Des del mes de maig de 2011 el moviment 15-M ha involucrat en la pràctica política a una enorme quantitat i varietat de persones que fins fa només uns mesos havien observat els efectes de la crisi des de la distància i la desafecció.
La seva veritable importància rau, a dia d’avui, en la seva inesperada gestació d’una nova generació de pensadors i pensadores crítiques i activistes mitjançant la reflexió, el debat i, la qual cosa és més important, mitjançant la praxi. El 15-M ha estat artífex en desenes de ciutats de l’estat espanyol dels banys de masses més diversos, més festius, més anònims i més esperançadors vists en molt temps. Ha contribuït a generalitzar el “sí, es pot” i el “juntes podem” i, en definitiva, ha ajudat a ampliar el desafiament al fins ara imperturbable discurs de la inevitabilitat del sistema capitalista, les seves receptes neoliberals i les seves crisis.
Més enllà de la seva evolució, dels seus èxits i dels seus fracassos, no obstant això, es realitza aquí una reflexió sobre l’experiència específica de les dones en el moviment i sobre la mesura en què aquest ha incorporat el discurs i la pràctica feminista. En primer lloc, se situa l’emergència del moviment en el seu context estructural i soci-històric i es mostra com aquest ha estat marcat pel gènere. En segon lloc, s’examina la mesura en què el moviment 15-M ha contribuït a l’evolució de la lluita feminista, tant el terreny discursiu com el de les pràctiques, dinàmiques i rols establerts en el seu si des dels seus inicis.
Les reflexions aquí incloses provenen de la participació de l’autora en el 15-M barceloní però també de les converses amb múltiples activistes feministes provinents de tota la geografia espanyola, així com de la lectura de relats i cròniques, tant individuals com a col·lectives, sobre el seu pas pel moviment des del 15 de maig del 2011. De la mateixa manera que el 15-M ha estat caracteritzat per una gran diversitat i heterogeneïtat, també ho han estat els feminismes que han aterrat (o s’han desenvolupat) en ell. A pesar que les experiències feministes en el 15-M presenten una gran desigualtat geogràfica i fins i tot temporal, en el present text s’intenten sintetitzar algunes de les quals es consideren més rellevants amb l’objectiu de reflexionar tant sobre les seves dimensions positives com sobre les quals no ho són tant, i contribuir així a un aprenentatge col·lectiu que ens permeti seguir caminant cap a una indignació veritablement feminista.
Mirant el moment des del feminisme: de quina crisi estem parlant?
El lema de la manifestació convocada el diumenge 15 de maig, “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” va tenir el gran mèrit d’aglutinar en una sola frase els principals detonants del moviment 15-M: un minvament important dels drets socials i econòmics d’amplis sectors de la ciutadania com a resultat de la crisi, d’una banda, i una creixent desconfiança respecte a una classe política percebuda com a corrupta i incapaç de treure al país de la crisi per l’altre.
A pesar que els feminismes en l’estat espanyol han realitzat una ingent labor durant els últims anys per visibilitzar les formes específiques en què la crisi econòmica i les recents (contra)reformes afecten a les dones[1], aquest element no va estar inicialment present en les denúncies i reivindicacions del moviment. El 15-M no ha estat en cap cas aïllat ja que des que va esclatar la crisi nombrosos moviments socials han passat de puntetes sobre les dimensions de gènere de l’actual context econòmic. Mitjans de comunicació de diversa índole han suggerit al seu torn, arran de la vertiginosa acceleració que en els inicis de la crisi van sofrir les taxes d’atur masculí, que una de les particularitats de la crisi és que promet amb abolir les desigualtats entre homes i dones al mercat laboral[2].
Les dones, no obstant això, continuem a dia d’avui sofrint una enorme vulnerabilitat tant dins del mercat laboral com fora d’ell. Un anàlisi de la crisi des d’una perspectiva de gènere mostra que, si be l’any 2008 es va veure caracteritzat per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi de la indústria, tots dos sectors profundament masculinitzats, mesos més tard la contracció de demanda de mà va aconseguir també al sector serveis, on actualment s’ocupa el 88,5% de les dones en l’estat espanyol. A dia d’avui la taxa d’atur femení suma un 22,10% i el masculí un 21,04%. Si es desagreguen les dades en termes de procedència, es veu que els homes autòctons presenten la taxa més baixa de totes amb un 17,20% mentre que la desocupació femenina no comunitari és d’un 27,15% i el masculí proper al 34%. Si es pren en consideració que les dones d’origen immigrant es troben concentrades en l’economia informal, és molt probable que la taxa de desocupació d’aquestes últimes resulti ser en realitat molt major que l’oficialment registrada.
