OPINIÓ
No, no m’he equivocat de data i sé perfectament que estem a decembre. I, que jo sàpiga, almenys de moment, encara no he perdut del tot el judici. M’explico.
Quan s’acosten les dates del calendari feminista, però especialment el 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, els actes per commemorar-ho es multipliquen per molt al llarg d’aquesta setmana. Ens trobem amb xerrades, concerts, vídeo fòrums, recitals, concentracions, manifestacions i un llarg etc. de formes de recordar a la societat en el seu conjunt que les violències masclistes segueixen campant a plaer cada dia i en cada racó. I, sobretot, per recordar-nos que a les dones i nenes ens segueixen assassinant per ser dones.
Passada aquesta data, és com si els grans mitjans de comunicació que fa només una setmana ens bombardejaven amb informes, xifres, dates, fotos i entrevistes sobre aquest dolorós tema, passaren el full i s’oblidessin que aquesta realitat segueix existint. Que sobre les dones i nenes es continuen exercint violències masclistes cada dia. I el que és encara pitjor, se segueix assassinant a dones per ser dones.
Com és lògic i (no) ho entenc, potser no es pugui mantenir aquesta presència mediàtica al llarg de l’any, però el que trobo del tot il·lògic és que passat el 25N caigui un vel de silenci i d’inactivitat al voltant d’aquest tema.
Per a mi el més dur d’aquest any no ha estat anar de la seca a la meca amb activitats diverses portant el missatge de denúncia sobre la inactivitat del govern en aquesta materia. Ni haver hagut de lidiar amb algun que altre energumen dels que gairebé sempre acudeixen a aquest tipus d’actes a rebentar i a escoltar-se a si mateixos, alhora que es victimitzen explicant “la seva història” intentant universalitzar-la, per continuar criminalitzant-nos a les dones per perverses, mentideres i no sé quantes coses més. No. Això, al cap i a la fi, forma part de la normalitat i sabem que aquests “personajillos” existeixen. El més dur de tot va ser escoltar a Rajoy. Això em va regirar els budells i em van agafar ganes d’escopir les dades que manegem als nassos.
Em nego a reproduir les seves paraules perquè em segueixen fent mal i les considero un insult a la intel·ligència ciutadana. Però si vull dir alt i clar que no es pot mentir com ho va fer, ni utilitzar el patiment de tantes dones amb fins electorals que és el que va fer dimecres passat aquest home.
Ho he dit per activa i per passiva: en les pròximes eleccions generals, és possible que sigui la primera vegada que voti nul si no veig reflectides mesures concretes i realitzables en els programes electorals. Mesures clares i eficaces que no deixin en mans de les víctimes seu propi destí amb un simple “denúncia” o “truca al 016”. No. Vull partides destinades a la prevenció de les violències masclistes en l’educació. Vull partides específiques per formar a totes les persones implicades és aquest tema des de la judicatura fins a les institucions penitenciàries, passant per personal sanitari i el dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Vull partides per seguir formant al personal docent. Partides per als centres educatius perquè es realitzin activitats amb tota la comunitat educativa.
També vull recursos per a les administracions locals perquè des de la seva posició més propera a la ciutadania i, per tant a les dones que estan patint, puguin articular protocols d’actuació molt més ràpids i, per tant efectius.
Sense aquests requisits mínims en algun programa electoral, per primera vegada a la vida, anunci que el meu vot serà nul.
I, per descomptat als qui no consideren les violències de gènere com un problema polític de primer ordre, el meu màxim menyspreu, ja que el que estan demostrant és la seva consideració mínima a les vides de les dones que pateixen cada dia l’infern de les violències masclistes. Per a aquestes formacions polítiques que advoquen perquè “la violència no té gènere” o que “podem parlar de violència però no de gènere”, el meu menyspreu més absolut. I aquest menyspreu és en resposta al seu envers la vida de tantes dones que pateixen en carn pròpia la inactivitat imposada pel discurs patriarcal que imposa mantenir les coses com estan i no canviar l’ordre per seguir amb els privilegis heteroasignados històricament.
El 25 de novembre d’aquest any ja va passar, però per a mi i per a moltes més dones, tal com vam demostrar en la gran marxa feminista del 7 de novembre passat, cada dia és un 25 de novembre. I ho és perquè coneixem el patiment de moltes dones en els nostres pobles i ciutats. Perquè, almenys en el meu cas, el meu compromís i militància contra aquest tipus de terrorisme que assassina a tantes dones, és vital.
I segueix sent cada dia un 25 de novembre perquè les violències masclistes no cessen, perquè segueixen vives en tots els àmbits. Perquè cal lluitar contra aquests paios que consideren la legislació actual en matèria d’igualtat i protecció contra la violència de gènere, com obsoleta i advoquen per la seva derogació perquè qüestiona l’ordre patriarcal de la societat i defineix a les dones com a víctimes i no ho poden suportar.
I segueix sent 25 novembre cada vegada que assassinen una dona i es posa l’èmfasi en la “normalitat” del perfil de l’assassí, victimitzant, de nou, a la víctima. I quan els mitjans de comunicació parlen de “mortes” i no d’assassinades. O quan tracten aquests assassinats com a crims passionals.
Segueix essent 25 de novembre quan el miserable i còmplice silenci del govern es converteix en la tònica general a cada assassinat. O cada vegada que les meves amigues advocades comenten algunes de les sentències que s’estan dictant en aquesta matèria o l’actitud d’alguns d’aquests agents jurídics i fins i tot la seva parcialitat i impunitat. I així un llarg etc.
No podem caure en la temptació del descans perquè ja va passar el 25 de novembre. És clar que les activitats es redueixen. Però la denúncia ha de ser constant i, almenys en el meu cas (i sé que en el de moltes amigues i companyes ho faran igual) aniré on es requereixi la meva presència i seguiré escrivint per seguir denunciant aquest terrorisme sigui la data que sigui. Tant me fa que sigui novembre, febrer o maig. Perquè les violències masclistes, i el seu màxim exponent, el terrorisme masclista no entén de dates, ni té vacances.
En aquesta trinxera he decidit quedar-m’hi. I sé, que som moltes i cada vegada més homes ens acompanyen.
Benvingudes siguin totes les bones persones que tinguin clar qui són les víctimes i qui els botxins. En aquest perpetu 25 de novembre ens hi trobarem sempre.
