OPINIÓ
Malgrat que sigui important i interessant no iniciaré aquí el debat de si el cinema s’aprofita de la literatura o la literatura s’aprofita del cinema, justament perquè mereix més espai i més saber del que ara compto.
Aquesta qüestió sovinteja i , quan donava classes, sempre hi havia alumnat que no s’havia llegit Solitud ni La regenta perquè ja en tenien prou amb haver-ne vist la pel·lícula.
La realitat és que quan veig una pel·lícula que té alguna cosa especial, sempre miro d’on surt el guió i qui l’ha fet. Això és el que vaig fer en veure Passing/Claroscuro que es defineix com a pel·lícula dramàtica, escrita, produïda i dirigida per Rebecca Hall en el seu debut com a directora (2021). Ah, confesso que no l’he vista al cine, “com Déu mana”, sinó a la plataforma de Netflix.
La pel·lícula és molt recomanable perquè té aspectes interessants com el fet d’estar rodada en blanc i negre, que el fotògraf és un català, Eduard Grau , que les actrius i els actors (Tessa Thompson, Ruth Negga, André Holland, Bill Camp, Gbenga Akinnagbe, Antoinette Crowe-Legacy y Alexander Skarsgård) estan molt bé en el seus papers i que l’ambientació i la música són també molt acurades.
En resum la pel·lícula està molt bé i justament per això val la pena saber que està basada en la novel·la Passing que va publicar Nella Larsen l’any 1929 amb aquest títol ben explícit que fa referència a les persones afroamericanes que tenen la pell prou clara com per a fer-se passar per blanques. I aquest és ben bé l’argument de la pel·lícula que comença amb la trobada casual al Nova York dels anys 20 de dues dones negres que havien estat veïnes i amigues d’infantesa a Harlem i que han fet camins molt diferents perquè una s’ha fet passar per blanca. No cal ni dir que aquest retrobament acaba malament.
Val la pena conèixer l’autora, l’obra de la qual va inspirar la pel·lícula: Nella Larsen (1891-1964) fou una novel·lista estatunidenca que va treballar com a infermera i bibliotecària i la seva producció literària va tenir èxit en el seu moment i, després d’anys d’oblit, ara torna a ser molt llegida i estudiada justament per la seva obra Passing on planteja qüestions d’identitat racial i sexual i està centrada a Harlem.
Larsen va néixer a un barri pobre de Chicago i sembla que el seu pare era un immigrant mestís afro-caribeny i la seva mare una immigrant danesa. Quan el seu pare va desaparèixer, la seva mare es va casar amb un altre immigrant danès i van tenir una altra filla. Vivien en un barri de blancs, però per la discriminació que patia Nella van haver de canviar de domicili. Quan Nella va anar a estudiar infermeria a la Universitat Fisk (Nashville, Tennessee) va viure per primera vegada dins de la comunitat afroamericana, però continuava sense trobar el seu lloc perquè el seu origen i les seves experiències vitals com a mestissa eren diferents de les dels estudiants negres descendents d’esclaus. Nella mai no va poder ser blanca com la seva mare i germana, però tampoc no va poder ser negra. Aquest dolorós conflicte de pertinència va continuar tota la seva vida. D’una altra banda, també va viure contradiccions de classe social quan es va casar amb Elmer Imes, afroamericà doctor en física i van anar a viure a Harlem.
També va ser la primera dona negra en graduar-se a l’Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Columbia. El 1928, Larsen va publicar Quicksand, una novel·la amb molts trets autobiogràfics i el 1929 surt Passing, la seva segona novel·la també amb les mateixes característiques i ambdues tingueren un èxit considerable.
Després del divorci va tornar a treballar d’infermera, va caure en una depressió, va desaparèixer de Harlem i va deixar d’escriure.
La pel·lícula Passing em va portar el record d’una altra més antiga, Imitació de la vida (doblada al català) que és també una pel·lícula estatunidenca, un remake, dirigida per Douglas Sirk, estrenada el 1959 i amb la presència de les actrius Lana Turner i Juanita Moore.
L’argument té a veure també amb el cas d’una filla que rebutja la seva mare negra i fa la vida com a blanca fins a la reconciliació al final, però és molt més complex i ara no us el puc explicar en l’espai controlat que dedico al blog, perquè us vull presentar la autora de la novel·la que dona lloc a la pel·lícula que és molt important, Fannie Hurst (1889–1968), escriptora, feminista i defensora dels drets civils.
Sembla mentida que avui ningú no la recordi quan va ser a la primera meitat del segle XX una celebritat als Estats Units per la seva prolífica producció literària, la seva fortuna i pel seu compromís feminista i social.
Les seves obres sí que són massa sentimentals i populars, molt estereotipades i potser escrites de manera descurada, però tenen detalls realistes perquè hi posava la seva experiència d’haver treballat de cambrera, mainadera, dependenta i en el tèxtil.
Va formar part d’Heterodoxy, un club de Greenwich Village fundat el 1912, un lloc de trobada de dones “no ortodoxes”, lesbianes i bisexuals on es discutia qüestions culturals, polítiques i sexuals. Es va casar, però va mantenir el seu matrimoni en secret més de trenta i es va unir a Lucy Stone League, un grup que lluitava pel dret de les dones casades a conservar el seu cognom de solteres.
Va ser molt coneguda per la seva dedicació a causes socials progressistes a favor de la justícia social i per aquesta raó va ser amiga d’Eleanor Roosevelt. Va ser presidenta de la Comissió Nacional de la Vivenda (1936-37), membra del Comitè Assessor Nacional per a l’ Administració del Progrés de les Obres (1940-41) i fou delegada a l’Organització Mundial de la Salut ( 1952).
El 1958, Hurst va presentar Showcase, un programa de televisió on va introduir els debats sobre homosexualitat, cosa que li provocà molts maldecaps però ella va insistir en el seu suport a la comunitat homosexual, onze anys abans de Stonewall.
A la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la dona podeu trobar el seu llibre Imitación a la vida en una edició de 1946.
*Professora jubilada i activista feminista
