300 dones migrades, d’ entre 18 i 40 anys d’edat, un cap de setmana darrera l’altre es fan un lloc en un espai molt masculí
Sota un sol de justícia, Olga Apaza ha pogut detenir l’atac i ara corre amb la pilota i la passa a una companya en una de las jugades del partit de futbol que enfronta al seu equip, el “Deportivo del Valle”, amb el “Pampa Grande”, en un camp de terra que hi ha a Montjuïc, Barcelona. Arriba el mig temps i, amb un gol en contra i una ampolleta d’aigua, conversem. “Cada diumenge venim a jugar”, em diu amb una ampla somriure i uns ulls negres petits que li brillen. L’ Olga Apaza treballa, com empleada de la llar, en una casa de la zona alta de la ciutat i, amb això, manté a part de la seva família a Bolívia.
Amb l’Olga hi són la Marleny, la Fernanda, la Tania i la Lenny, també n’hi ha altres. Es passen l’aigua, descansen i totes fan bromes i riuen, els fa gràcia l’entrevista. A vegades mostren una alegria d’infant, però són dones amb majúscula i, segurament, no són del tot conscients que ocupen espais considerats tradicionalment masculins: tenen una valentia comprovada, són les principals proveïdores de la seva casa i, al seu temps d’oci al cap de setmana, juguen a futbol.
Ha començat el segon temps i dues noies es donen una forta trompada. Al camp, les dones també es van fent lloc a cops de colze, no es fàcil entrar a un espai tradicionalment masculí. “Les deixem jugar”, ens diu un dels homes organitzadors de la lliga, desconfiat es nega a donar més informació.
Ep!! Una mica més i fan un gol. Ja són sis anys que “poden” jugar i que, a cada equip sigui d’homes o de dones, ingressen una quota per inscriure’s a la lliga i amb això paguen les despeses, com el pagament als àrbitres, entre altres. Generalment, no tenen cap finançament o patrocini.
Els equips femenins salten al camp de joc per torns amb els dels homes, i són molt nombrosos. Un càlcul aproximat ens diu què cada cap de setmana juguen futbol unes 300 dones immigrants sud americanes, gran part d’elles bolivianes, amb edats que varien entre 18 a 40 anys. Amb els seus respectius uniformes i les credencials esportives, les podem trobar també als camps que hi ha a La Verneda, Gornal, Vall d’Hebron, La Maquinista i Màgic de Badalona, entre d’altres.
Falta i llançament directe, la pilota surt fora del camp. “Abans érem més, només en aquesta lliga hi havia fins a 14 equips de dones i per equip poden arribar a tenir fins a 10 jugadores”, explica Mery Arce, capitana d’un altre dels equips que espera el seu torn per començar a jugar. Arce és una de les noies que va fundar aquesta lliga, juga des de fa sis anys i ha vist arribar moltes dones i tambéveu com n’hi ha que han marxat per la crisi econòmica i la manca de feina.
Un altre gol en contra del Deportivo del Valle. Durant la setmana, la majoria d’aquestes dones treballa en una de las feines menys reconegudes, legal i socialment: les feines de neteja i cura de les llars. Aquest treball el fan més d’un 90% les dones i la majoria son dones immigrades.
Uns dels homes presentes que és o fa d’entrenador durant el partit, s’està a la vora del camp donant consells i recomanacions a crits. Els que organitzen aquesta lliga i també els àrbitres son homes. N’hi ha, també, uns quants què miren i es queden cuidant la canalla, mentre la mare juga.
“La majoria de las noies tenen criatures, unes han nascut aquí i d’altres són al seu país, perquè poques han tingut la possibilitat d’emportar-se la seva família”, ens diu l’ Olga Apaza.
El Pampa Grande fa encara un altre gol, aquest potent equip va primer a les posicions d’aquesta lliga. Amb la crisi, les dones són ara les principals proveïdores de les seves famílies perquè el treball en la construcció pràcticament ha desaparegut i els homes es van quedar sense feina, i molts van optar per retornar al seus països. El servei domèstic, per una altre banda, encara té sortida però sense contracte i pagat generalment “en negre”.
El Deportivo del Valle ha perdut aquest partit. Las noies comenten les jugades, la seva gesta i les seves errades, estan tranquil·les perquè tenen una bona posició a la lliga i, a més a mes, estan acostumades a caure i tornar a aixecar-se, a persistir. El següent partir el guanyaran.
A l’Olga Apaza, se li il·lumina el rostre quan, abans de acomiadar-nos, parlem de la possibilitat de que pugui estudiar per ser àrbitra, però li manca temps i els estudis previs. Va sortir d’un poble molt petit de l’altiplà bolivià, va pujar per primera vegada a un avió i va arribar a Barcelona, fa uns cinc anys, des de llavors treballa dur i, ara, estudia català. Ser àrbitra, per ella, no és impossible.
