Aquest és el camí que, pel que sembla ha pres la societat espanyola en només dos mesos
Sabíem que el canvi de govern havia de comportar modificacions en la nostra vida quotidiana. Sabíem què duia al seu programa electoral el PP i malgrat això i al seu famós “no pujarem els impostos” hi va haver moltes persones que els van votar.
Bé, ara vénen les lamentacions sobre l’estafa que va suposar aquest vot, ja que van sentir l’engany més traïdor en només una setmana, però ja no poden recuperar el seu vot per canviar-lo.
I des del govern, amb aquest vot, fruit de l’engany i la traïció, es prenen mesures perquè tornem a la segona meitat del segle passat en tots els aspectes socials.
Canvien polítiques actives d’intervenció social que impulsa i concreta drets de ciutadania i pretén formar persones lliures, per un model de caritat i compassió emanat, com no podria ser d’una altra manera, del model catòlic, i amb això aconseguir dependències, servilismes i per tant un major grau de manipulació.
Impulsen mesures regressives per al conjunt de la població més desfavorida, com ho és la població reclusa, amb la seva “condemna perpètua revisable” com ells prefereixen anomenar eufemísticament al que sempre ha estat la cadena perpètua.
Com no podia ser d’una altra manera, van a revisar l’actual Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, per retornar a una situació anterior, on la indefensió a professionals i dones es va demostrar més que evident. A més, amb la modificació que proposen (i que era d’esperar) ens tornen a les dones, a una situació de tutelades, ja que seran professionals les i els qui hauran de decidir sobre el nostre cos i, en definitiva, sobre la nostra vida.
De nou el model patriarcal on l’espai simbòlic més evident és el control i el domini sobre el nostre cos de dones s’imposa perquè nosaltres no ens puguem apropiar d’ell i decidir sobre ell.
Una altra vegada els de les faldilles llargues i negres imposen el seu criteri a l’intentar negar-nos la nostra condició de ciutadanes de ple dret, la qual cosa inclou el dret a decidir sobre el nostre cos, la nostra maternitat triada, i, per tant de la nostra vida.
I, per rematar la feina, eliminen l’assignatura d’educació per la ciutadania, ja que el que pretenia aquesta assignatura era precisament això, aconseguir una ciutadania, més lliure, més crítica amb el món que ens envolta, amb més capacitat d’elecció d’entre les possibilitats que se’ns presenten al llarg de la vida, etc. Així, mentre s’evita que s’ensenyi a pensar, s’eviten les temptacions de que puguem ser ciutadanes i ciutadans més lliures i, per tant amb més capacitat d’elecció sobre les nostres pròpies vides.
A més qüestionen la píndola postcoital posant en dubte l’opinió de l’Organització Mundial de la Salut. I es queden tan amples!
Com veiem, els drets humans de les dones a l’estat espanyol, tornen a situacions superades fa anys. Les nostres llibertats tornen a ser qüestionades. Els nostres drets trepitjats i menyspreats per un patriarcat que ens vol submises, sense veu, i eternament menors d’edat per decidir sobre els nostres cossos, però que alhora mira cap a altre costat quan ens maltracten i ens maten.
I el que s’havia aconseguit amb la lluita de milions de dones de tota edat i condició, el que hem heretat de les nostres antecessores lluitadores en àmbits com el polític, el sindical, l’intel·lectual, l’artístic, etc, torna a quedar aparcat amb la excusa de la crisi econòmica que està servint de paraigua per reimplantar mesures arcaiques que trepitgen drets humans aconseguits.
Desgraciadament per a nosaltres, els de les faldilles llargues i negres s’estaran fregant les mans en veure com els seus postulats són posats en marxa per un govern que ha enganyat per poder arribar al poder.
Del que no tinc cap dubte és que som moltes les que seguirem al peu del canó de la lluita per desemmascarar el patriarcat i, d’aquesta manera, construir una societat més equitativa, més justa i amb doctrines relatives a la justícia social i no a la justícia divina, que és el que pretenen alguns, encara XXI segles després.
Potser aquesta sigui la meva pròpia utopia. Però no crec que sigui només meva i, tot i així, no vull renunciar-hi, tot i el cansament puntual que pugui produir.