La kenyana Fatuma Ahmed i la congolesa Adèle Safi critiquen l’estereotip que només les veu com a víctimes i no pas com a protagonistes
Enguany se celebren 10 anys de l’aprovació de la resolució 1325 de 2000 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (ONU), que va demanar la inclusió de les dones en totes les fases dels processos de construcció de la pau. Aquesta participació començava a les pròpies negociacions per la pau, així com també incorporava la perspectiva de gènere en les operacions de manteniment de la pau, a més d’instar a totes les parts en un conflicte armat a adoptar mesures especials per protegir les dones i nenes de la violència per raó de gènere.
Tanmateix, la realitat sembla distant d’això, ja que, només un 4% eren dones en l’anàlisi sobre la participació de les dones a 33 negociacions de pau en diferents conflictes recents al món, en un estudi realitzat per l’Escola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’any 2008.
Per a Fatuma Ahmed, “la resolució 1325 no ha garantit res, perquè després cada país ho interpreta com vol, però almenys constitueix una eina que les dones podem utilitzar per reclamar la nostra participació en els processos de pau”. Fatuma Ahmed, professora de Relacions Internacionals a la USIU-A a Nairobi, Kenya, i també investigadora de la Càtedra Unesco de Filosofia per la Pau de la Universitat Jaume I de Castelló, va ser una de les convidades a les Jornades Pau, conflicte i seguretat a l’Àfrica, organitzades per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), a Barcelona.
La professora Ahmed assenyala alguna de les causes per a aquesta exclusió: “Hi ha estereotips sobre les dones respecte a la seva participació a les negociacions, com que si són massa emocionals, que si no serveixen per negociar…, però, molt sovint, el que passa, almenys a l’Àfrica, és que els homes no volen cedir el seu rol tradicional”.
El domini del pensament masculí ha condicionat la resolució de molts conflictes
David Francis, del Departament d’Estudis de Pau de la Universitat de Brandford, al Regne Unit, expert en processos de pau i resolució de conflictes i també participant a les jornades de l’ICIP, va comentar que “els temes de gènere s’han deixat de banda fins ara, només hi havia preocupació pels temes purament militars i de seguretat; per exemple, la Unió Africana (UA) sempre ha estat molt male- centric, totalment masculinitzada; ara, només hi ha una dona al seu Consell i és aquest domini del pensament masculí el que ha condicionat molt la resolució de molts conflictes”.
Fatuma Ahmed va explicar com en els conflictes africans les dones juguen diversos papers: són victimes, perpetradores o combatents però, sobretot, també són, i han sigut sempre, constructores de la pau; “som molt bones per mobilitzar la comunitat, per fer treball en xarxa i per sensibilitzar, però sovint només se’ns veu com a víctimes; hem de lluitar contra aquest estereotip”. “Les dones són clau en les tasques de prevenció de conflictes, però de nou aquí estan invisibilitzades i també fan un gran paper en les situacions postbèl·liques, com va passar en la rebuda i reinserció dels excombatents en el cas de Moçambic”, comenta de manera entusiasta la investigadora. “De fet, les dones són un símbol de reconciliació a moltes societats africanes”.
El paper clau de les dones i les organitzacions de dones de la societat civil en la resolució de conflictes s’ha fet palès -en molts casos recents, com ara el de Libèria- amb l’acció massiva de les dones liberianes que va contribuir a l’Acord de Pau d’Accra (agost de 2003) o el Moviment de Dones de Sierra Leone, que va mobilitzar 20.000 persones en la marxa de suport a la pau al febrer de 1995.
Tampoc cal oblidar, com va destacar la professora Ahmed a la seva conferència, a dones com Dekka Ibrahim, lluitadora per la pau kenyana, o Wangari Maathi, premi Nobel de la Pau l’any 2004, dones que han estat un exemple com a influents agents de pau. “Ens manca poder polític i de decisió, però crec que les dones hem provat suficientment les nostres capacitats com a constructores de la pau”
Violència sexual impune contra milers de dones i nenes de la RDC
També el continent africà, més concretament a la República Democràtica del Congo (RDC), ha estat escenari durant el mes d’octubre de la III Acció Internacional de la Marxa Mundial de Dones. Més de 1.000 dones provinents de 42 països es van reunir a Bukavu, a la província del Sud Kivu de la RDC, per discutir la situació de les dones de la Regió dels Grans Llacs Africans i denunciar les violències sexuals que pateixen les dones al Congo.
