No sé vostés, pero jo per molt que ho intento no acabo d’acostumar-me. Passejo per la bella ciutat de Barcelona, que respira modernitat i progrés; veig pel.lícules on es tracten sense embuts temes d’actualitat; a les llibreries escolleixo les meves lectures entre un ampli ventall; escolto debats interessants a la televisió –amb cura de no errar els canals- on homes i dones semblan parlar en igualtat de condicions. I en canvi, quan topo amb les pàgines dedicades a la literatura als suplements culturals, amb les revistes especialitzades, quan vaig a la presentació d’un llibre, a una taula rodona, a un festival literari… no trobo més que senyors i, de tant en tant, a alguna dona en tan franca minoria que donen ganes d’acompanyar-la en el sentiment… ¡de soledat!
Passen els anys i segueixo sense entendre perquè per sentir les seves veus he de recorrer a trobades dedicades específicament a les dones, a revistes fetes per dones… Com si el que elles diuen, diem, només interessés a les propies dones; com si el sexe d’un individu determinés tant les fonts dels seu aprenentatge com el destí del seu mestratge. Si ja ha quedat prou clar que homes i dones som iguals davant la llei, que tenim els mateixos drets, ¿a què ve creure a aquestes alçades que només ens llegim entre nosatres? ¿Com es justifica que culturalment el 50% de la població sigui encara relegada a una tasca menor, subsidiària?
Sovint em pregunto si el món literari actual i els seus diferents agents han quedat anclats en una prehistòria anterior al 1929 d’Una cambra propia de la Virginia Woolf, al 1937 en que Mercè Rodoreda va rebre per Aloma el premi Crexells o al 1944 en que una joveníssima Carmen Laforet va guayar el premi Nadal amb la novel.la Nada. Potser la biblioteca dels crítics literaris i dels gestors culturals és molt diferent de la meva, tot i que a la meva també hi són tots els que sí surten als papers. Ignoro aquest “detall”; no sóc ni miss Marple ni el comisari Maigret.
El que si sé és que, incloses aquestes destacades fites que he citat, per a ells sembla no existir res escrit per ma de dona que valgui realment la pena, o en tot cas cuatre o cinc cosetes que sembla que els hi serveixen per omplir el cupo del políticament correcte i que tracten sempre amb una gran condescendència, relegant-les a la página esquerra del diari i a ser possible sense foto. ¿Potser el que passa és que no llegeixen mai a les escriptores i no saben com dissimular la seva ignorància? És probable.
Per evitar que algú pensi que exagero, posaré dos exemples ben clars i actuals: una història de la literatura acabada de sortir del forn i un célebre festival barceloní celebrat la setmana passada. Els dos casos clamen al cel.
Una història de la literatura molt poc femenina
Tinc sobre la taula el darrer volum publicat de la Historia de la literatura española de l’Editorial Crítica (Grup Planeta) dirigida pel Prof. José Carlos-Mainer: Derrota y restitución de la modernidad 1939-2010. El signen els professors Jordi Gracia (U.B.) y Domingo Ródenas (Pompeu Fabra), ambdós a la quarentena i de gran validesa intelectual, així com crítics d’actualitat literaria a diaris de renom. La feina és gegentina i en un primer repàs sembla molt ben feta, però resulta que les absències són flagrants i el tractament donat a la literatura feta per dones força vergonyós.
Jo, que també estic a la quarentena, que casualment he estudiat a la mateixa facultat que ells i que també faig crítica a un diari d’abast nacional, miro l’índex del gruix volum en qüestió i no surto del meu astorament. Realment la meva percepció de la història literaria del segle XX -any amunt, any avall- és tan diferent de la seva? Sé per la seva feina anterior que els llibres escrits per dones no són ni de lluny el seu principal interés, però d’aquí a que les autores siguin en aquest artefacte de 1.180 pàgines com agulles en un paller hi ha un bon tros.
Llavors em pregunto si una història de la literatura ha de respondre a criteris d’objectivitat o ser un producte partidista i sectari, i em dic que sense dubte la seva principal qualitat ha de ser la imparcialitat. Però aquest no és el cas, ni de bon tros. Aixó si, segueix al peu de la lletra, sense desviar-se ni un mil.limetre, el dictat dels temps patriarcals que vivim, de la mateixa manera que podria pecar d’homofobia i no ser-ne conscient.
Hi ha mala fe en les seves carències? Sincerament no ho crec. Em dic que és sens dubte la ignorància el que mou un producte deficitari com aquest, que acabat de publicar-se ja és obsolet. Ha d’haver passat per moltes mans abans d’arribar a la impremta, algú s’hauria d’haver adonat. ¿Com si no explicar que al recull de textos que acompanya l’assaig, entre un total de 85, hi hagi només 5 signats per dones? ¡Parlem d’un 6%! Fa feredat… Evidentment, no només no hi ha ni una reflexió dedicada al progressiu empoderament de les dones des de l’arribada de la democràcia, sino que incorre en greus agravis.
