Entre el 13 i 16 de gener de 1916, es va celebrar a la ciutat de Mèrida, Yucatán el Primer Congrés Feminista que va aglutinar a més de cinc-centes dones, conservadores i radicals; revolucionàries i tradicionals.
Aquest congrés va formular la primera agenda de reivindicacions femenines en la història de Mèxic i va establir les bases de diàleg amb l’Estat.
Convocat pel general sinaloense Salvador Alvarado Rubio, la seva realització va ser possible pel context de Yucatán, on hi havia arrels de protesta femenina i el constitucionalisme que va obrir espais a dones que volien que la Revolució els assegurés drets.
Es va fer quan el país que vivia les seqüeles dramàtiques de la revolució i intentava una nova i moderna construcció, un nou pacte social i per tant una nova constitució.
Durant molt temps es va creure que només havia estat celebrat aquest congrés al teatre José Peó Contreras, però les historiografia feminista va descobrir que el 23 de novembre va iniciar el Segon Congrés Feminista mateix que va concloure el 2 de desembre, també de 1916. Tots dos congressos de manera “formal” assentaren les bases del feminisme mexicà.
Va ser el principi del diàleg entre les dones que es repetirà al llarg del segle xx. Allà al 1921 les mexicanes ja tenien relacions interamericanas, van realitzar alguna trobada internacional a Mèxic i altres van assistir a diversos països; després del 16, hi va haver tres congressos obrer camperols, entre 1931 i 1934; el 1935 es va crear el Front Pro Drets de la Dona. Reunions multitudinàries i plurals que seran replicades a partir dels anys setanta fins a la data.
Aquest recorregut s’analitzarà aquesta setmana a Mèrida, entre activistes i acadèmiques, per commemorar el centenari i fer un balanç del feminisme a Mèxic, després d’un segle del que es diu formalitat. On, a més, el Congréso de Yucatán, després d’aprovar la decisió per unanimitat, posarà la inscripció “Elvia Carrillo Puerto, promotora del Reconocimiento de los Derechos de la Mujer”, en lletres daurades al Mur d’Honor.
Un centenari
El 12 de gener de 2016 celebra el primer centenari del feminisme mexicà, en el qual les dones van poder “establir un diàleg amb l’Estat, en el que les seves demandes fossin preses en compte i es traduïssin en accions concretes”, assenyala Martha Eva Rocha, investigadora de la Direcció d’Estudis Històrics de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història (INAH) en el capítol Feminismo y Revolución, del llibre Un Fantasma Recorre el Siglo, coordinat per Gisela Espinosa Damián i Ana Lau Jaiven.
El Primer Congrés Feminista de Yucatán “no es va tractar allà d’un torneig literari més o menys brillant: ser un aferrissat i potent combat d’idees”, com s’estableix en els “Anals d’aquesta Memorable Assemblea”, que havia estat convocada des del 28 d’octubre de 1915 pel governador d’aquella entitat, el general constitucionalista Salvador Alvarado Rubio (1880-1924), per la qual cosa va nomenar un comitè organitzador integrat per brillants ex alumnes de l’escola per a nenes la Siempreviva, que el 1870 havia fundat la poetessa Rita Cetina de Gutiérrez, es tractava de les joves Consuelo Zavala Castillo i Dominga Cant i Pastrana, serien part de les integrants del comitè organitzador, la primera com a presidenta.
A més, conformaven aquest grup Dominga Cant, Adolfina València, María Luisa Flora, Beatriz Peniche, Amalia Gómez, Piedad Carrillo Gil, Isolina Pérez Castillo, Elena Osorio, Fidelia González, Candelaria Villanueva, Lucrecia Vadillo, Adriana Vadillo, Rosina Magaña i Consuelo Andrade. Altres s’unirien com a propagandistes, algunes més deixarien l’encomanat. Abans del Congrés es van reunir en diverses assemblees entre el 13 de novembre de 1915 i el 9 gener 1916.
Alvarado Rubio a qui Carranza, va enviar a Yucatán a provar el projecte constitucionalista sostenia: “jo sempre he cregut, que mentre no elevem a la dona, ens serà impossible fer pàtria”, (Aurora Cortina G. Quijano /Los Congresos Feministas de Yucatán en 1916 i su influencia en la Legislación Local y Federal).
D’acord amb els Anals, durant el Primer Congréso Feminista de Yucatán les congressistes havien de respondre a cinc preguntes:
¿Quins són els mitjans socials que cal emprar per alliberar la dona del jou de les tradicions?, Quin és el paper de l’escola primària, en la reivindicació femenina?, Quines són les arts i ocupacions que ha de fomentar i sostenir l’Estat, i la tendència sigui preparar la dona per a la vida intensa del progrés? i Quines són les funcions públiques que pot i ha d’exercir la dona?
Les historiadores destaquen el treball que les organitzadores van haver de fer perquè arribessin 617 dones, segons els Anales, en tant que hi ha qui sosten que van ser més de 700, la majoria d’elles mestres nascudes a Yucatán.
“Pel tren de les vuit del matí, procedent de la ciutat d’Izamal, van arribar a aquesta ciutat les primeres senyores i senyoretes que han de prendre part al Congrés. De tots els pobles, viles i ciutats de l’Estat, i per tots els trens que van arribar en tot el dia, van seguir arribant les congressistes “, com s’indica en la mateixa font.
L’interès del governador Alvarado Rubio va fer que es facilités el transport, via ferrocarril per la qual cosa cadascuna va rebre un pase, a més de 10 pesos diaris de dietes i es va organitzar l’allotjament en les pròpies institucions d’educació primària.
