OPINIÓ
La prostitució és un antic fenomen social que ha experimentat canvis molt profunds en els últims trenta anys.
Canvis, relacionats amb dos processos socials que estan transformant el món del segle XXI i estretament vinculats a la crisi del contracte sexual.
Dones en diferents parts del món han aconseguit drets i, a més, els han exercit. Per primera vegada en la història, grups reduïts, però significatius, de dones poden dir, i diuen, ‘no’ als homes. Aquesta primera part del contracte sexual pel qual cada home es converteix en amo i senyor d’una dona, i l’expressió social legítima és el matrimoni, ha entrat en crisi, ja que ha deixat de ser l’única opció per a moltes dones. No obstant això, aquest fet no ha d’enfosquir que davant aquesta major llibertat per a algunes dones, per a altres la situació ha empitjorat visiblement. I amb aquesta afirmació, m’estic referint a la segona part del contracte sexual, per la qual un reduït grup de dones és assignat a tots els homes i l’expressió, socialment reprovable, és la prostitució. La idea que argumentaré breument és que a mesura que algunes dones poden desprendre del domini masculí i conquisten parcel·les d’individualitat, altres són més intensament dominades i explotades pel sistema patriarcal. Amb la globalització neoliberal la cara de la prostitució ha canviat decisivament, doncs de ser una realitat social reduïda s’ha convertit en una gran indústria global que mobilitza milers de milions d’euros anuals.
Per comprendre la complexitat d’aquesta pràctica social cal diferenciar dos plans: l’intel·lectual i l’ètic-normatiu. Primer cal examinar la naturalesa i les causes d’aquest fenomen social i, d’acord amb aquesta anàlisi intel·lectual, adoptar una posició ètica i normativa respecte a la seva existència. Si el punt de partida, després d’estudiar la prostitució i les causes que l’originen, és que aquesta pràctica social és una forma desitjable de vida i no pot ser definida com una forma d’explotació sexual, llavors la conclusió lògica és legalitzar i reglamentar la prostitució. Si per contra, es considera la prostitució una forma inacceptable de vida, resultat del sistema d’hegemonia masculina, vinculada a la dominació patriarcal i que vulnera els drets humans de les dones en convertir el seu cos en una mercaderia i en un objecte per al plaer sexual d’altres, llavors es conclou la impossibilitat de la seva legalització.
El punt de partida ètic-normatiu, que compartim les que escrivim en aquest monogràfic, és que la prostitució és una realitat social que ha de ser eradicada perquè és font inesgotable de desigualtat i subordinació per a les dones que l’exerceixen i per a les dones en general [1]. Per a això és necessari distingir el fenomen social que és la prostitució del col·lectiu concret que són les dones prostituïdes, ja que aquesta distinció ens permetrà criticar aquesta realitat social i al mateix temps establir elements de solidaritat amb les dones que l’exerceixen. En altres termes, posarem en dubte l’estructura de subordinació i explotació sexual subjacent a la prostitució i, a la vegada, afirmem la nostra solidaritat amb les dones prostituïdes.
Naturalització de la prostitució
Un dels arguments centrals d’aquest debat fa referència a l’estereotip que la prostitució és el ‘ofici més vell del món’. En l’imaginari col·lectiu hi ha profundament arrelada la idea que la prostitució és una realitat que està més enllà d’allò cultural. Tot fenomen social perquè pugui reproduir al llarg del temps ha d’estar sotmès a processos permanents de legitimació. La primera legitimació de qualsevol fenomen social es troba en la seva pròpia facticitat. El fet que hagi existit durant llargs períodes històrics pot suggerir que forma part d’un “ordre natural”de les coses impossible d’alterar. Si, a més d’existir, també ha sobreviscut a intents d’acabar amb aquesta realitat, com, per exemple, la legislació prohibicionista, llavors sembla que té una força que va més enllà del purament social. Un dels subtextos l’imaginari de la prostitució suggereix que està profundament ancorada en algun fosc lloc de la naturalesa humana. I aquest és, per descomptat, un dels problemes que obstaculitzen una posició crítica enfront de la prostitució: la seva naturalització, ja que amb aquests arguments es col·loca a aquesta pràctica social en l’ordre del que preveu la política. En efecte, si el fonament d’aquesta pràctica social està en la naturalesa, llavors difícilment podrà ser definida com una institució i, per tant, interpel·lada socialment.
L’invisibilitat del client
La prostitució és una realitat social cada dia més complexa degut tant a l’augment creixent dels actors i processos involucrats al voltant d’aquesta institució com als significats i implicacions ideològiques que deriven de la seva existència. En efecte, la prostitució avui és una gran empresa global, vinculada a l’economia criminal, i en la qual intervenen molts actors que es beneficien d’aquest negoci: mitjans de comunicació, empresaris del sexe, agències de turisme sexual, proxenetes, narcotraficants o traficants de dones. No obstant això, els actors principals, en primera instància, són les dones que exerceixen la prostitució i els clients que utilitzen els serveis d’aquestes dones. En l’imaginari col·lectiu, però, la prostitució està associada a la imatge de la puta. I, no obstant, no hi ha dona prostituïda sense client. Per què el client ha estat invisibilitzat en l’imaginari de la prostitució? La prostitució, però, no ha de ser definida com l’ofici més antic del món sinó com l’activitat que respon a la demanda més antiga del món: la d’un home que vol accedir al cos d’una dona i ho aconsegueix a canvi d’un preu [2]. El que volem fer notar és que la figura del client ha estat silenciada com si fos un element completament secundari en aquesta obra de teatre. I aquest fet és un clar indicador de la permissivitat social que existeix cap al prostituïdor. D’aquí la necessitat de mostrar l’associació entre client i domini masculí, ja que només així es podran visibilitzar les relacions de poder que estan en l’origen de la prostitució.
