parlat de les morts de la Covid, però això no és reflectir la vida de la gent gran. La gent gran del que pateix més és de soledat, que no té res a veure amb solitud. Jo he escollit estar sola, però jo estic bé sola. Moltes persones volen estar soles. Aquí ja hi ha una diferencia molt important entre estar sola o estar sol i això ho veig quasi bé a diari. Els homes de la nostra generació, se’ls hi mor la dona i ja està…no saben fer res de casa, no saben ni posar una rentadora! La dona s’espavila, l’home no.
Això els mitjans de comunicació no ho han dit mai. Quants homes vidus i grans agafen una dona, no perquè l’estimin, agafen una criada. Això és horrorós! És una cosa impensable i d’això no en parlen.
No parlen de la sexualitat. Que perquè jo tingui 75 anys i sigui vídua des de en fa 17 no he de tenir els meus desitjos sexuals? Evidentment, evidentment que en tens! I potser si fos una multimilionària, mireu el que us vaig a dir, mira si soc sincera, de tant en tant em buscaria la vida i si no, doncs es clar!, fem manetes, que som dones i ens hem de conèixer el nostre cos. I d’això, primer no se’n parla, sembla un tema tabú a partir de certa edat.. I ells? Que arriben als 80 i escaig i encara t’estan intentant fotre ma per darrera. Per què? On hi ha la diferència entre l’home i la dona? Si és a l’inrevés! els homes tenen més impotència erectil, les dones lubriquem i si no ho fem de manera natural hi ha gels que t’ajuden a fer-ho. La dona gaudeix molt més del sexe i més quan ets gran. No tens aquell problema de…ai! quedaré embarassada, com passava anys enrere que no hi havia quasi cap mètode anticonceptiu. Oi que trobem normal que un home de 80 anys segueixi fent l’amor, perquè una dona de 80 i pico no pot fer l’amor amb qui li doni la gana?
Hem passat o estem acabant de passar la pandèmia. Com a dona com t’ha afectat aquesta malaltia? tant en la salut física, mental i emocional. Com has pogut resoldre les teves necessitats?
A veure! He de dir que el primer mes que vàrem estar tancades en clau i forrellat, vaig estar com una reina. Feia Tai Chi, caminava per casa, ballava, pintava…També és veritat que al poble, al Carrer Major, on visc jo cada dia posaven música, una cançó i sortíem a les finestres i això ens donava vida. En aixecar la restricció vàrem sortir al carrer, però hi vam sortir amb les mans paretes. No sé si va ser això o adonar-me de cop de la vida, senties aquells rumors de les residències, de treure’s la gent gran de sobre, això és esgarrifós …jo també soc gran és clar! però soc a casa….bé! és que quin horror, es que no hi vull ni pensar (diu trasbalsada) perquè em poso molt nerviosa. Vull dir que ningú n’ha pagat la responsabilitat per aquestes morts i elles, ells…ja no hi són!…Horrorós! Aleshores vaig començar a tenir atacs d’angoixa. I em deia a mi mateixa però si ho he portat tan bé fins ara! Cada nit me n’anava a caminar i tan sols em trobava amb la policia local que només em deien bona nit, Francina!.
Bé, físicament la pandèmia m’ha anul·lat totalment! Jo era d’aquelles que cada dia baixava al rierol o pujava dalt del cingle, sempre amb algun gos del veïnat. Era feliç!. Ara fa gairebé tres anys que no ho faig i a la nit ( s’emociona) i a la nit em dic: Demà hi aniré! I l’endemà em quedo asseguda al sofà.
I creus que és a causa de la Covid o de l’ambient? Tu la vas patir la malaltia?
Jo no. No l’he tingut!. Però hi ha hagut gent del costat que ha estat molt malament. I no només això, a mi m’han posat tres vacunes i no m’ha passat res. Però he tingut gent coneguda amb febrades, trobant-se malament, més d’una setmana al llit. Amb això he estat afortunada.
Pels problemes de logística, el veïnatge és molt, molt important. Des de les cases veïnes ens veiem, i per exemple una veïna em trucava: Nena, vaig al supermercat, què necessites? I m’ho portava. El veïnatge hi fa molt. La meva veïna del replà i la del davant igualment unes per les altres…
M’he fixat que has parlat de tres veïnes, tres dones…
I n’hi ha més!. Els veïns homes m’ajuden en altres temes, de bricolatge, a buscar el butà… Ara bé això és així perquè visc al centre. Hi ha senyores que viuen en urbanitzacions que ho tenen més difícil.
Ara estàvem parlant de la importància del veïnatge com una xarxa de cures en temps de la Covid, però en general en la teva vida hi ha hagut xarxes de suport, has participat en organitzacions, associacions de dones…
Mai he estat afiliada a cap partit. L’obediència i la disciplina no es lo meu, ni totes aquestes mandingues… ( i esclata a riure).
Estava apuntada a CCOO quan encara era il·legal i molts companys varen ser empresonats i torturats. Jo em vaig poder escaquejar.
Vaig estar a l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample durant molts anys, en un grup que ajudàvem a dones migrades que tenien diverses necessitats i des de l’AVV feim les gestions, proporcionvem menjar i és clar! els reis!.
També vaig participar en una associació de malalties reumàtiques i en una associació que acompanyàvem a persones malaltes de la Sida a l’Hospital de Mar i a casa seva, i que de fet ha estat una de les experiències més maques i valuoses i on m’he sentit més valorada. I això, vulguis que no, t’omple. Hi havia molts estigmes, hi havia nois que es morien sols. Al cap d’un temps d’acompanyar-los cada cop que moria un era un dol que havies de passar i això era “durillo” però gratificant perquè ets sents útil, reconeguda i t’ho agraeixen moltíssim.
I actualment estàs participant en algun col·lectiu?
Sí, a Càrites anys enrere es van plantejar a Vacarisses – que és el poble però també les urbanitzacions on hi ha molta gent que viu sola i moltes dones soles sense cotxe- fer el “Dinar en companyia”, és a dir els dimarts i dijous hi ha dinars comunitaris de càtering al Casal i jo soc una de les voluntàries. M’hi vaig apuntar de seguida. La gent dina plegada, s’hi troba bé, es fa petar la xerrada. Hi ha persones vídues, més dones però també homes…En fi que és una tasca molt maca.
També he continuat fent activitats culturals. Havia estat apuntada al Club de Lectura de la biblioteca, però jo vull escollir els llibres que llegeixo i ara estic apuntada al Club de la Poesia, ja que la poesia és una de les meves debilitats. I m’agrada moltíssim, la veritat!