Trobo una perla digna de ser reproduïda aquí: “La exploración de la condición y la experiencia femeninas han constituido el contexto, e incluso el objeto, de la obra de bastantes escritoras aparecidas en los años ochenta y noventa, como Nuria Amat, Clara Sánchez, Mercedes Abad, Almudena Grandes, Lucía Etxebarría, Laura Freixas o, en el siglo XXI, como Ángela Vallvey, Espido Freire, Cristina Grande, Marta Sanz, Elvira Lindo o Luisa Castro” (pg.784). Immaginem per un moment un paràfrag que comencés dient: “La exploración de la condición y la experiencia masculinas…” i cites a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Javier Tomeo, Enrique Vila-Matas i Javier Marías. Tots sabem que un acostuma a escriure del que coneix i que aquests autors escriuen obres generalment, per no dir sempre, de protagonista masculí, però aixó no justifica ser més burro que un crític caspós que fa una ressenya tan caduca com ell. Aixó es una història de la literatura, no un treball d’institut, i ha de durar una generació!
Desconeixen els autors l’existència dels estudis de gènere, ignoren que s’espera d’ells que estiguis alliberats de prejudicis i condicionaments externs? El mateix que fan quan analitzen el llegat literari de la posguerra (en plena dictadura), donant una lectura ben diferent de la que imperava en aquells anys foscos, és el que s’espera de la resta de la seva feina.
No pot ser de cap de les maneres que dues tascas de recuperació filològica tan importants com els records de la Carmen Baroja o les memòrias de María Martínez Sierra, fonamentals per entendre la condició de la dona escriptora a la primera meitat del XX, no siguin ni mencionades en aquest volum. No pot ser que autores nascudes a hispanoamèrica però nacionalitzades aquí, on viuen desde fa quaranta anys, com Cristina Peri Rossi o Flavia Company, no surtin enlloc, enlloc, mentre sí que ho fan i abundantment altres com ara el jove Andrés Neuman en la seva mateixa situació. ¡Que les dues forman part del nostre ecosistema literari, que tenen obres molt sòlides i molt per sobre de la mitja, que han guanyat premis importants! No pot ser que a una pionera de la metaliteratura i de la hibridació de gèneres com la Nuria Amat (recent premi Ramon Llull) se li dediquin cinc míseres líneas… La llista de cagades és tan llarga que no dono abast.
M’hauria conformat amb que els autors fossin fidels al seu títol i no traicionessin la seva propia solapa: “Este volumen entiende el presente como la victoria de la cultura española moderna frente al retroceso de la guerra civil e invita a leer la aventura literaria de los últimos setenta años como un impulso de restitución de lo abortado en 1939”. S’han lluit, doncs del que es desprén del seu llibre al temps de la República les dones estavem molt millor.
A Kosmopolis 2011 fem servir Floid
Quant al festival literari mencionat, celebrat el 24, 25 i 26 de maig al CCCB de Barcelona (un centre en molts aspectes exemplar), la llista de participants convida a la desolació en el que a igualtat de génere es refereix. Tot i existir una llei del 2007 que obliga a “promoure la presència equilibrada de dones i homes en la oferta artística i cultural pública” (article 26 del capítol II de la Llei d’Igualtat), la realitat és un altre i ben lamentable.
D’una institució privada ens ho podem esperar tot, però d’un consorci públic creat per l’Ajuntamet de Barcelona i la Diputació… Les xifres són aquestes: de 81 participant, només 18 dones (que siguin números capicues sembla una broma de mal gust). Un 22% de dones en un festival on les grans figures eren totes masculines (Magris, Baricco, McEwan, Manuel Vicent, Joan Margarit…) i on cada sessió fa olor basicament a after shave. A una institució pública, insisteixo, i com a norma any rere anys. Què podem fer? Boicotejar-la? No anar mai més? M’estimo més escriure aquest article i dir-los-hi que s’ho pensin, que no ho estàn fent bé, per no dir que violen descaradament la llei.
Diré també que ara mateix al CCCB es pot veure una mostra titulada “La Trieste de Magris”, sens dubte esplèndida. Allà mateix recordo haver vist la Lisboa de Pessoa, la Praga de Kafka… ¿Per quan el Londres de Virginia Woolf, el Paris de Marguerite Duras, la Cracovia de Szymborska?
Conclusió
A pesar dels grans avenços socials en qüestió d’igualtat de génere, la falta de paritat s’està perpetuant d’una manera molt perillosa en el món literari, un dels eixos vertebradors del sector cultural. ¿Pot permetres aquest país una visió androcèntrica tan descarada i desacomplexada en un sector tan delicat per la construcció del imaginari col.lectiu?
Srs. de món de la cultura (i Sres. allà on les hagin deixat arribar), si us plau, no tornem al temps en que per ser reconegudes com a escriptores les dones havien de dir-se Fernán Caballero o George Sand. Prenem amb caràcter d’urgència les regnes d’una imperiosa carrera cap a la igualtat en el món literari o ja no podrem aturar la involució.
