Ana Milena Gonzales i Adriana Benjumea al Parlament de Catalunya
Els Diàlegs de Pau entre el Govern Colombià i les FARC van complir, el dimarts 18 de novembre, després d’un any d’haver-se iniciat i de dotze mesos de converses, han aconseguit acords parcials en dos dels sis punts de l’agenda de discussió.
El primer, va ser anunciat el 26 de maig en relació a la política de desenvolupament agrari integral, i el segon va ser anunciat el passat 6 de novembre, en relació a la participació política. Aquest procés és manté a Colòmbia en l’expectativa de trobar una pau estable i duradora, objectiu pel qual van iniciar els diàlegs, amb el suport permanent de Noruega i Cuba, com a garants, i l’acompanyament de Veneçuela i Xile.
Des del moviment social i feminista de dones de Colòmbia, el setembre del 2012, es va impulsar la Plataforma “Dones per la Pau”, que agrupa a 84 organitzacions regionals i nacionals, de diferents sectors socials, d’ONGs, de grups polítics, independents, artistes, lesbianes, entre d’altres. Ha estat, precisament, aquesta diversitat la que ha atorgat riquesa a la seva agenda de cinc punts clau que pretén incidir en la Taula de Negociació de l’Havana, tal com ho van assenyalar Ana Milena González, directora de Fokus Colómbia-Fórum de Mujeres y Desarrollo i activista feminista, i Adriana Benjumea, delegada de “Dones per la Pau” i directora de la Corporació Humanes les quals, convidades per la Taula Catalana per Colómbia, que van ser el dilluns 18 de novembre a Barcelona per compartir la seva acció reivindicativa i demanar el suport internacional entre diverses organitzacions catalanes-colombianes i la Comissió d’Acció Exterior del Parlament català.
“El moment polític dels diàlegs és una oportunitat per a les dones que ja estan participant en processos anteriors, posicionades des de dos llocs: com actores polítiques, constructores de pau i amb la categoria política de víctimes en l’exigència de justícia”, va puntualitzar Benjumea.
L’agenda plantejada per “Dones per la Pau” se centra en cinc punts principals:
1. L’exigència a ambdues parts que no s’aixequi la Taula de Diàleg fins que es prenguin els acords. Per a les dones és un acte imprescindible enfront d’un procés que és molt feble, doncs dins del govern hi ha sectors que oposen resistència. Són 60 anys de guerra i les dones són conscients que no es resoldrà en uns quants mesos. Malgrat les crítiques que tenen al procés de pau, elles van a recolzar-ho i saben que amb la signatura de l’acord no s’aconsegueix la pau, sinó que és el punt de partida.
2. Sol•liciten el cessament al foc, per un futur post conflicte i per generar confiança, perquè res amenaci el procés i que es respecti el dret internacional humanitari, doncs qui més queda impactada pel conflicte és la població civil.
3. Vinculen al procés a altres actors. Per exemple, dialogar amb altres guerrilles com el LN. Actualment, hi ha besllums de possible conversa i s’estaria parlant d’Uruguai com a país que aculli el procés.
4. Demanen que no es criminalitzi la protesta social. El procés per la pau és complicat amb una dreta que pensa que “qui està a favor del procés és perquè està a favor de la guerrilla”, va dir Benjumea. Per exemple, es va criminalitzar l’atur agrari d’agost, que era una mobilització social amb demandes justes, a causa de les polítiques neoliberals com l’aprovació i implementació dels Tractats de Lliure Comerç (TLC). El Govern ha de respectar el dret a manifestar-se, ha d’obrir espais de diàleg, no deslligar la repressió policial, no desqualificar a els qui es manifesten i protesten, s’ha de desmilitaritzar la vida civil, i evitar detencions arbitràries, deixant d’equiparar defensors als moviments socials amb delinqüents.
