OPINIÓ
Fa pocs dies, Junts per Catalunya va proposar restringir l’ús del burca, el nicab i fins i tot del vel islàmic en espais públics i escoles, arran de la pressió electoral d’Aliança Catalana, una formació d’extrema dreta que ja havia defensat mesures similars. Aquest gir cap a posicionaments més severs ha desfermat una polèmica aferrissada, tant entre els partits com dins del moviment feminista.
A la Comunitat de Madrid, diversos instituts han prohibit l’ús del hijab. Aquestes decisions han provocat protestes d’estudiants i col·lectius antiracistes, que les consideren mesures islamòfobes i discriminatòries. Tot plegat ha reobert un debat profund sobre drets, llibertats i el paper de l’Estat davant símbols religiosos que poden ser percebuts com a imposicions patriarcals.
Els posicionaments dins del feminisme són, en aquest terreny, contradictoris. Les professores Alicia Sierra i Marta Ramallo —que han assessorat el Partit Popular— defensen la prohibició del vel a les escoles, perquè el consideren una forma d’opressió normalitzada. En canvi, altres veus —com la de Míriam Hatibi, activista i comunicadora musulmana— sostenen que el feminisme ha de respectar les decisions de les dones, i que el problema no és el vel, sinó la mirada que el jutja o l’instrumentalitza per criminalitzar comunitats senceres.
Per a moltes dones —entre les quals m’hi incloc— el vel, sigui quin sigui el seu format, no és només una peça de roba, sinó un símbol evident de submissió i de control sobre el cos femení, exercit per religions o tradicions culturals que, històricament, han exclòs les dones de l’esfera pública. Em costa entendre com una part del feminisme pot justificar-ne l’ús en nom de la llibertat d’expressió o de la identitat cultural, sense tenir en compte el context d’origen. Quina llibertat pot haver-hi en el fet d’haver-se de cobrir el cap per evitar el judici o l’agressió?
És cert que hi ha dones que asseguren portar-lo lliurement. També prohibir-lo pot semblar, a primera vista, una mesura autoritària que limita un dret individual. Però aquest enfocament sovint ignora una realitat incòmoda: en molts països, no portar el vel pot comportar càstigs com la presó, la violència o, fins i tot, la mort. Dones com la rapera Raisa, que va decidir treure-se’l, han denunciat tant la imposició als països d’origen com la discriminació que han patit aquí per dur-lo.
Convé mirar també cap a casa nostra. A Occident, les dones vivim immerses en una altra mena de pressió: la imposició d’un model estètic que exigeix cossos prims, joves, depilats, maquillats i sexualitzats. Aquesta forma de control pot semblar més subtil, però no és menys eficaç. El poder sobre el cos femení no sempre es manifesta en forma de prohibicions explícites, sinó en mandats invisibles que les dones interioritzen i reprodueixen. Molt bé, però la diferència rau en el què deia abans: a Occident no s’agredeixen les dones, no se les mata, per desobediència en el seu vestuari o en les formes de presentar-se al món.
Al meu entendre, de la mateixa manera que hi ha dones musulmanes que reclamen el dret a portar el vel, també cal reconèixer que moltes dones occidentals viuen com una imposició el fet d’haver-se de cobrir el cap quan viatgen a països on el vel és obligatori. Quina diferència hi ha, doncs, entre prohibir-lo i imposar-lo? Si la llibertat és un valor fonamental, ho hauria de ser en tots els contextos. Per això sorprèn que determinades veus feministes només denunciïn les restriccions que afecten dones musulmanes a Occident, però no mostrin el mateix compromís amb la manca de llibertat de les dones no musulmanes en països on el vel és imposat. Un feminisme coherent hauria de defensar la llibertat de totes les dones, arreu del món.
Defensar el vel com a símbol de resistència o empoderament és alhora no tenir en compte les lluites de tantes dones que, a l’Iran, l’Afganistan o l’Aràbia Saudita, arrisquen la vida simplement per sortir de casa amb el cap descobert. Elles no ocupen titulars ni reben la mateixa atenció. Tanmateix, la seva veu és imprescindible per comprendre què representa realment aquesta peça.
El feminisme, si vol ser fidel a la seva raó de ser, no pot blanquejar símbols de submissió per evitar incomodar. I l’esquerra política tampoc no hauria de sacrificar la defensa dels drets de les dones en nom del relativisme cultural o per càlculs electorals. No es tracta de prohibir per prohibir, sinó de posar sobre la taula una pregunta essencial: en una societat democràtica, podem parlar de llibertat real quan una decisió està profundament condicionada pel gènere, la religió o la pressió social?
Aquest article no pretén oferir respostes simples a una realitat complexa. Però sí posar sobre la taula una qüestió fonamental: quan una dona es cobreix el cap, ho fa realment per decisió pròpia o per evitar ser jutjada, agredida o exclosa? I encara una altra: per què determinades veus feministes denuncien la prohibició del vel a Occident, però no l’obligació del vel en determinats països del món?
