Per Montse Fernández Garrido
El 19 de maig passat vaig assistir a la presentació de l’autobiografia de Cristina Farré i Agusti, que ha publicat el llibre “Ho vam donar tot” (també publicat en castellà: “Lo dimos todo”). L’acte va tenir lloc a la Biblioteca Municipal Pere Blasi, de Torroella de Montgrí. Es tractava d´una de les diverses activitats vinculades a les VII Jornades de Memòria Històrica Local, del Museu de la Mediterrània.
Va fer la presentació dels participants la responsable de la Biblioteca, Cristina Rufi Juanals, gran professional, afable i empàtica. I van acompanyar a l’autora la prologuista Roser Vernet i Marc Muñoz.
Ens diu Eduard Márquez, a l’Epíleg, que: “l’autora és una dona combativa, insubornable, rigorosa, exigent, generosa, afable, tendra, curiosa, expansiva, inquieta i polifacètica”.
Explica també que “el llibre és un cant al passat, però també i sobretot una eina per afrontar el futur, amb solvència, dignitat i il·lusió. Un llibre necessari”. Es tracta, diu, del “llibre dels oblidats dels oblidats”.
Després de llegir-lo, no puc deixar d’afirmar que m’ha resultat interessantíssim. Una dona desconeguda per al gran públic, ens relata la seva al·lucinant i atzarosa vida, plena d’arriscada activitat militant, i de nombroses històries de les lluites que van tenir lloc al nostre país durant el franquisme, en què va participar, i també de les vides que van portar no poques persones que, com ella, van creure en la possibilitat de fer una revolució que millorés la vida de la classe treballadora i dels pobles oprimits, després d’acabar amb la sanguinària dictadura franquista.
Cristina Rufi va dir que mai va pensar en escriure el que per a ella era només haver fet el que havia de fer – (sense donar-li la importància que mereix la seva magnífica història, com els passa a tantes dones que, amb excessiva modèstia, no veuen com n’és de valuosa la seva aportació a les millores polítiques i socials)- necessitat que va néixer després de convèncer-la unes companyes del grup, i que tal i com ella va fer i ens explica, no va ser només una opció personal.
És un llibre revolucionari i eminentment feminista. Un llibre que explica de primera mà uns anys llargs i difícils de la nostra història: és l’autobiografia del PCE(i), un testimoni d’un segle de revolucions, també una època d’històries i vivències personals, a través de la veu d’una dona valenta, forta, que explica la realitat d’una època, en què inclou la vida quotidiana. Una dona que diu: “Ho vaug donar tot i va valdre la pena”. Una vida intensa, plena d´incertesa i inquietud…
Cristina Farré (amb nom de guerra Ana) va ser detinguda a principis de 1969, per llençar el bust de Franco des de la finestra de la Universitat de Barcelona, va passar per la Direcció General de la Seguretat de l’Estat, patint tortures i va passar un any al penal d’Alcalá, organitzant diverses vagues per millorar la situació de les preses, les polítiques i les socials. Deu anys de clandestinitat amb dos fills petits, vivint en una barriada humil de Barcelona, compartint vida i lluita amb el secretari general del PCE (i). Després van ser 15 anys d’exili, dels quals 12 els va passar a l’Algèria revolucionària, inclosos els darrers 5 de guerra civil. Allí va treballar als micròfons de la ràdio estatal, sent a més corresponsal del diari Egin, amb nom fictici. Després van viure dos anys a Colòmbia, on va ser professora de francès a la Universitat. Van passar uns mesos a Cuba, allà va assistir a l’enterrament del fèretre del comandant Che Guevara. I el 1995 va tornar al nostre país, on havia perdut la nacionalitat per ser refugiada política.
Cristina Farré no només va ser feminista ja en una època en què poques dones ho eren, i ho va ser en la seva lluita política i social, però també dins del seu partit i ho va demostrar amb una infinitat de comportaments que ens narra amb detall.
