Clara Garcia Izaguirre
“La majoria de professionals no té en compte que les ideologies conservadores tenen un impacte negatiu en la salut de les persones”, afirma Clara García, sociòloga especialitzada en salut i gènere.
Clara García Izaguirre es sociòloga, especialitzada en salut i gènere des de fa 20 anys, amb una important trajectòria com a investigadora en temes de salut comunitària i epidemiologia social. Actualment, treballa en suport a investigació en l’Agència de Salut Pública, en salut comunitària i salut sexual i reproductiva i en el disseny d’intervencions en salut comunitària. Ha dialogat amb La Independent sobre les serioses limitacions que suposa no tenir en compte els enfocaments de gènere i drets en l’anàlisi dels condicionants socials de la salut.
Explica’ns en què consisteix l’epidemiologia social
L’epidemiologia social és la branca de l’epidemiologia que estudia la distribució social i els determinants socials dels estats de salut. Des de la epidemiologia social es pretén aportar informació necessària sobre quines polítiques públiques afavoreixen o no les desigualtats en la salut i considera les variables socials (classe social, ingressos, educació, ètnia, país d’origen, etc.). Realitza processos comparatius de diversitat d’indicadors com salut percebuda, mortalitat, prevalença de factors de risc individuals de malalties cròniques o tumors o prevalença de malalties mentals. Es té en compte indicadors com la posició socioeconòmica i també els diferents contextos sociopolítics. Des de la epidemiologia social nostre interès és evidenciar les causes de les causes, anar cap a l’arrel dels problemes de salut.
Per què és fonamental l’enfocament de drets i de gènere en aquesta branca?
L’enfocament de drets és fonamental, perquè un dels determinants socials de la salut és el sistema polític i les ideologies que en ell subjacents, algunes etnocèntriques, capitalistes, misògines, patriarcals, heteronormatives, entre d’altres. En l’actualitat, hi ha equips multidisciplinaris que fan recerca en epidemiologia social, però no tenen consciència clara sobre la importància de considerar un enfocament de drets, que evidenciï les desigualtats de salut en una determinada població. La majoria de professionals no té en compte que les ideologies conservadores, per exemple, tenen un impacte negatiu en la salut de les persones. I de l’altra, no es té en compte l’enfocament de gènere, en com les determinants socials de la salut poden afectar de manera diferent a dones, nenes, població lgtbiq, persones amb diversitat funcional, entre d’altres. Persisteix en el camp de la salut una resistència a evitar l’enfocament de drets i el de gènere.
Per què creus que persisteix aquesta resistència?
Com sociòloga et puc dir que quan poses de relleu les relacions de poder, evidències els privilegis i als qui els gaudeixen. I en la nostra societat hi ha un sector conservador que vol evitar veure situat en el poder i no li interessa reconèixer els seus privilegis, ni de bon tros reconèixer que aquests privilegis exerceixen violències sobre altres persones. Per aquest motiu, ni l’enfocament de drets ni de gènere interessa, perquè posen en qüestió els privilegis i fan visibles les opressions que aquests ocasionen cap a sectors de població que estan vivint situacions de discriminació. Una persona o grup que exerceix opressió evita ser evident, ningú es vol veure com opressor. I des del feminisme, considero que és un pas fonamental el començar a deconstruir les maneres d’analitzar i mirar la realitat de la salut per superar les desigualtats.
Què passa en el cas dels drets sexuals i drets reproductius?
Des del feminisme radical es va posar en relleu els drets sexuals i reproductius de les dones en l’espai públic, va ser un pas radical el considerar que no es tractava d’un tema d’igualtat, sinó d’opressió, d’exercir poder, d’autonomia, de llibertat , d’autodeterminació. Els drets sexuals i drets reproductius continuen sent dominats, controlats i limitats tant en l’esfera pública com privada. En aquest sentit, considero que la denúncia des del feminisme és i ha estat fonamental perquè una gran majoria de problemes relacionats amb la salut de les dones és la violència de gènere que afecta considerablement a la salut sexual i reproductiva, perquè s’evidencia un autoritarisme sobre els cossos de les dones i el control patriarcal sobre la seva capacitat de decidir.
En l’àmbit de la salut comunitària com s’aborden els drets sexuals i reproductius?