L’acceleració de l’atur masculí ha provocat que hi hagi més famílies que depenguin del salari de la dona i que nombroses dones s’hagin vist forçades a incorporar-se al mercat laboral. Mentre que la taxa d’activitat femenina l’any 2007 era de 48,94%, a la fi del 2011 se situava en un 52,91%. Aquest increment, no obstant això, no s’ha vist acompanyat d’una redistribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. Tot això, sumat a l’augment de la càrrega de treball domèstic sobre les dones com a resultat de les estratègies familiars per reduir despeses, ha provocat un augment de la càrrega global de treball de les dones i un reforçament de la nostra doble jornada.
Les desigualtats de gènere segueixen sent una realitat innegable també al mercat laboral i es manifesten en altes taxes de temporalitat i jornades parcials entre les dones. També tenim una major presència que els homes en l’economia submergida, som el 57,3% de les persones receptores de prestacions no contributives i únicament el 37% de les contributives. El nostre salari mitjà és 22% inferior al dels homes i, d’altra banda, el 80% de les persones “inactives” que no reben cap tipus de pensió són dones també.
L’absència d’una perspectiva de gènere ha estat també una constant en les respostes del govern del PSOE a la crisi. La major part dels 11.000 milions d’euros injectats durant el primer any de la crisi mitjançant el famós Pla EEE es va destinar al sector de la construcció que, el 2008, ocupava al 16% dels homes i únicament a l’1,9% de les dones. El finançament, a més, no va incloure cap requisit de presència de dones en les contractacions. Les retallades de la despesa pública social visibilitzades en la famosa Retallada al maig de 2010, i actualitzats constantment per les polítiques d’austeritat imposades des de llavors, estan tenint un gran impacte en les dones en estar nosaltres concentrades en sectors públics com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Com a conseqüència, som nosaltres les principals víctimes de la reducció de salaris i l’eliminació d’ocupacions públiques. La vulnerabilitat social i econòmica de les dones, al seu torn, ens fa acusar amb més força la reducció d’ajudes socials i, davant la desaparició d’aquestes, som nosaltres les que mitjançant el nostre treball de cures no remunerat, les acabem assumint. La Reforma Laboral ha reforçat la dualització de gènere del mercat de treball remunerat i previsiblement la Reforma de les Pensions, així com el reforçament de la seva lògica contributiva, afectarà negativament a les dones ja que, arran de la nostra concentració en l’economia informal, jornades parcials i baixos salaris, així com de la freqüent interrupció de la nostra vida laboral per cuidar de fills i altres familiars, trobarem més dificultats a l’hora de sumar la cotització exigida per accedir a una pensió de jubilació que pugui considerar-se digna. La creixent austeritat resultant de la crisi del deute ataca particularment a l’estat de benestar i els serveis públics, i permet a l’estat transferir les seves obligacions de protecció social de nou a les famílies (llegeixi’s dones).
Quan el feminisme s’indigna…
Tots els elements exposats apunten a la persistència, i fins i tot agudització, de la subordinació de les dones en l’actual context. Aquesta subordinació, no obstant això, s’ha vist silenciada en la majoria dels relats econòmics sobre la crisi. El 15-M no ha estat una excepció i entre els seus lemes no va figurar inicialment referència alguna a les especificitats de gènere de la conjuntura econòmica. Durant les primeres setmanes del moviment conceptes com a “feminisme”, “opressió” o “desigualtat de gènere” no van aconseguir generar consens en nombroses assemblees i es van topar amb la resistència resultant d’un gran desconeixement i fins i tot certa aversió cap al discurs feminista per part de centenars de persones que ho identificaven amb idees i actituds divisòries, excessivament radicals i poc raonables.
