Foto:www.lafugitiva.es
OPINIÓ
S’ha estrenat fa poc Bar Bahar. Entre dos mundos (Israel, 2016), l’òpera prima de la directora palestinoisraeliana Maysaloun Hamoud, premiadíssima al festivals de Toronto i de Donosti.
Potser cinematogràficament no és gran cosa, no em correspon a mi parlar-ne, no sóc crítica de cine, però és un film d’una potència inaudita, exemplar, complex.
Hi veiem les vides creuades de tres palestines ben diverses i d’orígens i religions també vàries, que conviuen en un mateix pis a Tel Aviv (tenen passaport israelià). Tres models de dona que el cine no sol oferir quan parla de palestines o musulmanes. D’una banda, una dona aparentment submisa –vesteix hijab i està compromesa amb un fonamentalista islàmic (un genuí sepulcre blanquejat)–, però que estudia informàtica a la universitat i té previst treballar. De l’altra, una advocada (de qui no sabem gaire cosa) i una cambrera i DJ lesbiana de família catòlica; totes dues sense vel ni tel i ben lluny de la religió. D’altra banda, es tracta d’actrius ben valentes: d’altres van renunciar després de llegir el guió. Cine i realitat entortolligant-se com sempre.
Bar Bahar explica extraordinàriament bé una sèrie de qüestions. Des d’uns ulls occidentals hi ha tendència a pensar que el hijab no pot ser res més que una mostra d’acatament (que ho pot ser, és clar) i mai una opció. És interessant veure com la que el porta s’hi sent bé, còmoda; de quina manera quan, per exigències del guió, l’advocada se l’ha de posar, la troba la mar d’afavorida i interessant. És revelador constatar com, a pesar de portar hijab i la pretesa submissió, rebutja el pis «segur i decent» que li busca el promès i torna a casa de les altres dues. Temps a venir, es traurà o no el hijab; en tot cas, mostra que és ben capaç d’anar prenent decisions al seu ritme i segons la seva consciència.
Per assenyalar el grau d’alliberament de les altres dues protagonistes –-Hamoud va fer la pel.lícula esperonada per les ànsies de llibertat de la primavera àrab–, potser les mostra excessivament amants d’alcohol, tabac i drogues. La veritat és que no calia. Són dues dones que trepitgen fort, tot i que de vegades trepitgin mines. L’una –professional competent–, busca una relació heterosexual d’igual a igual perquè hi creu. L’altra –un xic més transgressora–, intenta viure lliurement la sexualitat.
Que no estan soles ni són excepcionals ho certifiquen documentals que no arriben ni als circuits comercials més minoritaris. A In the Image: Palestinian Women Capture the Occupation (Judith Montell i Emmy Scharlatt, Palestina-Israel-EUA, 2014) un seguit de palestines «armades» tan sols amb càmeres de vídeo casolanes, mocador al cap, es limiten a enregistrar violacions dels drets humans comeses als territoris palestins ocupats; ciutadanes ben lliures malgrat les restriccions de les seves vides, malgrat els perills que assumeixen a favor d’un activisme no violent.
Bar Bahar mostra com, ben transversalment, els homes s’aprofiten de les relacions de poder establertes, de la subordinació de les dones..
A Women in Sink (Iris Zaki, Israel-Gran Bretanya, 2015), la directora enregistra a la seva perruqueria de Haifa les converses que té amb les clientes mentre els ensabona els cabells i possibilita així un espai de llibertat on àrabs i jueves parlen sobre política, història, sobre la vida, sobre qualsevol cosa. Per cert, a Bar Bahar hi ha una fugaç escena en una botiga on es pot besllumar que les relacions entre palestines i israelianes són o poden ser difícils.
El film també mostra com, ben transversalment, els homes s’aprofiten de les relacions de poder establertes, de la subordinació de les dones. Des del violent fonamentalista que pot fer el que vol perquè, a més, el prestigi i la fama van a favor seu (¿quants pederastes han pogut fer el que han fet perquè sabien que no es donaria cap crèdit a les víctimes; quantes agressions i violacions no es perpetren amb aquest suport?), fins al nòvio de l’advocada, un occidentalitzat cineasta que troba inevitable, i sobretot còmode, que la tradició s’acarnissi, més que s’encarni, en la manca de llibertat de les dones; a qui no agrada que la seva família (per exemple, sa germana) sàpiga com és l’advocada amb qui surt o tan sols la vegi fumar, malgrat que ell hagi pogut estudiar a Nova York, fumi i begui el que vulgui o vesteixi com li doni la gana.
Germans d’aquells homes que en el nostre racó de món es creuen amb el dret de fiscalitzar la vestimenta de les dones, no molt lluny dels qui ja va bé que les feines domèstiques recaiguin en les dones, dels que no se senten implicats a mida que la desigualtat salarial per raó de sexe es va eixamplant, dels que permeten que només conciliïn elles.
És bo recordar-ho l’endemà de les eleccions a la presidència d’Àustria: sembla que són les dones les que han aconseguit frenar l’extrema dreta i hi han encimbellat un ecologista. A veure si estarà a l’alçària.
Cadascuna de les tres protagonistes de Bar Bahar malda per la llibertat com sap i com pot en un final certament poc esperançador. La precària DJ té l’exili com a fita. ¿Potser a Berlín? Potser. Malgrat tot és la ciutat on les dues primeres turques que van aconseguir divorciar-se regenten amb èxit sengles restaurants en ple barri de Kreutzberg, els Knöfi; és a dir, «L’allet». L’advocada seguirà endavant, tot i que potser haurà de renunciar amargament a l’amor. La futura informàtica, de moment, ha aconseguit continuar estudiant i –tot i que a un preu altíssim– s’ha tret de sobre el fonamentalista. Totes tres en aquest únic món que no els arriba ni a la sola de la sabata.
