OPINIÓ
No sé si us heu assabentat –supose que sí– que una agència internacional de notícies s’ha fet ressò aquests dies d’unes declaracions fetes pel Bertolucci l’any 2013, sobre el rodatge d’Ultimo tango a Parigi.
Detall de l’obra Judit decapitant Holofernes, d’Artemísia Gentilesch*
Fou durant una entrevista concedida a la Cinémathèque Française, en què va deixar caure que ell i el Brando acordaren afegir-hi una escena sense dir-li-ho a la jove protagonista, Maria Schneider: una violació anal, amb mantega.
Diuen que ara el Bertolucci diu que ell i el Brando mai no…, que la Schneider ja sabia…, que tot s’ha tret de context i que realment era… I jo, seguint la cronologia de dites i fets, i guiada per les meues vivències, ho sent però no me’l crec.
M’explique: sis anys abans que Bertolucci ho esmentara, el 2007 concretament, ja s’hi va referir Schneider, també en una entrevista, al Daily Mail, i llavors ni ell ni ningú, no van dir ni ase ni bèstia –es veu que és una cosa habitual quan l’opinant és dona. I ara resulta que, tres anys després d’aquelles declaracions del 2013, diu que ell no ho va dir…, que ho han tret de context…, que només era la mantega… Al meu parer, tardar tres anys a aclarir que el que vas dir era o no era això i fer-ho quan veus que t’han dit més que a un porc, i per totes les bandes, ¡què voleu que us diga!, put, fa pudor, empesta… No em crec tan fàcilment res només perquè ho diga un home, per molt director de cinema que siga. I, sincerament, me la bufa si la violació va ser consentida o no, tot i que les llàgrimes de la víctima ho diuen tot.
Les que sí que no foren consentides van ser la violació i l’assassinat d’aquella bebé de 17 mesos a Vitòria, la violació múltiple d’aquella jove a Pamplona, la violació i l’empalament d’aquella adolescent a Mar de Plata (Argentina), les violacions que estan tenint lloc al món mentre jo escric aquest article i mentre vosaltres l’esteu llegint… I estic farta, molt farta, farta de ser tractada com una inferior, com un ésser humà de segona categoria, com un forat… per ser dona. “Molt farta, sí, requetefarta, fartíssima!” –com ha dit aquesta mateixa setmana Eva Dénia al seu mur arran d’una faixa de llibre misògina– dels romanpolanskis, woodyallens, nateparkers, eliakazans, gasparnoés… Quan una dona –o un home– diu que NO, ÉS QUE NO.
Sí –ho acceptem o no–, formem part d’una societat sexista i androcèntrica cada vegada més violenta, virulenta i estereotipada, sobretot en les franges considerades ‘jóvens’, de 14 a 35 anys; una societat patriarcal i ortosexual capficada a marcar artificialment –ja des de la infantesa més tendra i amb els joguets, el maquillatge, la roba, els colors, els talons, els andamis… i el que calga– un dimorfisme quasi inexistent en l’espècie humana, amb no-se-sap-quines motivacions capcioses. I, com que reclame una cultura del plaer no masclista que ajude a despatriarcalitzar i desandritzar d’una vegada aquesta societat que m’ha tocat viure, i continue creient que el masclisme no està gravat en l’ADN sinó que s’aprén , aprofite la malaurada avinentesa cinematogràfica per a escriure una mica sobre una aberrant “pràctica sexual” massa sovint silenciada i invisibilitzada pels mitjans de comunicació.
És un fet que, encara que molts vulguen fer-nos creure el contrari, la cultura de la violació és un mal endèmic de la nostra societat –ací, al Brasil, als EUA o a la Xina, posem per cas–; una pesta repugnant que sembla que molt poca gent es pren seriosament i/o fa quelcom per eradicar-la; una plaga nefasta que els poders fàctics consenten i minimitzen amb una fastigosa doble moral i amb una infame demagògia que busca negar o justificar la inhumanitat amb què es tractada la meitat dels habitants que poblen la Terra.
Al juliol, vaig llegir en la premsa que cada huit hores un home viola una dona a Espanya, segons el Ministeri d’Interior; la qual cosa significa que són violacions denunciades, és a dir, no reals, i també que no s’hi comptabilitzen les agressions sexuals sense penetració –fa por pensar quines en seran les xifres reals peninsulars o mundials!
El proppassat novembre, van eixir a la llum les conclusions a què havia arribat un psicòleg i criminòleg quebequés després d’un estudi amb més de 150 hòmens d’entre 21 i 35 anys sense problemes mentals ni antecedents: un 30% dels hòmens que hi participaren –persones normals, com tu o com jo– van confessar que cometrien una violació si estigueren segurs que la seua acció no tindria conseqüències penals. Ací en teniu més dades.
Bé, per sort, no m’han violat mai, però sí que m’he sentit moltes vegades possible presa, de petita i també de gran, de depredadors desconeguts i també de parents i d’amics –en una terrassa en ple migjorn (v. la pàg. 22 de la meua darrera novel·la, així com la 138, ja que hi sou), en un autobús, un concert, una mascletà, al metro, eixint d’un bar, mentre t’acompanyen a casa…–, com de segur s’han sentit, en algun moment de la seua vida, la immensa majoria de les dones d’aquest planeta: bebés, nenes, adolescents, jóvens, adultes, grans, ancianes; ames de casa, estudiantes, actrius, professores, prostitutes, cònjuges, músiques, mestres, jubilades, malaltes…. Ah!, se m’oblidava comentar que en algun moment he dut amb mi una agulla de fer calça amagada.
«No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!»
(Fragment de la cançó “Les criades”, del grup tarragoní ROBA ESTESA)
Quant a les causes de violació, vull deixar clar que el fet que et violen no té res a veure amb el consum d’alcohol. Deixeu, doncs, d’utilitzar-lo com a excusa o com a atenuant, i tingueu sempre present que l’alcohol no provoca les violacions, ni tampoc la roba ni ser blanc o negre; les violacions les causen els violadors.
I, per acabar, dos enllaços protagonitzats per dos hòmens que de segur que moltes i molts voldríem que foren més ‘normals’, més habituals i corrents, en el nostre dia a dia.
L’un és una entrevista a Ernesto Romero, mecànic de motos, un home ‘normal’, titulada “La violència masclista s’ha d’equiparar al terrorisme”.
L’altre, el blog “Autopsia” de Miguel Lorente, metge i professor, un altre home ‘normal’, on teniu articles força interessants a mans plenes.
Recordeu-ho: el depredador sexual no té cap perfil, ni tampoc en té la seua presa; la pròxima víctima pot ser la teua filla, la teua germana, ta mare, la teua esposa o, fins i tot, tu. Així de clar i així de dur.
*Aquesta il·lustració és un detall de l’obra Judit decapitant Holofernes, d’Artemísia Gentileschi (c.1620. Galeria dels Uffizi, Florència). Diuen que la cara del general babilònic és el retrat d’Agostino Tassi, un amic del pare d’Artemísia, l’home que la va violar quan ella tenia díhuit anys. Justícia poètica.