Per això cal resignificar l’imaginari de la prostitució i posar als clients en el lloc que els correspon. Cal assenyalar que aquests homes són una mica més que consumidors i la prostitució no és una pràctica innòcua sinó que, com totes les altres, no pot deslligar-se de les relacions de poder que estructuren cada societat. En societats patriarcals en què els homes tenen una posició dominant difícilment es podria pensar que la prostitució és una realitat aliena a les relacions de poder entre els gèneres.
En aquest sentit cal reprendre la categoria de patriarcat, ja que sense la mateixa perdria sentit la posició ètica-normativa que mantenim sobre la prostitució. Si prescindim d’aquesta categoria que dóna nom a aquesta complexa estructura social ens quedem sense les eines intel·lectuals que fan possible la seva comprensió. En efecte, la prostitució, com a realitat social, només es fa llegible a la llum d’aquesta estructura sistèmica que organitza la societat assignant recursos i drets asimètricament entre homes i dones.
Consentiment i coacció a les dones prostituïdes
Un argument que apareix recurrentment en la literatura sobre prostitució i que està molt assentat en l’imaginari col·lectiu és el de la legitimitat de la relació entre la dona prostituïda i el prostituïdor, sempre que les dones triïn lliurement aquesta activitat. Però, fins a quin punt les dones en situació de prostitució, totes elles pobres i en alguns països, a més, immigrants, poden ser definides com a lliures a l’hora de triar la prostitució com a forma de vida? Amb aquesta pregunta, volem assenyalar que la qüestió del consentiment és una variable fonamental a l’hora d’adoptar una posició ètica sobre la prostitució.
És un contracte lliure, i per això legítim, el que estableix la dona prostituïda i el client? La Modernitat es va edificar sobre una nova relació social, la contractual, i la pedra angular d’aquest edifici va ser el consentiment. La figura de l’individu com a subjecte polític, la configuració d’una nova classe hegemònica, la burgesia, i la proposta d’un nou sistema polític, la democràcia són els elements centrals del nou món. I és aquí on precisament adquireix sentit la categoria de consentiment. La Modernitat no acceptarà la instauració de sistemes polítics ni relacions socials que no estiguin basats en un contracte basat en el consentiment dels seus membres. No podríem entendre la democràcia ni la resta de les relacions socials, inclòs el matrimoni, fora del contracte. Aquest tipus de relació contractual és històricament nova i sorgeix com una conquesta enfront de les relacions socials medievals, basades en relacions d’adscripció.
Per tal de comprendre les relacions socials que es desenvolupen entre l’home prostituïdor i la dona prostituïda cal fer una reflexió sobre la naturalesa del contracte i sobre la naturalesa del consentiment. Rousseau explica que un contracte signat per dues parts en què una d’elles està dominada per la necessitat no és un contracte legítim. Kant també explica que no es pot ser alhora cosa i persona, propietat i propietari. Aquests filòsofs suggereixen que aquests contractes podran ser legals, però mai legítims perquè la capacitat de decisió de qui està dominat per la necessitat vicia aquest consentiment. En aquesta mateixa línia, al segle XIX, Marx feia una mirada crítica als contractes establerts entre un burgès i un obrer, entre un empresari i un treballador, en posar en qüestió els contractes econòmics basats en la necessitat absoluta d’una de les parts contractants. I d’aquesta argumentació es deriva una conclusió que ha estat en el fonament de totes les teories crítiques de la societat: no pot haver-hi llibertat de contracte absolut en sistemes socials edificats sobre dominacions. Ja al segle XX, Carole Pateman analitza el contracte entre prostituïdor i dona prostituïda com mancat de legitimitat, ja que aquesta relació s’origina en un contracte sexual sobre el qual s’edifiquen les societats patriarcals.
Ens interessa assenyalar que la il·limitada llibertat de contracte forma part del nucli ideològic més dur del liberalisme i la crítica a aquesta llibertat absoluta forma part dels senyals d’ identitat dels pensaments crítics. La idea que volem subratllar és que la llibertat i el consentiment de les dones que arriben a la prostitució són reduïts, ja que estan limitats per la pobresa, la manca de recursos culturals, l’escassa autonomia i en molts casos per l’abús sexual en la infància. I perquè tot això adquireixi sentit cal assenyalar que aquestes realitats estan inscrites en el marc de societats patriarcals en què els homes tenen una posició d’hegemonia sobre les dones.
Les anàlisis que intenten justificar la prostitució com un contracte legítim es recolzen en argumentacions funcionals al neoliberalisme, per a la ideologia dels contractes no hi ha d’haver límits. Els autors i autores que defensen la legitimitat d’aquest contracte fonamentant-lo en la voluntat de l’individu, s’obliden que llibertat i voluntat no coincideixen en moltes ocasions.
Per concloure, la prostitució com a pràctica social que consagra l’explotació sexual només pot ser combatuda amb més llibertat i més igualtat per a les dones que es veuen obligades a exercir-la i tot això en el marc dels drets humans.
[1] CARRACEDO BULLIDO, ROSARIO, “Feminismo y abolicionismo”, en Crítica nº 940 (Madrid), 2006; pp. 37-41.
[2] FERNÁNDEZ OLIVER, BLANCA, “La prostitución a debate en España”, en Documentación Social, nº 144 (Madrid), 2007; p. 89.