Segons Maria Jesús Pinto, de l’ONG Entrepobles i participant a aquesta acció, “el més positiu de la trobada ha estat veure la solidaritat internacional per la lluita de les dones africanes que pateixen violència (perquè) és la lluita de totes”.
Safi va explicar que, ”a la província de Kivu del sud a la República Democràtica del Congo cada dia unes 14 dones són víctimes de violència sexual greu des de fa més de 10 anys que dura el conflicte bèl·lic que pateix el país. I és que, malgrat que una altra celebrada resolució de l’ONU, la 1820 de 2008 sobre Les dones, la pau i la seguretat, exigeix que “totes les parts en conflictes armats posin fi sense cap dilació i per complet a tots els actes de violència sexual contra civils, amb efecte immediat i que s’adoptin mesures apropiades per protegir els civils, incloses les dones i les nenes, de totes les formes de violència sexual”. Aquesta lluitadora congolesa assenyala que “la violació i altres formes de violència sexual poden constituir un crim de guerra, un crim de la humanitat o un acte de genocidi”.
“Les violacions a dones són constants; es viola col·lectivament i, fins i tot, es mata. Les conseqüències d’aquestes violacions són molt greus socialment, ja que les dones violades són estigmatitzades a la seva comunitat”, explica Safi. A la RDC, el cos de les dones segueix sent un “botí de guerra per humiliar, deshonrar i desmoralitzar l’enemic”, i així, segons el seu testimoni, els grups armats violents violen, torturen i assassinen dones en la més completa impunitat. Les dones al seu país són la columna vertebral de l’economia de les seves famílies, les anomenades femmes à mil bras (dones de mil braços) i les violències contra elles, “són una clara política d’extorsió al poble per tal de mantenir la por, el terror i la disgregació de la comunitat”, denuncia l’activista africana.
Crítica a la presència de la missió de les Naciones Unides
Safi va més enllà en la seva denúncia: “Estem treballant contra les conseqüències d’aquesta violència i no contra la causa, que és la lluita per l’explotació dels recursos naturals del nostre país; no reclamem més presència de l’ONU, que ja té més de 20.000 soldats a la zona, sinó que facin realment alguna cosa; cal una efectiva acció internacional que tingui en compte la societat civil i les organitzacions de dones” comenta indignada Safi. L’activista continua la seva crítica a l’intervencionisme militar i burocràtic internacional que, segons ella, més aviat empitjora la situació: “hi ha moltes donacions, molta presència de personal d’organismes internacionals, que porten grans cotxes i s’estan a oficines climatitzades però, mentrestant, les víctimes de la violència continuen empobrides i apartades socialment”.
De fet, una de les inquietuds expressades a la trobada de la Marxa Mundial de Dones (MMD), a la República Democràtica del Congo, ha estat la crítica a la presència de la missió de les Nacions Unidas per l’estabilització de la RDC, la MONUSCO, que compleix 10 anys de presència a la regió amb un impacte molt mínim sobre la població, però representant un cost per càpita pels seus soldats 400 vegades superior al PIB per càpita al Congo. Segons dades de les pròpies organtizadores de la MMD, “el conflicte que des de fa 15 anys dessagna la RDC, conflicte silenciat pels mitjans de comunicació i desconegut per la majoria de l’opinió pública, té unes xifres esfereïdores: 5 milions de persones assassinades, 40 milions de menors soldats, 4 milions de desplaçades i refugiades i 500.000 violacions de dones i nenes”.
Malgrat aquesta dura situació, però, cal tenir esperança, ja que, en paraules de Maria Jesús Pinto “les dones congoleses són molt fortes, molt poderoses i s’estan enfortint cada cop més, com demostra la trobada a Bukavu”. Adèle Safi no va oblidar, però, fer una crida a les dones europees per tal que pressionin els seus governs respectius per aconseguir la pau al Congo i acabar així amb les violències contra les dones. “Mentre estic parlant, una dona del meu país està sent violada a qualsevol lloc de la selva, puc fins i tot sentir els seus crits”, va concloure, sense poder reprimir l’emoció.
