Maria Àngels Roque ha publicat una interessant llibre sobre el paper de les comunitats de dones en l’antiguitat.
Doctora en Antropologia social, i llicenciada en Història, és directora del departament de Cultura, Gènere i Societat Civil de l’Institut Europeu del Mediterrani a Barcelona (IEMED).
El llibre és el resultat d’anys de recerca (20 anys fent la tesi doctoral més la recerca per a l’actualització posterior) en els que l’autora ha associat la història de vida de dones de diversos llocs de la península ibèrica que assumien durant 8 mesos el govern de les seves comunitats mentre els seus marits feien la transhumància amb ovelles merines a Extremadura, amb les històries de l’antiguitat sobre les amazones als països de la mediterrània i centreeuropeus. Així ho explica en el seu llibre, la primera presentació del qual a Barcelona va ser a la Llibreria Nollegiu del Poblenou el passat 13 d’octubre, en una sala plena de gent.
“Els mites grecs, la literatura culta, així com el romancer i els plecs de cordill de caràcter popular són fonts en les quals beuen les cultures europees, i més concretament les de la península ibèrica (…). Es tracta de zones de gran interès antropològic on en pobles i comunitats les dones vivien soles gran part de l’any i eren capaces de protegir i mantenir el bon govern dels seus territoris”.
“Amazonas y serranas”, té la seva base en una part de la recerca que Roque va fer per a la seva tesi doctoral d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona titulada “Els nobles veïns en el territori de les dones”. I li preguntem què l’ha impulsat a publicar un treball de recerca que va iniciar en els anys 90? “La primera recerca la vaig fer perquè m’interessava molt recuperar la història desconeguda de les dones i la vaig publicar a la col·lecció d’humanitats del CSIC. Però el que explico en aquest llibre vas més enllà i està centrat en visibilitzar la vida de les nostres avantpassades i desmitificar estereotips.
He continuat viatjant i investigant i he trobat unes similituds sobre els estereotips que els escriptors grecollatins donaven de les amazones, amb la vida de les serranes de la Sierra de la Demanda i de l’ Urbió (pertanyents a Burgos, Sòria i Logronyo) que vivien en terres muntanyenques on els homes es dedicaven a la transhumància o a les sortides amb el carro, i les deixaven soles durant vuit mesos a l’any. He cregut necessari fer una publicació accessible al gran públic sobre la vida de dones valentes i poderoses de les quals mai es parla”.
A la presentació del llibre la Nollegiu que va fer Anna Cabré, catedràtica, demògrafa, que fa anys va participar en la lectura de la tesi de Roque, i actualment n’és amiga personal, va lloar la publicació per feminista i nova, ja que aprofundeix sobre un tema bastant desconegut i fuig de l’androcentrisme. Es va mostrar partidària d’organitzar debats sobre el tema, per a visibilitzar la història de les dones i es va preguntar, divertida “com vivien els homes, en aquests llocs tan allunyats, de la Castella profunda amb el predomini de les dones” i va fer broma també sobre la família catalana, el “patriarcat pur”.
La seva recerca va des del segle XVIII fins a inicis del segle XX que és quan la transhumància va anar decaient. Fa poc s’han realitzat festes per recordar aquesta pràctica, però se segueix sense comentar res sobre elles, veritables protagonistes, tot i que els seus marits, pares i germans sí que van ser reconeguts i van tenir poder dins de dues grans institucions castellanes La Mesta i La Carretería.
Sobre el matriarcat i l’androcentrisme
Maria-Àngels Roque parla d’un model familiar matrilocal, que és un terme utilitzat en antropologia social per a referir-se a un sistema de convivència en que els homes es van a casar i residir al poble de les seves esposes, en el qual una parella casada resideix prop de la part matrilineal de la família, en altres paraules amb la mare de l’esposa i els seus avantpassats matrilineals. Segons explica l’autora repassant mapes antics, va veure que una cosa similar ocorria en molts països d’àrea centreeuropea, i mediterrània, en què els homes anaven a viure en l’àmbit familiar de les dones i elles durant gran part de l’any governaven la comunitat.
Per què aquest tipus de model similar al matriarcal continua estant tan ocult? “No és un model matriarcal perquè el matriarcat és el govern de les dones, en el qual elles manen i decideixen el millor segons el seu criteri per a tot en la seva comunitat i, és difícil demostrar la seva existència real, però si que he trobat un model matrilineal on té molta importància el “comunalisme” o sigui l’explotació de terres i muntanyes que no són de l’Estat i que les aprofiten la comunitat de veïns. Els homes accedien a aquestes terres perquè s’anaven a casar i a viure al poble de les seves esposes. Gràcies al matrimoni, al qual aportaven com a dot animals i altres coses, tenien participació en les terres comunals i accedien a càrrecs en ser veïns. El que ocorria en realitat i ha quedat ocult és que elles eren les que feien de guardianes i gestionaven no sols l’agricultura sinó també altres aspectes com els tributs i l’administració comunal, perquè estaven tot l’any en el territori i els seus marits i pares no.”
Per descomptat, des de fa molts segles, les dones hereten i governen. Per exemple, sense anar més lluny, a Castella cal recordar que la reina era Isabel la Catòlica i no Fernando, però, tot i així, el marit podia decidir i organitzar bastantes coses. “Cal remarcar– afegeix Roque- que ni en el matriarcat més sever on hereten les dones els béns de la terra i les línies són matrilineals, les dones mai no van ser tan restrictives amb els homes com ho són i ho han estat els homes en el patriarcat, que ha acabat amb molts d’aquests costums igualitaris en gran part del món”.
Roque també aprofundeix en el camp dels mites i parla sobre les amazones, com, per exemple, les líbies. Segons expliquen els grecs, en alguns llocs de Líbia, les dones practicaven el que els homes els feien a Grècia a les dones, que eren secundàries i recloses a la llar. Encara que, segons comenta l’autora, això no s’ha pogut demostrar i forma part de les llegendes contra les dones que vivien soles i no seguien les normes patriarcals.
“Amazonas y serranas” és una publicació innovadora perquè quan es parla de zones de domini matriarcal sempre es va a zones exòtiques i llunyanes, quan a la Península Ibèrica hi ha exemples bastant recents, especialment a les zones de la transhumància. Els grecs ja parlaven d’això referint-se als pobles del nord de la zona que els romans van denominar Hispània. “Crec important afegir – acaba explicant Roque –que el meu treball el van iniciar les antropòlogues en els anys 70. Se sabia antigament que en la nostra zona mediterrània i en les estepes euroasiàtiques hi havia molts més models d’aquest tipus i així ho indico en el meu llibre en tractar de les amazones”.
Un llibre que sens dubte trenca mites i motlles i reivindica papers clau en la història de dones la fortalesa de les quals era total. Un llibre la lectura del qual segurque ens farà més felices ja que, com deia Cabré en la presentació “Les coses que em permeten explicar el món en el qual visc, em fan feliç”.
*Consultar ‘Amazonas y serranas. Guardianas del territorio materno’ Editorial Páramo. Valladolid 2022.
El llibre ho trobeu a Nollegiu, i altres libreries.
