OPINIÓ
És sabut que gairebé sempre les nostres accions generen les seves reaccions i aquestes poden ser adequades o desmesurades. Doncs bé gràcies a alguns moments viscuts recentment i a alguns missatges que m’han arribat he obert els ulls i he vist la llum.
I avui des del meu humilitat vull demanar disculpes.
Si, vull demanar disculpes per haver estat lliurepensadora. Com vaig poder permetre no seguir els dictats polítics i socials establerts per ordre diví i anar per lliure sense tenir en compte els camins ja decidits per a mi? Que equivocada estava!
Demanar disculpes per haver estat feminista. Ser feminista atempta contra l’ordre establert de les coses i això sempre genera frustracions entre aquells que volen mantenir-lo intacte perquè tot segueixi igual i la seva supremacia segueixi intacta. El feminisme en si mateix és perillós per al sistema de privilegis que el patriarcat imposa i això s’ha d’acabar. Les feministes estem boges i encara sort que vaig obrir els ulls!
També vull demanar disculpes per posicionar-me clarament pel dret de les dones a decidir sobre el nostre propi cos i sobre la nostra maternitat. I és que sovint se m’oblida que en els textos sagrats a les dones se’ns atorga, d’entrada un paper sempre subsidiari al dels homes i el paper de mare és irrenunciable i un deure com a dones sense el qual no podem sentir-nos dones completes. Com podem exigir control sobre el nostre propi cos si aquest mateix cos és el que està destinat a la procreació i al plaer dels homes?. Com és possible que se m’hagi oblidat que la premissa de ser dona és la de ser mare sí o sí i per tant l’únic objecte que té el meu cos és el de ser bell per agradar i després gestar per a l’home que m’hagi escollit? De veritat que de vegades m’avergonyeixo dels meus propis posicionaments vitals. He de reflexionar i decidir-me d’una vegada a perdre quilos, posar-me bella i portar cada dia sabates de taló de vertigen encara que em destrossin l’esquena perquè un home com déu mana es fixi en mi i, malgrat els meus acabats de fer cinquanta-un anys em triï per ser la seva font de plaer i qui sap si encara la mare dels seus fills. He de renunciar al meu egoisme de viure sola i aprendre que no em pertanyo a mi mateixa, que l’home dels meus somnis, el meu príncep blau és allà fora. Potser amb l’altura que em donin els talons sigui capaç de trobar-lo.
Ah! se m’oblidava també demanar disculpes per tenir durant tants anys un discurs crític amb les polítiques que s’han fet per prevenir les morts de les dones a mans dels seus sants marits. Segur que elles eren dolentes i ells havien de corregir-les per que tornessin a la pleta d’allò correcte i tornessin a ser les amantíssimes i lliurades esposes que s’esperava que fossin. Però… Què esperaven elles amb els seus excessos? doncs això, ser corregides i ja sabem que “la lletra amb sang entra”.
Tampoc vull oblidar-me de demanar disculpes per haver criticat els que des de posicions d’esquerres s’han mostrat crítics per acció o omissió amb els discursos emancipadors de les dones. A vegades se m’oblida que els homes són sempre homes i és normal que exigeixin els seus privilegis més enllà dels seus posicionaments polítics. Com vaig poder arribar a pensar que la política estava per sobre dels privilegis que el patriarcat ha atorgat sempre als homes? De veritat que de vegades soc una il·lusa i també per això vull demanar disculpes. I demanar-les per arribar a pensar que trobaríem en alguns companys de l’anomenada esquerra política i social les complicitats necessàries per a poder desmuntar qualsevol tipus de desigualtat o de discriminació que existís entre les persones més enllà del seu sexe, gènere, color de pell, religió, orientació sexual, etc … Però què equivocada estava en pensar aquest plantejament! L’ordre és l’ordre patriarcal, el que ens marca les pautes de qui som i com hem de seguir sent. Fer, dir o pensar el contrari és totalment antinatural i per això i de nou demano disculpes.
No vull oblidar-me de demanar específicament disculpes a alguns companys (que gràcies a déu són pocs) que van arribar a creure els postulats feministes en els quals vaig militar. Pobres. És normal que se’ls vegi com a marcians per part dels seus companys homes. I és que ho són. Com renunciaran als seus privilegis per donar suport a quatre boges que hem estat demanant igualtat?. Estan bojos? Ells han de seguir sent els pares de família, els que porten els diners a casa indicant com ha de viure la família que han creat i deixar-se de foteses com les militàncies polítiques i / o ideològiques. I per descomptat esmenar la plana no només a les dones que ens hem esgarriat en algun moment demanant ser iguals a ells, sinó també als seus companys que segueixen creient que la lluita de classes ha de ser combatuda amb reivindicacions i vagues. Si us plau ! L’amo sempre és l’amo. I a qui ho oblidi com jo ho vaig oblidar cal fer-li demanar disculpes. I per això també les demano i ara en soc conscient que qui va abolir el dret de cuixa hauria de ser condemnat a cadena perpètua.
De veritat, que equivocada estava quan fa poc em vaig negar a retirar del meu propi bloc un article escrit recentment sobre el masclisme. Com em vaig poder equivocar tant i no fer cas al missatge que em va arribar per un missatger amic? He de demanar tantes disculpes pel dolor causat!
I dins de la meva ignorància pensava que des de les lletres que escric cada quinze dies i des de fa molts anys podria influir sobre la consciència col·lectiva. I és que estava cega i no era capaç d’entendre que només els capellans i frares són capaços de fer això: influir en la consciència col·lectiva perquè les coses no canviïn. Afortunadament he vist la llum de la veritat i ara, en aquest precís instant sonin les campanes anunciant la meva redempció i el meu retorn al ramat d’ovelles i cabres que han de ser guiades pel sant pastor de l’església. Gràcies a déu he obert els ulls a la veritat i també vull demanar disculpes per aquesta distracció vital.
I és clar!, el passat diumenge va ser l’última vegada que vaig votar. A veure…Com és possible que se’ns permeti a les dones exercir el vot i amb ell desallotjar a aquells qui durant els últims vint anys s’han deixat la pell perquè la resta visquéssim bé? No, això no pot seguir així i crec que aquest sant baró de qui no recordo el nom, però que ha dit que la gent pobra i inculta no hauria de votar té raó. I jo, a més afegiria, que les dones tampoc ho hauríem de fer, perquè no en sabem gaire de coses de política i ficar-nos en aquests embolics, només comporta dolor i sofriment als nostres companys de viatge perquè han de tenir infinita paciència amb les ximpleries que diem. Sort que ells mai les diuen i saben sempre el que és millor per a tothom.
En fi, que segurament hauria de demanar moltes més disculpes, però ja ho aniré madurant poc a poc. Ara he de deixar-vos perquè he de resar el “àngelus” i confessar-me de nou, per tot el dolor ocasionat.
Després de les pregàries, aleshores ja si …d’aixonses, em replantejo el tema del meu bloc.
* Aquest article ha de ser llegit com s’escriu: des de la ironia.
