OPINIÓ
Quin greuge ha comès Maria Salmerón per haver de complir una condemna de 9 mesos? Desobeir la justícia. D’acord.
D’acord. Va desobeir reiteradament perquè va voler protegir la seva filla de les visites al seu pare que la nena no desitjava fer. El pare havia estat denunciat i condemnat per maltractaments i segons declaracions de la filla tenia por de les trobades a què l’obligava la llei. La mare complia els desitjos de la seva filla, al mateix temps que la protegia.
Això és motiu suficient per haver d’anar a la presó? L’exmarit va estar condemnat a vint-i-un mesos per maltractaments, condemna que no va complir perquè no tenia antecedents i la pena era inferior a dos anys. Tot i això, María Salmerón, malgrat no tenir tampoc antecedents i ser una condemna inferior a dos anys, sembla que sí que haurà d’entrar a la presó “en tractar-se d’una persona reincident i haver estat informat negativament l’indult pel tribunal sentenciador”. També els informes de la Fiscalia i del «perjudicat» han estat desfavorables.
Els ignorants en la matèria no entenem aquestes incoherències judicials. Segur que l’aplicació de la normativa és correcta, però el resultat és injust. María Salmerón no ha fet mal a ningú, només ha evitat exposar la seva filla a una situació que aquesta no desitjava i, a més, amb raó.
Si el pare havia maltractat la seva mare es comprèn que la nena no volgués trobar-s’hi. Tan difícil és entendre-ho?
Amb aquestes maneres de fer, la justícia continua considerant que la relació de parella és una cosa íntima i personal en què estan involucrades només les dues persones afectades, i que el maltractament és una qüestió intrínseca a aquesta relació; fora d’ella, l’home pot ser considerat un home irreprotxable, bon pare i bon ciutadà, perquè de la violència en la parella ningú no n’ha de fer res; és una qüestió privada que només incumbeix a la parella.
En situar la violència de gènere en un context individual, la desposseïm de tota connotació política. Aquesta lectura és la que continua fent no només la justícia, sinó també els mitjans de comunicació. En abordar la violència de gènere –sigui l’assassinat, la violació, l’agressió sexual o el maltractament– com un succés puntual limitat a una relació concreta, la situem en el marc de la privadesa, no com a part d’un problema social que enfonsa arrels en les relacions de poder entre els sexes que estructuren la societat.
María Salmerón no ha comès cap delicte, només és víctima de la ceguesa de la justícia que continua considerant que la violència al si de la parella no és un problema polític, sinó una mera qüestió individual. L’informe negatiu del “perjudicat” es té en compte perquè no se li concedeixi l’indult a la infractora. En una inversió de rols incomprensible, la justícia considera “perjudicat” l’exmarit per haver estat privat de les visites de la seva filla, mentre que Maria Salmerón la considera “culpable” per evitar exposar-la a una situació de risc, com és la relació no desitjada amb un pare maltractador. La justícia preserva el dret del pare per damunt dels drets de la prole. La llei del patriarca continua vigent, i la justícia no ha fet res més que donar-li la raó.