És difícil abordar la salut sexual i reproductiva des d’un enfocament de drets i gènere en la salut comunitària perquè és un handicap la manca de formació i sensibilització de les persones que treballen en el terreny o que dissenyen les iniciatives en aquesta àrea. Això ocasiona una mirada esbiaixada dels problemes de salut i, de vegades, en comptes de solucions només es donen succedanis. Per exemple, segueixen augmentant les taxes d’embarassos en adolescents. I si a aquesta realitat li sumes el austericidio, és a dir, la manca d’inversió en l’àmbit de la salut: no s’inverteix en la formació de les persones tècniques que implementen les polítiques, no hi ha una exigència d’excel·lència i cada vegada s’evidencia una baixa qualitat en l’atenció i limitació pressupostària per a les intervencions, etc, la situació es complica més. Per exemple, la qüestió és que se’ns pot estar descontrolant els indicadors com a major taxa d’embaràs en adolescents relacionada amb el austericidio. Hi ha una vinculació forta amb el finançament de l’educació, amb la seva millora, amb el descens de la qualitat en l’educació, i per descomptat, amb la crisi del panorama laboral. Aquesta realitat provoca que les nenes i nens tinguin moltes dificultats per a l’estudi, ja que baixen les seves expectatives i si a part s’evidencia que hi ha adolescents que tenen menys accés a la contracepció en un entorn de retrocés de recursos econòmics que sol anar aparellada amb la reculada de drets, és més procliu a que pugi la taxa d’embaràs adolescent.
Llavors, en el tema de la contracepció consideres que hi ha una seriosa limitació per a les adolescents
Sí. Hi ha un avanç de grups de pressió molt conservadors que no es frena o no s’ha volgut frenar des de l’administració pública, ni des de l’educació, perquè poc s’emfatitza en un currículum afectiu-sexual que és el pilar en aquest aspecte. En el tema d’accés als preservatius hi ha una sèrie d’iniciatives que han funcionat però cal reforçar la sensibilització i el prevenir l’increment d’embarassos adolescents. I també evitar la revictimització i l’estigma de certa població, com la migrant. Per exemple, es diu que les adolescents migrants són les que presenten les més altes taxes d’embaràs. I el tema no és que siguin immigrants sinó que vénen d’una societat que no tenien recursos, o acaben d’arribar o són de segona generació i han tingut dificultats les seves famílies que han impedit que assumeixin pràctiques de cura. Potser aquestes adolescents, posem que fos el cas de Bolívia, on és la major de taxes d’embarassos d’adolescents, vénen aquí i baixa la taxa. Si mires l’evolució del que aquí puja amb les adolescents espanyoles, veuràs que és més baixa en les adolescents migrants, i no es diu. Les intervencions han de ser més universals i evitar que es dirigeixin només a contemplar l’origen. Això és perillós perquè pot generar unes polítiques discriminatòries, d’incidir en la contracepció de la població migrant, per exemple. Considero que, a més de ser multidisciplinars, des del sector de salut s’ha de treballar amb molta més democràcia, perquè el multidisciplinari no està regit per la democràcia, perquè hi ha discursos hegemònics en ciències. Si et centres en l’origen potser es genera un problema d’estigma i revictimizas a la població. A més, el preocupant és que hi ha un rearmament de la visió conservadora sobre la salut sexual i reproductiva que és preocupant.
On està aquest rearmament?
És gent que fa pressió a tots els nivells, tant polític, mediàtic i econòmic, perquè intenten apostar per candidats a llocs de decisió claus, dotar de mitjans i de recursos als seus moviments per implantar les seves agendes en el sector de la salut. Hi ha casos extrems com a Espanya, quan tenen el camp obert i no troben oposició. O, quan tenen oposició, són camaleònics perquè adopten estratègies de la nova política.
Pots explicar més en detall …
És una constant disputa entre diferents grups de pressió. Quan m’he dedicat a temes de gestió de polítiques de salut, era més evident, perquè és allà on intenten tenir presència. Per exemple, en el terreny de l’alimentació i les farmacèutiques utilitzen una retòrica neoliberal de l’enfocament de polítiques públiques en temes com l’obesitat. Parlen de “estil de vida saludable” i fan enorme publicitat des de les grans companyies d’aliments i de refrescos. Es promocionen sota el paraigua d’una “vida saludable”, com si el consum dels seus productes altament ensucrats que encoratgen al consum en excés de greixos fos compatible amb la salut. T’omplen el cap dient que pots cremar els greixos amb els seus productes, si estàs “activa” o “actiu” i alhora si fas una mica de dieta mediterrània. És així com es sosté un consum inadequat. I això ho sap la gent que gestiona la salut i és bastant escandalós. Per exemple, durant el mandat socialista l’Agència de l’Alimentació estava a liderada per un càrrec polític independent de la indústria. Ara s’han saltat les normes i aquesta agència està liderada per una persona que ha estat alta executiva en una companyia mundial de refrescos. Si més no, en altres països se sol seguir unes pautes d’incompatibilitat quan es tria candidates que no compleixen requisits perquè hi ha conflictes d’interessos. A Espanya persisteix un capitalisme de barreres que impedeix la protecció de les persones usuàries en la salut pública. I no se signen aquests acords. Abans es lluitava amb aquesta gent amb una situació de David contra Goliat, però és que ara Goliat el tenim a dins.