En aquest escenari, davant el que van entendre com un silenciament de les veus de les dones i malgrat algunes acusacions de separatisme, moltes de les activistes feministes presents llavors a Plaça Catalunya (Barcelona) es van buscar i trobar per crear un espai de discussió, debat i acció de dones, lesbianes i trans: l’assemblea de Feministes Indignades. Aquesta, lluny d’embussar-se en les tumultuoses discussions que van caracteritzar a altres comissions, els va permetre avançar i visibilitzar el seu treball i discurs en la resta del moviment. Durant els primers dies de l’acampada Feministes Indignades van redactar un manifest d’exigències que va ser aclamat per unanimitat en una de les assemblees generals més multitudinàries que va viure el moviment barceloní. El manifest contenia exigències feministes per a una transformació radical de la societat i plantejava respostes a la crisi des d’una mirada inclusiva i conscient de la ubicació específica de les dones en l’ordre econòmic i social:
La societat capitalista i patriarcal ens oprimeix […]. Volem una societat en la qual el centre siguin les persones i no els mercats. Volem una transformació del model (capitalista) de desenvolupament econòmic i social actual cap a un que estigui al servei de les persones i del planeta. En aquesta transformació és imprescindible incorporar un enfocament feminista de cara a afrontar les crisis: ecològica, alimentària, energètica, econòmica, social i del treball de cura i apostar per processos socials de sostenibilitat d’un nou model de ciutat i gestió del territori […] Exigim el repartiment dels treballs i la riquesa. Treballar menys per treballar tothom. Condicions laborals i professionals dignes. Repartiment igualitari del treball productiu i reproductiu, igual remuneració i reconeixement pels treballs entre dones i homes. I que la riquesa estigui al servei de les classes populars […] Exigim el reconeixement de les tasques de cura de les persones, les llars, la vida i la seva socialització completa [3]
L’anàlisi i les propostes no es van realitzar exclusivament entorn de la crisi sinó que també es va exigir la participació de les dones, lesbianes, transexuales i tránsgenere en la cerca d’un sistema polític participatiu i veritablement democràtic:
El sistema democràtic actual és patriarcal i no ens representa. Volem organitzar la societat en espais de decisió i gestió política horitzontals.[4]
L’establiment de Feministes Indignades com a espai autònom cohesionat amb una important legitimitat i en interlocució directa amb les assemblees generals ha contribuït a visibilizar i potenciar la perspectiva de gènere en els discursos i les mobilitzacions del 15-M a Catalunya i a exigir el protagonisme de les dones en els debats i les accions. Mentre que d’una banda han fet avançar la seva pròpia agenda en forma d’activitats, debats i accions específicament feministes, han estat presents al seu torn en els nombrosos espais de coordinació del moviment fent sentir la seva veu i contribuint amb la seva experiència en decisions i mobilitzacions unitàries. En totes aquestes cites la inconfusible petjada del feminisme indignat s’ha fet palès mitjançant blocs i pancartes pròpies, accions simbòliques contra l’opressió heteropatriarcal o intervencions denunciant els efectes perversos de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat sobre les dones.
… es feminitza la indignació?
La consolidació d’un espai feminista i la visibilització del seu treball, no obstant això, no han estat possibles en totes les ciutats i pobles on ha sorgit el 15-M. En llocs com Bilbao, Elx o Burgos s’ha dut a terme certa activitat com la conscienciació sobre la necessitat d’un llenguatge no sexista o l’organització d’accions feministes específiques, però no hi ha hagut una massa crítica important de dones disposades a (o capaces de) exportar la mirada de gènere al conjunt del moviment de manera sistemàtica ni de crear espais de discussió i acció feministes. Un factor important després d’aquesta incapacitat ha estat, en ciutats com Vigo o Palma de Mallorca, el tractament del feminisme per part d’un nombre important de sectors del moviment com una qüestió de poca prioritat i fins i tot escassa rellevància. A Cadis, d’altra banda, quan el grup de treball de feminismes va portar a l’assemblea general un manifest feminista inspirat en els de Madrid i Barcelona i resultat d’un ric i interessant debat en el seu si [5], va haver de veure com el manifest era rebutjat per una “falta de consens” davant el seu suposat caràcter excloent i divisori. En altres llocs, la confusió, de la qual encara emmalalteix el moviment, entre consens i unanimitat va provocar que en assemblees de 300 o 400 persones un sol home pogués bloquejar l’aprovació de propostes feministes.[6]
Ni tan sols en llocs com Barcelona, Madrid o Santiago de Compostel·la, on les comissions i grups de treball feministes han tingut un pes i projecció importants, pot afirmar-se que aquests hagin aconseguit impulsar amb èxit una feministización o la transversalización de la perspectiva feminista en el moviment. Aquesta transversalización, d’haver-se realitzat, s’hauria traduït en la incorporació comprehensiva i sistemàtica per part del 15-M de les reivindicacions feministes en la seva esfera discursiva i en la seva pràctica.