Ens parla, escrivint de manera molt àgil, atractiva i suggeridora, del seu naixement a la postguerra civil en una família represaliada, de pares nacionalistes catalans. Ell, dirigent del Front Nacional de Catalunya (partit dissolt el 1990) que va fugir d’Espanya i va acabar en un camp de concentració, a Argelers, del qual va escapar, i va ser condemnat a mort a la tornada a l’Espanya franquista, de la qual es va lliurar de manera estranya. La seva mare, mestra d’escola, és a dir considerada roja, va ser represaliada com totes les mestres republicanes. I el pare, un revolucionari, però masclista i gelós, la va anul·lar i no la va deixar treballar en centres privats en allò que era la seva vocació, ensenyar, i va viure tancada a casa, cuidant el marit i els quatre fills de la parella. Pares nacionalistes, i l’autora comunista, d’un partit d’extrema esquerra, que aviat es va posicionar contra l’URSS i més tard contra la Revolució Cultural Xina, quan van entendre que aquests països s’allunyaven dels valors i els principis que van defensar a l’inici de les seves revolucions, traint el poble, convertint-se en una dictadura. Alineats al contrari amb el Vietnam i amb Cuba, recolzant les lluites contra el colonialisme a la República Democràtica i Popular de Burkina Faso, també a la causa Sahariana i a la independència de les Canàries, a més de la de Catalunya.
Aquest llibre està ple d’anècdotes, algunes de divertides, com quan de petita va escriure una nota per al seu avi de La Rioja (ella que parlava perfectament català i francès), en el que la nena pensava que era la llengua de Cervantes “abuelito te he desado los mocadores en el calajo”. O quan va entendre que els “bebès venien de la mar”, en lloc de la “mare” (perquè li van explicar molt fluixet), cosa que va significar les rialles d’altres menors, més avançats en aquests sabers, quan ella ho va explicar. Un llibre que recull poemes, i també els noms dels Setse Jutges, Joan Baez, Bob Dylan, Pete Seeger, Atahualpa Yupanqui, Violeta Parra, Víctor Jara, Mercedes Sosa, Carlos Puebla i de les cançons que ens emocionaven “Gallo rojo, gallo negro”, “Himno de Riego”, “La Internacional”, “Les Partisans”, “Bella Ciao”, “El Cant de la Senyera”, “Andaluces de Jaén”…
Cristina ens explica històries que són desconegudes, com l’anomenada Operació Estrella, de les dones Tupamaras d’Uruguai. Es van escapolir de la presó de dones de Cabildo, a Montevideo el 30 de juliol de 1971, fent un túnel que van cavar des de les xarxes de clavegueres. En total 38 dones. Mentre unes cavaven els túnels les altres cantaven i reien escandalosament per dissimular els sorolls. Anys abans, 13 preses polítiques també es van escapar des de la capella de la presó mentre es feia missa. Per contra, es va fer molt famosa la fugida dels homes del mateix partit, entre ells, Raúl Sendic, Pepe Mujica, Huidobro, Jorge Manera, valerosos companys que anys després van governar magníficament Uruguai. Van dir algunes de les fugades: “Els homes de l’organització estan encantats de parlar, recordant amb tot luxe de detalls tot allò que van viure, que va ser moltíssim, les dones, en canvi, amb la fama mundial que tenim de ser xerraires, resulta que ens costa parlar”. Encara que Gabriela Jorge, la dirigent guerrillera, aclariria: “Què no parlem? Jo més aviat diria que gairebé ningú no ens va preguntar res…” I el món desconeix aquestes magnífiques històries femenines de guerrilleres, heroïnes anònimes.
Explica també, el que segons el seu parer és l’engany de la Transició i ho justifica sobradament. En resum, són cinquanta anys d’història viva, plena de lluita, dignitat i amor per la justícia. Un llibre honest, fàcil i grat de llegir, que explica la dimensió política col·lectiva, que aclareix que no és la història d’un fracàs, sinó l’experiència per pensar en el futur i lluitar per millorar-lo. I acaba explicant les militàncies actuals.
Cristina ara és activista en diversos grups de militants de base, res de partits polítics. En grups que, com a profundament feminista que és, reivindica la igualtat en la societat i en la família, continua defensant la causa sahariana, fa classes de català a emigrants, és activista contra els lloguers abusius, amb el Sindicat de Llogateres. I com a hobby més estimat i al que dedica moltes hores, a més de la lectura, es dedica a fer ceràmica i treballa també amb el vidre.
Diu la contraportada del llibre: “Van deixar un exemple de trajectòria de lluita apassionada que ha quedat com a llegat, flama i llavor”. “Història viva. Una història de lluita, dignitat i amor a la justícia. Una veu que deixa constància d’una època i un compromís irrenunciable. Situacions en què l’autora va ser protagonista perquè hi va participar”.
Suggeriment: No us ho perdeu! Val la pena!
Montse Fernández Garrido és feminista, advocada defensora de dones. Professora de Màster (UB) i autora de la biografia de la seva família “Tres generaciones rebeldes”, represaliades per ser republicanes, llibre que va dedicar a la seva àvia i la seva mare, heroïnes anònimes.
