Que la pel·lícula “Sufragistas” ha passat de puntetes en les cròniques i critiques dels mitjans convencionals no acaba de sorprendre donades les recalcitrants urticàries que l’exercici de la llibertat femenina provoca als establishments.
Els quals, emparant-se en “la calcomania” d’allò que és políticament correcte, desestimen sempre que poden el fer de les dones.
Que “Sufragistas” destaca en el seu clímax narratiu un episodi que té relació en com els mitjans tracten les informacions i les notícies que fan referència a les lluites de les dones i que és precisament aquest un dels aspectes que menys apareix a les cròniques i crítiques habituals, tampoc ens ha d’estranyar del tot. Que “Sufragistas” de moment no ha patit escarni mediàtic podria ser pel fet que els escarnis estaven entretinguts amb les que estan a la pantalla del costat del cinema , a la de la televisió. potser(?): periodistes i polítiques
Que com descriu tan coratjosament el treball de Sarah Gravon, directora del film, pocs (amb alguna honorable excepció) companys i homes diversos, s’atreveixen de manera explícita a denunciar o posar en evidència el que els seus congèneres practiquen i fan no solament a la pel·lícula sinó en la nostra realitat mediàtica.
El film parla clarament d’una dinàmica històrica i repetida: que quan els feminismes assoleixen èxits indiscutits millor no parlar-ne, i sobretot que els poders s’afanyen a neutralitzar els seus efectes transformadors; com quan la concentració de 7 de Novembre a Madrid que un cop més va ser segrestada mediàticament i sense cap mena de complexos, per la veu dels homes líders tant els de la vella com els de la nova política.
Que el gènere masculí quan es troba sense l’inestimable suport d’excuses i estigmatitzacions derivades de pensaments racistes o polítiques, fa figa, i no sap com posicionar-se quan va de denúncies que a totes llums destapen agressions verbals o físiques i que posen de manifest les impotències de qui les practiquen: Homes, que com en el cas de la nit de cap d’any a Colònia o Amsterdam, no reben, com sí passava en la magnífica ficció de Marleen Gorris, Antonia´s Line(1995), el càstig moral dels seus congèneres.
Per cert que haurem de recordar, per tal de mantenir viva la memòria com pretén fer “Sufragistas”, que Antonia´s Line, un dels films més interessants de la seva filmografia juntament amb Christine M (1982) va rebre l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.
També “Sufragistas” ens parla de la vella pràctica de la ridiculització de les dones lluitadores, que es vella i històrica i que com sempre, sembla que és millor que la d’assumir les conseqüències de la seva revolta. Millor estar a l’espera de l’error de les altres o si aquest no apareix, doncs construir-lo! . Que si la faldilla es massa curta, que si el serrell massa recte, que si el coratge es qualifica de barroerisme, que si de la convicció en diuen tossuderia. Que si gordes, que si velles que si…bruixes!!! Tot tal i com ho recrea el film a principis de segle XX, intencions molt similars a las de principis de segle XXI.
“Sufragistas” es un film del tot convencional en la posada en escena, certament, i també en el criteri de recreació del temps i l’espai històrics però tenyit amb un pàtina radical i tendre i d’expressa voluntat d’inscriure a les espectadores i els espectadors que vulguin, en l’experiència d’una genealogia i perspectiva feminista, que en el terreny dels imaginaris sembla haver fet diana. Ha aparegut oportunament .
“Sufragistas” construeix un relat aplaudit amb entusiasme a les sales on s’ha projectat, plorat per noies que entenen amb aquest film d’on ve la seva angoixa actual: de la desconsideració, de l’abús, de la falta de complicitat amb els companys, de la por a perdre’s en un mar d’assumpcions que per raó de sexe,classe i ètnia s’imposen en el dia a dia líquid, informe i asfixiant.
Sembla que amb aquest film el bumerang de la història es presenti vívid davant les nostres retines i ens doni eines per a recomprendre’ns a partir de ressaltar entre d’altres un dels episodis més espectaculars de les “suffragettes”, aquell en què l’ Emily W.Davidson es posà als peus dels cavalls per aconseguir cridar l’atenció dels mitjans per la causa del sufragi femení, travessar la membrana del silenci pel que fa a les aspiracions de les dones. I tal i com deia Sara Berbel en un recent article publicat al diari ARA a propòsit també del film i de les seves oportunes conseqüències “Seria una mica trist al segle XXI haver de tornar a llançar-se sota els cavalls, com les nostres avantpassades sufragistes, per aconseguir tenir veu i la plenitud de drets com a éssers humans”.