El feminisme en el discurs
Cal reconèixer en aquest sentit que la presència del discurs feminista en el 15-M no ha estat exempta de reptes. Tal com les companyes de Madrid relaten en un dossier que van elaborar,[7] alguns dels límits per a la circulació dels feminismes a Sol es van manifestar en la perplexitat i falta de comprensió de moltes de les persones allí presents, en els insults carregats de masclisme i homofòbia i fins i tot en el fet que les primeres assemblees generals no recollissin ni assumissin cap qüestió o proposta feminista. Per a molts i moltes participants en el moviment, el feminisme seguia sent equivalent al masclisme, però a l’inrevés.
La (desigual) presència del discurs de gènere en el 15-M no ha estat fruit tant d’un augment significatiu de consciència en el seu si com de la constant presència d’activistes enarborant la bandera del feminisme, la qual cosa s’ha traduït en un ritme de treball insostenible i en una doble militància per part de moltes dones. Quan elles ho introdueixen sembla ser ben rebut, però si no ho fan (amb prou feines) ningú més pren la iniciativa. En certa manera, la presència discursiva del feminisme en el 15-M segueix depenent de la “omnipresencia” física de les militants feministes per donar-li veu mitjançant crítiques, accions, documents, tallers, intervencions i elaboracions específiques. No obstant això, tal com expressaven les companyes de Sol, “volem que se’ns entengui, volem contagiar”.[8] Una incorporació sostinguda i perdurable del feminisme que aconsegueixi provocar una generalització de la consciència de gènere o una transformació del marc col·lectiu d’un moviment ha de provenir d’una intervenció sostenible i estesa. I en el moviment 15-M, fins al moment, no ha estat així.
El feminisme en la pràctica
Si al moviment encara li queda un llarg camí per recórrer en el terreny discursiu, l’esfera de la pràctica ha estat també escenari de nombroses dificultats. Només cal recordar els esbroncs de “fora, fora!” o “la revolució és de tots” llançats contra les feministes quan durant els primers dies de l’acampada van decidir penjar a Madrid una pancarta en la qual es podia llegir, “la revolució serà feminista o no serà” [9]. Un “machoman”, com elles mateixes ho van denominar, va mostrar el seu rebuig a la pancarta arrencant-la davant milers de persones [10]. Aquest episodi deixava palès que no existia consens en què el 15-M fos un punt de convergència de TOTES les lluites, inclosa la feminista.
Durant els primers mesos de les protestes es van realitzar en nombroses ciutats importants avanços en el camp de les pràctiques com, per exemple, una creixent conscienciació del biaix androcéntric inherent en el llenguatge. Mentre que d’una banda moltes assemblees incorporaven comunicació no verbal per denunciar l’ús de vocabulari i expressions heterosexistas o discriminatòries, per l’altre es va poder apreciar un creixent esforç per evitar l’ús recurrent del masculí en el llenguatge. Independentment de les paraules utilitzades, no obstant això, mentre que els equips de dinamització estaven majoritàriament formats per dones que s’encarregaven de gestionar les metodologies, logístiques i dinàmiques col·lectives del debat, la majoria de les intervencions i propostes polítiques van continuar sent realitzades per homes. Aquests també van seguir realitzant un ús expansiu del torn de paraula, obtenint de manera automàtica l’autoritat moral, intel·lectual o d’experiència i, entre altres qüestions, mostrant escàs respecte cap al torn de paraula de dones o homes-no-mascles-alfa.[11]
Així, potser es van realitzar avanços respecte a algunes de les formes en què es manifesta el sexisme però no respecte al fons. cal destacar a més que, per exemple a Barcelona, mai es va dur a terme un debat en profunditat en honor d’aconseguir acords sobre un llenguatge no sexista. Aquesta superficialitat dels canvis s’ha traduït, tal com han expressat alguns homes del 15-M des de llavors, en una por constant per part de moltes persones a la “censura” per no “parlar políticament correcte” i també en un gradual retorn a l’ús generalitzat del masculí de manera paral·lela a la fragmentació i dispersió del moviment i les seves assemblees. Des del moment en què ha deixat d’haver-hi un mínim de massa crítica disposada a assenyalar l’ús d’expressions sexistes i/o homófobas, les pràctiques s’han relaxat de nou.