5. Incidir en l’Agenda de l’Havana des de la proposta de les dones, no només per a les dones sinó per a tota la societat, amb enfocament país. En aquest sentit, Benjumea va exposar quatre temes fonamentals per al moviment de dones, que van ser recollits en la publicació de Fokus “Aportacions per al debat sobre la pau”, per incidir en el procés de diàleg.
El primer és en relació a la participació política de les dones post acords, anar més enllà de la Llei de Quotes, cap a la paritat. És necessari que es reconegui que els diferents grups socials tinguin participació en la construcció d’un acord de pau, i en particular, que es tingui en compte que les dones són la meitat de tots els sectors socials, dels grups ètnics, dels moviments polítics, de la insurrecció, i es requereix per això que des de la seva particularitats i diferències les seves veus, interessos i demandes siguin incloses.
El segon és el tema de les drogues, que es creua amb la desigualtat social, el conflicte armat i la violència criminal, on el poder dels homes creix amb el tràfic, derivat de masculinitats socialitzades per a la guerra, on es construeix l’urbà com a espai de consum crònic mentre les dones no només són protagonistes o víctimes de les drogues, sinó sustentació de nuclis familiars estripats, pilars de solidaritat quan visiten presons, articuladores visibles o silencioses de canvi per resistir la violència o generar alternatives de vida sense estigma de la il•legalitat. I la clau és com generar un camí segur per passar del camp de la guerra al camp de la pau.
El tercer és la tinença de la terra. A Colòmbia la terra és un factor de producció i una manera de vida, exerceix un paper especulatiu, i s’ha convertit en un instrument de guerra, rentat d’actius del narcotràfic i a més genera poder polític lligat a la violència exercida per grups armats il·legals. Es demanda lliurament de terres a homes i dones de manera individual i no per unitats familiars, per aconseguir el ple exercici de la propietat i possessió efectiva de la terra amb equitat de gènere.
El quart és la construcció d’un enfocament de Justícia Transicional que sigui respectuós dels drets humans, la qual no només és una eina jurídica sinó a més política, que es torna transcendent en processos de superació del conflicte armat. Té el seu centre en els drets de les víctimes i a garantir la no repetició de les violacions a drets humans, la reparació efectiva, la impartició de justícia, el reconeixement de l’a memòria històrica, evidenciar la veritat com a trànsit a un procés de reconciliació per a la fi del conflicte. En els conflictes armats, les dones són víctimes directes en les seves anades i en els seus cossos, així com ho són davant fet que vulneren les seves relacions personals, familiars i comunitàries. Són en la seva majoria, elles i la infantesa les víctimes de greus violacions als seus drets humans. La violència sexual com a forma de tortura és un dels delictes dels quals majorment han estat víctimes les dones en el conflicte armat com a estratègia de guerra. A més el desplaçament forçat, el reclutament l’expropiació de terra entre uns altres fan part de les afectacions diferenciades que la Justícia Transicional ha de tenir en compte.
Aquestes demandes, sumades a l’esperança d’una sortida política al conflicte social i armat, es fan cada vegada més evidents en la mobilització social i popular a Colòmbia, per això el 22 de novembre les dones han convocat a tota la ciutadania a una mobilització nacional per reafirmar la necessitat d’exigir i proposar el cessament de la guerra, construir la pau i demandar profundes transformacions socials, econòmiques, culturals i polítiques que superin la desigualtat social, les injustícies, les violències i guerres públiques i privades, on les dones siguin reconegudes com a subjectes deliberants i decisòries en un nou pacte social i sexual.
“Les dones apostem a la pau. Som subjectes polítiques, forjadores i constructores històriques de la pau, amb veus, cossos, i rostres concrets, des de múltiples diversitats. I aquest 22 de novembre, convoquem a totes i tots, de totes les ètnies, en totes les llengües, als territoris, pobles, municipis, ciutats, perquè manifestem l’exigència de la tan anhelada pau amb justícia social. Perquè la pau i la democràcia necessiten comptar amb les dones”, va expressar Benjumea.