En el primer dia, al teatre José Peó Contreras, “elegant coliseu del carrer seixanta”, Zavala i Castillo va declinar, per raons de salut, ser la presidenta de la Junta Directiva que havia de presidir el Congrés, la votació va recaure Adolfina València de Àvila, com a presidenta, i en Matilde Acevedo de Paullada, com a vicepresidenta. La declaratoria inaugural fou a càrrec del governador Alvarado Rubio, qui es trobava indisposat, de manera que la declaració del Primer Congréso Feminista de la República va ser feta pel Coronel Rafael Aguirre Colorado.
La dona del futur
Celebri, sens dubte, va ser l’enrenou que va causar la lectura del discurs de Hermila Galindo Acosta, La Mujer del Porvenir, per part de Cèsar A. González, funcionari del Departamento de Educación, que va explicar que aquesta dependència l’havia convidat i com que no hi havia pogut anar, ell mateix s’encarregaria de llegir-lo.
Anna Macías, autora de Contra Viento y Marea, resumeix part d’aquell memorable discurs de qui al seu parer representava l’ala radical del Primer Congrés: “El públic va quedar estupefacte davant la insistència de Galindo en què les dones tenien impulsos sexuals tan forts com els homes i que necessitaven classes de fisiologia, anatomia i higiene per a comprendre i controlar els seus propis cossos. A més, la seva apologia del divorci, les seves declaracions clarament contràries a la religió i els seus atacs al masclisme mexicà van sacsejar a les discretes professores … “.
Isolina Pérez va ser la primera a protestar i opinar que hauria de ser destruït. La seva intervenció va deslligar una sèrie d’intervencions entre sorolloses exclamacions i en altres d’aplaudiments. Dues participacions posaren “fi” a la discussió, almenys per aquest dia. Una de Candelaria Ruz, que sostingué que les protestes al discurs de Galindo no va ser espontànies, sinó orquestrades. Una altra de Candelaria Gil de Carrillo que afirma que el treball és moral en el fons i repta a Isolina Pérez al fet que provi el contrari.
Les discussions sobre el discurs La Mujer del Porvenir es van prolongar fins a la següent sessió.
Per Macías l’ala més conservadora estaria representada per Francisca García Ortiz, que d’acord als Anals: “… Va dir, que potser la dona no necessita tanta educació com se li vol donar, sinó més aviat la necessària per dirigir la seva llar … Les professores no es casen! … que els coneixements enciclopèdics semblen ser una tanca per a la felicitat! … Si les opinions radicals triomfen, les dones ploraran sobre els seus encants trepitjats per elles mateixes”.
Durant aquests tres dies es van establir les bases del que seria, i segueix sent l’agenda feminista mexicana en abordar el dret a una educació laica i científica, els drets laborals de les dones i els seus drets polítics i ciutadans.
Sobre aquest últim tema, llavors com ara, les més conservadores sostenien que les dones no estaven capacitades per votar o per ser votades, premissa objectada per Amparo Machín; Francisca Ascanio que es preguntava: Que potser els homes poden tots, per la seva il·lustració i cultura? Machín insistia que el vot hauria de postergar-se, Ascanio assenyalava que no i com altres considerava que almenys havien de decidir el destí dels governs municipals.
Entre els seus arguments Amparo Machín va preguntar: Quina és la dona que a Yucatán pugui ser governadora de l’Estat? Potser, si hagués viscut, Machín no ho hagués cregut quan de forma interina aquesta entitat va tenir una governadora amb Dulce María Sauri Riancho el 1988.
Enfront de l’acord final almenys 31 congressistes van expressar en un document que diferien de la conclusió final sobre el sufragi femení.
Finalment, el Primer Congréso Feminista va acabar amb la clausura del Coronel José D. Ramírez Garrido. Rosa Torre (qui uns anys més tard seria la primera regidora de Mèrida i també del país) va demanar un aplaudiment per al governador de l’Estat, per al Comitè i per a l’assemblea.
I com assenyalen els Anals: “La seva obra en el Primer Congréso Feminista constitueix un etern triomf … La qüestió de la dona, aquesta insigne qüestió social que ha de transformar el món, és una força que ja està en marxa vulgui Déu o no vulgui” .
Les conclusions
A la primera pregunta van concloure: l’exercici d’activitats fins ara realitzades només per a homes; la modificació de la legislació vigent, atorgant-li a la dona més llibertat i més drets; l’efectivitat en l’ensenyament laic; evitar l’ensenyament de les religions a menors de 18 anys; impulsar a la dona cap a ideals de lliure pensament; espantar la por a un Déu venjatiu i iracund; que tingui un ofici que li permeti guanyar-se el manteniment necessari; educar la dona intel·lectualment perquè l’home trobi en ella a un ésser igual a ell; que al casar-se sàpiga a on va i quins són els seus deures i obligacions, que no tingui mai un altre confessor que la seva consciència.
A la segona pregunta van proposar l’escola d’educació racional.
A la tercera pregunta proposaven el foment a les arts. L’estudi de la medicina i farmàcia. L’afició a la literatura i llibres d’higiene.
I finalment a la quarta pregunta van respondre: obrir a la dona les portes de tots els camps d’acció en què l’home lliura diàriament la lluita per la vida; pot la dona del porvenir exercir qualsevol càrrec públic que no exigeixi vigorosa constitució física, ja que no hi ha cap diferència entre el seu estat intel·lectual i el de l’home, és tan capaç, com aquest, de ser element dirigent de la societat.