L’absència d’un debat comprehensiu sobre les dimensions de gènere del llenguatge ha estat part d’una absència major en les dinàmiques internes del moviment: el gènere no ha estat una categoria d’anàlisi central a l’hora de distribuir tasques, gestionar relacions i definir els espais. Dit d’una altra manera, malgrat que el gènere és un principi organitzador bàsic de la societat humana, així com dels seus rols, relacions i desigualtats, i a pesar que la quotidianitat dels episodis i agressions sexistes ens exigeix tenir estratègies per abordar-los,[12] el moviment 15-M en el seu conjunt no ha problematizat políticament el gènere com a eix de divisió i opressió en el seu si. Això s’ha traduït, per exemple, en la inexistència d’un protocol d’actuació en situacions d’agressions sexistes en tota la seva gamma i i varietat o en moments d’abús de poder per part dels homes. Un episodi simptomàtic d’això, entre segurament molts d’altres, va ser la incapacitat d’un mediador membre de la comissió de convivència a Barcelona per reaccionar quan una dona component de l’equip de dinamització d’assemblees li va expressar que havia estat víctima d’una agressió física per part d’un home. Davant la incomoditat que sense cap dubte li va provocar la situació, el mediador es va aferrar a la falsa equidistància que pretén donar igual veu a agressor i agredida i, argumentant que no podia estar segur de qui deia la veritat i qui mentia, es va rentar les mans i va romandre en silenci. Negava d’aquesta manera el poder de definició a aquella i a altres dones, el qual estableix de manera inequívoca, i gens relativista, que existeix una agressió des del mateix moment en què una persona se sent agredida.
Un altre episodi relacionat amb les dinàmiques de gènere en el moviment va tenir lloc a inicis de juny quan la comissió madrilenya de feminismes va anunciar que els seus components no anaven a pernoctar més a Sol com a conseqüència de les agressions sexuals, sexistes i homófobas que havien presenciat i/o sofert, a més de per la invisibilización d’aquestes agressions i l’absència d’una voluntat col·lectiva per solucionar-les.[13] Mentre que d’una banda nombrosos mitjans de comunicació van utilitzar la declaració de la comissió per desprestigiar al 15-M en un moment en què les acampades obstaculitzen en un procés de reflux, els esforços de la comissió legal i altres veus del moviment per negar l’existència d’agressions en termes legals, i minimitzar d’aquesta manera les dimensions de la problemàtica, mostraven, una vegada més, les grans dificultats d’un sector per abordar políticament l’existència de dinàmiques agressives i abusos de poder per part d’alguns homes [14]: una problematización del gènere en aquest context hagués mostrat que el veritablement important no era si les agressions eren legamente punibles o no, sinó més aviat el fet que hi havia companyes que afirmaven no sentir-se segures en un espai suposadament emancipatori com era Sol. La incapacitat d’abordar políticament la situació, a més, va resultar que, en lloc de proporcionar respostes col·lectives davant l’existència d’agressions sexistes, moltes dones haguessin d’optar per solucions individuals. A efectes pràctics, en lloc de rebutjar o expulsar les agressions o als agressors de l’acampada (en el cas que fossin membres d’ella), el que es va fer fou excloure a les persones agredides de facto o en potència. Curiosament, d’altra banda, mentre que el moviment no ha dubtat sovint a assenyalar que “el legal no és necessàriament just” [15] com les seves nombroses accions de desobediència civil demostren, en el cas que ens ocupa, la noció de la justícia de gènere s’ha vist subordinada al discurs de la legalitat i a la conservació de la imatge pública del moviment.
