“Recorda-ho tu i recorda-ho a altres”
Per Consuelo García del Cid
Durant els darrers quinze anys de la meva existència, no he deixat de repetir aquest vers de Luis Cernuda. Estava sola, i tenia una missió: A l’Estat espanyol s’havia de saber el que va ser el Patronato de Protección a la Mujer, una institució feixista que va tancar menors d’edat en reformatoris, sense haver comès cap delicte.
Explotació laboral, adoctrinament religiós extrem, cel·les de càstig i aïllament, ortigues a la vulva a les més petites si s’orinaven al llit, fins a 150 creus a terra amb la llengua, utilització de menors per a la mendicitat demanant almoina de porta a porta, bufetades, pallisses, etc. En absolut se’ns ensenyava cap ofici, com ara es pretén justificar. On són els diplomes? On els certificats d’assistència? Qui es beneficiava de la mà d’obra gratuïta?
Detencions il·legals, ja que era un sistema penitenciari ocult per a menors, amb el Ministeri de Justícia al capdavant. Lesbianes traslladades a psiquiàtrics només pel fet de ser-ho, on van ser sotmeses a electro shocks. Mentre a l’Estat espanyol s’hi celebrava el primer dia de l’orgull gai el 1978, el Patronat continuava enviant als psiquiàtrics a les homosexuals dels seus reformatoris.
El mal, com a concepte, només és un. I no té espai concret, és atemporal. Que no s’apliqui a un context històric determinat, perquè no té cap justificació.
Les supervivents convertim el dolor en causa, i hem sobreviscut al pou feixista més profund que la ment humana pugui imaginar. Una institució contra les dones que es va anomenar Patronato. La més gran aberració del segle XX perllongada fins al 1985, sense que ningú fes res. A nosaltres, la democràcia ens deu deu anys de vida. I en aquest cas, la responsabilitat és del Govern espanyol i el Ministeri de Justícia.
La realitat dels reformatoris era a dins, i allà no hi entrava qualsevol. Cap metge es va alertar de tants talls de venes que es produïen als mateixos llocs. I tampoc de les suïcides. No importava. Es va justificar com a intent de fugida. El Patronat no té mortes a les cunetes, té mortes que es van llevar la vida. Aquestes són les veritables víctimes, les que ja no viuen per explicar-ho.
No reconeixeran, tampoc, els maltractaments psíquics exercits a les internes embarassades. La pressió per signar uns papers en què lliuraven el seu fill en adopció era constant. Parien com a animals, ajudades per altres internes. Menors d’edat en un quiròfan com matrones recent graduades. Treballant com a bèsties amb la panxa a la boca. Desaparicions forçoses i adopcions irregulars.
El tracte exercit a les internes del Patronato suposa una infinitat de delictes clarament tipificats en el codi penal.
No, no ho podem atribuir a “altres temps”, quan el mal va actuar en tota la seva extensió, i –el que és pitjor–, en nom de l’església, quan església i Estat caminaven de la mà.
La nostra història personal i el nostre trauma incurable es remet a l’estada en aquests reformatoris disfressats de col·legis, no per part de les nostres famílies o situació social. Correspondència censurada, sense dret a trucades telefòniques i visites supervisades per les monges: tot estava perfectament creat perquè no se sabés i ens prenguessin per mentideres o exagerades. La nostra existència no va més enllà dels centres, com ja s’ha dit. Acollir-se a aquesta definició és ofensiu per altres.
No som les casquivanes, boges, desobedients o gandules que pretenen colar amb expressions subliminals. Sabem llegir entre línies, perquè vam aprendre a fer-ho, i si alguna cosa no som, és imbècils. Els reformatoris del Patronato vivien de la pobresa i d’una cort de rebels que som aquí presents. Aquest perdó ha de ser un reconeixement al mal causat, que és irreparable, per cert. L’església no ens guarirà, – com s’ha dit-, i tampoc la Confer.
Vam perdre la llibertat, i també la fe. Perquè en aquests llocs, Déu no hi era.
No ens facin combregar amb rodes de molí, si us plau. Aquest perdó no ha de ser “un gest” i tampoc no s’ha de parlar de “context”, xutant pilotes fora, ja que s’ha investigat durant el 2024, assumint la veritat que consta – de forma alarmant-, no només en les i els testimonis, sinó en determinats documents que avui suposen un clar delicte d’odi i racisme, com el menyspreu a les internes. Al 1970, es dirigeix al Patronat un escrit, dient :
“El dia seis de los corrientes se fugó – nom titllat. Ha sido imposible sujetarla, pués es gitana y esto basta. Nos dió unas noches tremendas, sin dejar dormir a nadie. En la capilla era un verdadero desastre con ella, en fin, que estos seres así no deben ustedes hacerse cargo de ellos y mucho menos internarlos en estos colegios donde hay tantas niñas que aunque tengan algo que corregir, nunca son cómo estos seres que no tienen solución y no hacen más que dar mal ejemplo con la conducta tan mala que observan. Dios guarde a usted muchos años”.
Tota la meva admiració a les que van ser les nostres companyes gitanes. Braves, rebels i amb esperit de raça. Les paies n’hem d’aprendre molt. Gràcies a les nostres companyes gitanes de les que tant vam aprendre. Que ningú les ofengui mai més en nom de Déu, persona o institució. I ara en calò. Això no és res més que un acte de justícia poètica:
“Parikeraó a amarí plañis kalis de les quals kichi siklavem que kaike les jocharele nikekar buter en anao de nieke Devel”
El que necessitem és justícia, no pas condescendència.
Cap perdó ha d’estar condicionat. Cal reconèixer els fets que van causar el mal. En cas contrari, aquest acte no serà res més que un gran rentat de cara pública i notòria, com correspon a les més altes esferes.
Gràcies al grup de seixanta investigadores que ens ha acompanyat en aquests dos darrers anys. Gràcies a totes les artistes, periodistes, pensadores i activistes que s’han unit amb nosaltres a la recerca de la veritat. Gràcies a la ministra d’Igualtat pel seu interès, entrega i implicació directa.
