OPINIÓ
Incorporar-nos activa i conscientment a la lluita per la igualtat implica ser conseqüents en el nostre entorn personal i social, cedir privilegis i deixar-nos d’excuses per evitar corresponsabilitzar-nos en l’àmbit domèstic.
Posar-nos el davantal, assumir les cures de menors i depenents i fer l’esforç de dedicar el temps i el talent necessari per posar paraules a les nostres resistències, dificultats, expectatives i propostes.
No n’hi ha prou amb solidaritzar-nos amb el moviment de dones i les seves reivindicacions, ni amb recolzar-les en les institucions o difondre amb veu d’home les seves anàlisis; és cert que en fer-ho contribuïm a la igualtat i aconseguim que molts homes es mostrin més receptius, però no prou. No n’hi ha prou amb ser crítics amb el patriarcat reconeixent les nostres responsabilitats en el manteniment i reproducció del sexisme, a més de cedir privilegis i poder en l’esfera pública i la privat. Els homes per la igualtat hem d’assumir el risc a equivocar-nos, explicar la nostra experiència de gènere i fer propostes que contribueixin a la deconstrucció de la condició masculina.
Ja en tenen prou les dones amb exigir i exigir-nos canvis enfront de les desigualtats i violències que pateixen, de les quals podem ser –conscient o inconscientment– responsables, per haver de caminar-se també amb draps calents per no ferir la nostra susceptibilitat, adequar el ritme de les seves reivindicacions al que nosaltres considerem raonable, o fer-nos veure pedagògicament que els canvis que proposen ens poden obrir un món insospitat de possibilitats.
No acabarem amb el patriarcat, ni passarem de la igualtat legal a la real sense la implicació de la majoria dels homes en el disseny i construcció del futur compartit que proposa el feminisme. Igual que assumim el risc a equivocar-nos en començar a exercir qualsevol tasca professional o domèstica, hem d’assumir, respectuosament, el risc a dir el que pensem, encara que ens equivoquem o siguem ocasionalment malinterpretats. Potser sigui oportú recordar que el silenci és poc productiu i a més és, amb freqüència, una estratègia del poder per evitar comprometre’s.
És preferible haver de disculpar-nos i rectificar que deixar tot el pes de la lluita per la igualtat a les dones i al moviment d’alliberament sexual i de gènere. És preferible assumir el risc a equivocar-se que limitar-se a canviar solament allò al que ens obliga la pressió de l’entorn, recolzant el que crida la nostra atenció o exigeix el nostre posicionament. És necessari queun nombre creixent d’homes demostrem que no tots els homes som iguals, que som cada vegada més els que coincidim amb el feminisme, els que tractem de compartir el canvi aportant el nostre exemple i la nostra perspectiva davant un sexisme cada vegada més intolerable.
No es tracta de dir-li a les dones com han de sentir-se ni el que han de poder fer per alliberar-se, ni de posar el preu que paguem pels nostres privilegis en el mateix plànol que el dolor que elles pateixen per les desigualtats, ni molt menys de qüestionar el seu lideratge en la lluita per la igualtat. Es tracta que fem pública nostra defensa de la igualtat, queevidenciem la divisió del col•lectiu masculí i la crisi del model tradicional, que demostrem que hi ha altres formes de ser homes, que siguem una alternativa teòrico-pràctica a les noves formes de masclisme, que fem les nostres aportacions assumint el risc a equivocar-nos, sense deixar d’escoltar les crítiques que ens fa el moviment feminista per aprendre i corregir el rumb si ho veiem necessari, encara que de vegades atribuïm les seves crítiques a la seva sensibilitat o desconfiança.
De vegades ens sorprèn tan bé com ens coneixen, especialment aquelles amb les quals compartim la vida íntima, però ni elles tenen la nostra experiència de gènere, ni la nostra perspectiva, ni la responsabilitat de parlar de les nostres resistències i dificultats o de dir-nos com superar-les. És en aquest terreny on la nostra contribució resulta vital per incorporar als homes activament i conscientment al canvi.
Sempre hi ha hagut homes recolzant la lluita de les dones. Encara que amb una consciència de la igualtat molt fragmentada, centenars d’ells es van autoinculpar de pràctiques avortives per lluitar per la legalització de l’avortament en els 80, les lleis i programes institucionals igualitaris han necessitat els vots de molts diputats per tirar endavant i la presència dels homes s’ha anat incrementant en les manifestacions contra la violència masclista.
Alguns han fet aportacions significatives en l’anàlisi de la construcció de la masculinitat, la sexualitat i la resistència masculina a l’anticoncepció, les violències masclistes, els micromasclismes, el post-masclisme, la masculinitat com a factor de risc, l’impacte de la masculinitat en el fracàs escolar, els avantatges de la paternitat igualitària, la qual cosa guanyem elshomes amb el canvi, les necessitat que les polítiques d’igualtat promoguin el canvi dels homes…
És cert que som un moviment poc important numèricament, però aspirem a ser capaços d’aconseguir que la nostra veu sigui un referent que animi a altres homes al canvi i al conjunt de la societat a considerar algunes de les nostrespropostes. Si per a mostra val un botó, parlem d’incorporar l’homofòbia, la socialització dels nens –als qui s’educa en el masclisme– i les demostracions de virilitat –a les quals la majoria dels homes se senten permanentment obligats– com a part de les violències masclistes que busquem eradicar.