El 15-M no ha desenvolupat, d’aquesta manera, eines per reconèixer la reproducció de la lògica patriarcal en el seu si, reflexionar sobre les seves manifestacions concretes i gestionar-les des d’una perspectiva feminista. El resultat ha estat que, en episodis com els relatats, la resposta habitual ha consistit en la invisibilización de la violència i el silenciamient de les veus de les dones. En tots dos casos s’ha desaprofitat l’oportunitat de realitzar un aprenentatge col·lectiu amb l’objectiu de reparar danys i evitar que aquestes situacions es repeteixin en el futur. Tant la correcció política com la negació s’han vist acompanyades d’una profunda preocupació, comprensible encara que injustificable, que la publicitació d’aquests episodis pogués estigmatitzar al moviment i afeblir-ho. Mentre que espai de lluita conformat per dones i homes, el 15-M ha reproduït l’error dels seus predecessors en témer que el feminisme ho dividís en denunciar les seves contradiccions internes en lloc d’apostar per enfortir-se abordant-les i resolent-les. O com a mínim fent un pas en aquesta direcció.
Cap a una indignació veritablement feminista
Si be el moviment 15-M constitueix un dels fenòmens més inesperats i rellevants dels últims anys en l’escenari polític espanyol, és important destacar que s’ha caracteritzat per ser capaç d’aglutinar de manera massiva un descontentament fins al moment subterrani i no tant per oferir alternatives necessàriament coherents, comprehensivas i transformadores al sistema social, polític i econòmic actual. El 15-M no és tant un moviment compacte amb una anàlisi definida de les desigualtats existents i amb propostes concretes per a la seva desaparició com un espai més aviat eteri i sense fronteres establertes la principal funció de les quals ha estat fins al moment proporcionar maneres d’expressar i compartir un creixent i generalitzat malestar social. Això no vol dir que en el seu si no s’hagin donat tensions, debat i fins i tot pugnes per concretar i radicalitzar els seus discursos i les seves pràctiques, però sens dubte el resultat de tot això depèn d’un procés en el qual el moviment encara es troba immers.
Després de les eleccions generals del 20 de novembre el panorama polític no es preveu gens favorable i ja estem vivint un aprofundiment dels atacs contra els drets socials i els drets de les dones. Caldrà veure com respon el moviment però, sens dubte, després del vertiginós ritme de mobilització dels seus primers mesos de vida, tindrà temps de sobres per reflexionar sobre les seves prioritats, la seva organització i la seva direcció. Mentre que en el text s’ha destacat tant la gran vàlua, d’una banda, com les innegables limitacions, per l’altre, que l’anàlisi i la pràctica feminista han tingut en el si del 15-M fins al moment, res ens permet descriure categòricament el rumb que prendran a partir d’ara. Esperem que com a mínim sigui cap a endavant.
No resulta tasca fàcil, tal com la resistència històrica de nombrosos moviments socials il·lustra, visibilizar, qüestionar i transformar les relacions de gènere que defineixen les nostres societats en espais reivindicatius i de denúncia mixts. Malgrat algunes agradables excepcions com el grup d’Indignats contra el Masclisme de Sol, el feminisme i les feministes continuen trobant-se amb enormes resistències en l’actualitat. Lluny de desanimar-nos, no obstant això, la constatació de les dificultats pot servir-nos com a recordatori que qualsevol pas, per petit que sigui, en l’eliminació de les desigualtats que sofrim és un pas ben donat. Ens pot servir també per recordar que si els milers de persones que van acudir a les places a mitjan maig per fer política per primera vegada en les seves vides han estat capaces en tan poc temps de vèncer les seves pors i apatia per debatre de manera incansable entre multituds, impedir que desenes de famílies perdessin les seves cases, desafiar a nombroses instàncies polítiques, religioses i judicials i, entre altres reptes, denunciar la violència policial, un treball constant, crític i pedagògic per part dels feminismes pot aconseguir que la indignació de tota aquesta nova generació de polítics i polítiques profanes acabi sent feminista també. Pot aconseguir, en definitiva, que, en lloc de conformar-se amb posar en evidència els abusos i injustícies provinents de les esferes de l’economia, la política i les institucions, els homes i dones que van sortir, surten i sortiran als carrers i les places, s’atreveixin a enfrontar-se a aquells que reprodueixen, sofreixen i invisibilizan ells i elles, nosaltres i nosaltres, també.