I a nivell més integral, com veus el tema de la salut laboral en relació a les dones?
La salut laboral en relació amb les dones és un tema preocupant. Hi ha poques oportunitats de qualitat laboral que permetin la conciliació, la coresponsabilitat i la cura. És cert que s’ha avançat en permisos que són majoritàriament solucions de tall liberal, on surten afavorides només dones de classes mitjana, perdent la visió que ja no hi ha classe mitjana. No es prioritza la promoció de serveis de suport a la dependència de 0 a 3 anys o de 0 a 99 anys. I és que la dependència et pot ocórrer en moltes etapes de la vida. El que requerim és que no recaigui la cura només en les dones. Està bé que es donin permisos de paternitat, que han de ser obligatoris. A més, hi ha d’haver un sistema de cures públic i gratuït que no es limiti al tema de la infància, perquè el tema de la dependència va més enllà de la infància. La Llei de Dependència contemplava uns pagaments a dones, perquè la majoria de cuidadores informals són dones, que eren familiars, i això representa una veritable trampa perquè eren sous molt baixos que no corresponen amb el que pot significar en el mercat laboral. No es té en compte que una cuidadora informal mitjana aquest treball li suposaran quinze anys de la seva vida, que quan se li acabi la responsabilitat estarà malament situada per integrar-se al mercat laboral, perquè només té experiència en això. A més, crec que ni cotitzaven aquestes ajudes a la seguretat social i no són significatives. I ens ho han estat venent com una solució a curt termini, com de corrent social demòcrata, alineada amb el que entenc com un liberalisme social.
Se sosté que el sistema de salut comunitària està desmembrant el sistema públic de salut, què opines al respecte?
Quan en qüestions de salut comences a involucrar la població perquè assumeixi accions de voluntariat o accions comunitàries és perquè hi ha llacunes on el sistema de salut no arriba o arriba però es limita cada vegada més. I si no arriba s’externalitza, i es veu la necessitat de cobrir aquesta limitació amb un voluntariat. Em pregunto, quin tipus d’activitat econòmica estem generant o quin tipus de política pública estem generant. Cal tenir en compte el tipus d’ocupació que està generant i si és un treball per què ho vas a informalizar amb un voluntariat. Sense no ho formalitzes al final serà una opressió.
Per exemple, que necessitis donar suport a persones que estan tornant-se molt grans i que tenen menys vida social, no suplas aquesta atenció amb voluntariat. Doncs hi ha treballadores que els porten i els acosten a centres i els programen un seguit d’activitats, els dónes més oportunitat i els dónes un servei. Les atens amb major qualitat i temps que si això ho cobreixes amb una xarxa de voluntariat, que mai va atendre tant impacte com tenir un servei professionalitzat. Aquesta xarxa de voluntariat està sent promoguda pel sector de salut ara mateix. Recluten persones i això després redunda en temes de proselitisme polític, perquè et pots recórrer a una fundació determinada i li estan fent proselitisme a les persones adultes majors. Hi ha aquí un problema d’abús de la debilitat de la gent gran i això no es vol veure. L’atenció a la gent gran s’ha formalitzar i no informalizar.
Per exemple, el tema de neuroepidemiología, és un tema a la qualitat de vida de la gent gran. Qualitat de vida és donar-los serveis de qualitat que siguin públics, gratuïts i universals. La soledat de les persones adultes majors se supera amb el suport social que es pot promoure ajuntant amb persones de la seva edat en centres públics, en espais oberts i no amb una xarxa de voluntariat. S’ha de tenir en compte la realitat de les persones adultes majors, les seves necessitats, les seves prioritats, de relació amb persones del seu entorn i no d’un entorn artificial. La salut comunitària és important no per esquivar la responsabilitat de l’estat, sinó per promoure la qualitat de vida amb esquemes de l’enfocament de drets i de gènere, amb una salut pública, integral i universal.
