El dret a la informació a Catalunya
El Sindicat de Periodistes de Catalunya/Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) ha elaborat un informe sobre les diferents normatives que hi ha a Europa sobre Dret a la informació i l’ha posat a disposició del Govern català.
l’organització ha posat l’informe a disposició del Govern català per tal que el tingui en compte a l’hora de complir amb el mandat del Parlament de desenvolupar en forma de llei l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.
Aquest mandat és el fruit d’una moció presentada per ICV-EUiA (Iniciativa Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa) aprovada al Parlament el mes de juny de l’any passat que instava l’Executiu d’ Artur Mas a legislar sobre el Dret a la informació.
Som una excepció a Europa i al món
Un dels arguments que el sindicat sempre ha utilitzat per defensar que a Catalunya –com també en el conjunt de l’Estat– calia impulsar legislacions que garantissin el Dret a la informació de la ciutadania és el fet que Espanya i les seves comunitats autònomes són gairebé una excepció a Europa –i en bona part del món– en regular aquestes qüestions. A banda de l’article 20 de la Constitució, ben poca cosa hi ha, tan sols la Llei de la clàusula de consciència, aprovada pel Congrés dels Diputats l’any 1997. A Catalunya, en la reforma de l’Estatut de fa uns pocs anys es va incorporar en aquest article 52.
L’estudi realitzat per l’SPC respon al compromís contret pel sindicat de facilitar al Govern català tota la informació que disposava sobre les legislacions d’altres països, especialment a Europa. Així, s’hi detallen algunes de les regulacions que hi ha vigents a Europa i també es fa referència a experiències en altres països, especialment llatinoamericans.
Noruega i Dinamarca legislacions capdavanteres
En el treball s’explica el marc jurídic sobre Dret a la informació que hi ha a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia. També es parla de Noruega i Dinamarca com a països capdavanters en la regulació dels mitjans comunitaris sense ànim de lucre.
Les legislacions existents tenen en essència dos tipus d’objectius. Per una banda, l’accés a la informació pública per part de la ciutadania i els professionals de la informació i per l’altra estableix les regles de joc de la tasca periodística, dels mitjans i dels diferents operadors en aquest àmbit. Entren en qüestions com la clàusula de consciència, el secret professional, els drets d’autoria, l’accés a la professió i en establir mecanismes per fer complir aquestes lleis.
Les més innovadores, a l’Amèrica Llatina
Un altre element important és la diferència que hi ha entre les legislacions europees i les més innovadores de l’Amèrica Llatina. Al Vell Continent sorgeixen en acabar la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de protegir els periodistes i els mitjans de les pressions externes, especialment polítiques, que són les que, en part, han facilitat el devastador conflicte bèl·lic. El seu objectiu principal és establir drets i deures dels periodistes i regular qüestions que condicionen la seva tasca.
A l’Amèrica Llatina responen, en canvi, a una situació històrica, política i social ben diferent. Les més innovadores són les més recents, nascudes principalment amb la iniciativa ciutadana. Entren en qüestions com la propietat dels mitjans, el repartiment de les llicències de ràdio i de televisió i fins i tot en alguns casos veten que els sectors econòmics estratègics d’un país puguin tenir interessos en empreses informatives. La majoria d’aquestes legislacions es limiten a regular el sector audiovisual deixant fora la premsa, tant en paper com digital.
Concentració de periodistes del SPC a Brusel.les
Codi Europeu de Deontologia del Periodisme el 1993
Tant Espanya com les seves comunitats autònomes –i, per tant, Catalunya també– estan en fals en aquesta qüestió. Donen suport a normatives i regulacions aprovades per instàncies supraestatals com són el Consell d’Europa i la Unió Europea que no apliquen ni de lluny. El Consell d’Europa, per exemple, va aprovar el 1993 el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme.
En el text s’afirma taxativament que “la informació constitueix un dret fonamental reconegut com a tal pel Conveni europeu dels drets humans i les Constitucions democràtiques, de les quals el subjecte o titular en són els ciutadans”. També diu que “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació. La representativitat pública legitima per actuar per tal de garantir i desenvolupar el pluralisme dels mitjans de comunicació i per assegurar que es creen les condicions necessàries per a l’exercici de la llibertat d’expressió i el dret a la informació”.
Com a mostra de la solitud d’Espanya i Catalunya en aquesta qüestió, un estudi fet per un expert de la UNESCO i que està referenciat en aquest informe de l’SPC aporta una dada interessant: entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista.
1a. Llei de premsa a Suècia, però la punta de llança és França
Catalunya es vanta de la seva europeïtat, però l’estudi de l’SPC aporta dades de com n’està encara de lluny de poder considerar-se’n. Els països citats més amunt van molt per davant. Suècia va promulgar la primera Llei de premsa el 1766. Tot i que només va estar vigent sis anys, els seus principis jurídics figuren a la Constitució des de 1809. França va reconèixer en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 que “la societat té el dret de demanar comptes a tots els agents públics de la seva administració”.
Tot i que això va ser més teòric que real, França ha seguit sent punta de llança perquè el 1881 va aprovar el que es considera la primera legislació sobre llibertat de premsa i llibertat d’expressió, tot i que només es referia a les publicacions. Però França va seguir marcant el camí i el 1935 va establir el primer Estatut del Periodista Professional, o Llei Brochard, que incorpora els periodistes a la normativa. Finlàndia (1952), els Estats Units (1966), Dinamarca (1970), Noruega (1970), Holanda (1978), Austràlia (1982), Nova Zelanda (1982) i el Canadà (1983) són altres pioners en aquest àmbit.
França és també el país més protector dels drets laborals dels periodistes amb el reconeixement dels col·laboradors –els periodistes a la peça– coneguts en aquest país com a pigistes. Les legislacions belga, italiana i portuguesa beuen de la francesa en la regulació dels drets laborals dels periodistes.
És justícia de gènere regular la figura dels col·laboradors
Segons la norma francesa, els pigistes tenen els mateixos drets i deures que els professionals en plantilla. L’empresa ha de cotitzar a la Seguretat Social en proporció a les col·laboracions de cada pigiste. I també en proporció a la feina facturada, tenen dret al subsidi d’atur, a les prestacions socials i a les vacances.
Això, a més, és especialment important en un col·lectiu fortament feminitzat, almenys a Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. La desprotecció que hi ha aquí de la figura del col·laborador suposa un càstig addicional per a les dones periodistes. A la precarietat generalitzada del sector, s’afegeix la de la seva condició de periodista a la peça. Per tant, la regulació d’aquesta figura imprescindible en els mitjans de comunicació és també un cas de justícia de gènere. L’SPC i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) han reclamat en diverses ocasions, tant en solitari com amb altres organitzacions del sector, una Llei de Drets Laborals dels Periodistes fins ara sense èxit tot i els compromisos d’algunes formacions polítiques quan eren a l’oposició.
Catalunya, aparentment, ha començat el camí per deixar de ser aquesta rara avis que és, com a mínim en el context europeu, en matèria de dret a la informació. Segurament no serà un camí fàcil ni ràpid però l’SPC ha reclamat als grups parlamentaris passes fermes per assolir una Llei del dret a la informació de la ciutadania homologable als models que hi ha a més de mig món.