[1]Ezquerra, S. “29S: als dons també ens sobrin els motius”. Públic. 16/9/2010, pàg. 5; Ezquerra, S. “Crisi i igualtat”. Públic, 19/11/2010, pàg. 9; Ezquerra, S. “Rostres ocults de les pensions”. Públic. 7/2/2011, pàg. 5; Gálvez, L. & Torres, J. (2010) Desiguals. Homes i dones en la crisi financera. Barcelona: Icària; Harcourt, W. (2009) “L’impacte de la crisi en les dones d’Europa Occidental”. http://www.awid.org/eng/about-awid/awid-news/briefs-the-impact-of-the-crisis-on-women; Larrañaga, M. (2009) “Dones, temps, crisis: Combinacions variades”. Revista d’Economia Crítica, 8; Otxoa, I. (2009) “Anticapitalismo: algunes raons des del feminisme”. Vent Sud. 104; Pérez Orozco, A. (2009) “Feminisme anticapitalista, aquesta Escandalosa Cosa i altres palabros”. Article del lliuro Jornades Feministes: Granada aquí i ara. Editat per “Coordinadora estatal d’organitzacions feministes”, Madrid, 2010; Sales, L. (2009) Informe de Recerca. Dons en crisi. Barcelona: Institut Català dels Dons.
[2]Es poden trobar aquest tipus d’afirmacions, entre nombroses notícies, en els següents articles de premsa: “Mesures especials per als aturats. El Govern portarà propostes noves al diàleg social” (Diari Públic, 25/10/2008); Hidalgo, S. & Valmorisco, C. “Els mileuristes són ara els caps de família” (Diari Públic, 27/4/2009); Peirón, F. “Les ocupacions són per a les dones” (Diari La Vanguardia, 12/9/2009); Escur, N. “Sap la crisi de sexes?” (Diari La Vanguardia, 12/9/2009); Moreno, J. “L’atur puja en 98.906 persones a l’octubre” (Diari Públic, 3/11/2009); Moreno, J. “L’atur puja un altre graó: març deixa 25.988 aturats més” (Diari Públic, 6/4/2010). L’Español no ha estat una excepció i durant els últims anys els mitjans de comunicació d’altres països han afirmat que la recessió econòmica afecta a les dones menys que als homes al mercat laboral (Daily Mail, maig 2009) i han proclamat no només la “Mort del Mascle” (Foreign Policy, setembre 2009) sinó també la “Fi dels Homes” (The Atlantic, Agost 2010).
[3] Blog de Feministes Indignades. http://feministesindignades.
[4] Blog de Feministes Indignades. http://feministesindignades.
[5] Wiki del Grupo de Trabajo Feminismos Cádiz 15M. http://
[6] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[7] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[8] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[9] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net; Cervantes, Ll. “¿Y las indignadas? (Libertad de palabra, 22/11/2011)
[10] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[11] Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[12] Fanzine “Torres más grandes hemos visto caer”, p. 17 http://es.scribd.com/doc/
[13] En su comunicado explicaron que entendían por agresiones “intimidaciones sexuales, tocamientos, miradas, gestos, desautorización y abusos de poder, insultos y agresiones físicas, contactos sexuales -y no sexuales- no consentidos, actitudes paternalistas”. Web de FeminismoSol. http://feminismosol.net
[14] Europa Press, “Los acampados de Sol aclaran que legalmente no hubo agresión sexual” (La Vanguardia, 3/6/2011)
[15] Éste fue uno de los principales argumentos esgrimidos por el movimiento en Barcelona al anunciar su intención de paralizar el debate presupuestario que se iniciaba el 15 de junio en el Parlament.
