Mafalda de Quiino_foto Pinterest
Les escriptores i activistes feministes Bel Olid i Natza Farré, han publicat dos llibres sobre el feminisme. Totes dues són de la dècada dels 70, la mateixa que la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie i coincideixen en moltes crítiques: la interessada imatge negativa del feminisme, la ‘naturalització‘ d’actituds sexistes o agressions masclistes, la ‘subalternitat‘ de les dones i, sobretot en la necessitat d’una educació diferent per a un futur més igualitari.
“En l’actualitat el feminisme és més viu i necessari que mai perquè la discriminació cap a les dones s’ha tornat més subtil i difícil de detectar, però manté el seu poder paralitzant”, diu Bel Olid,Presidenta de l’Associació d’ Escriptors i Escriptores en Llengua Catalana, en el llibre ‘Feminisme de butxaca’ . Ella opina que les dones de la seva generació, “tenim la sensació d’estafa total” perquè “a l’escola ens explicaven que érem iguals als nostres companys” i la realitat ha demostrat que no és veritat.
El de la periodista Natza Farré, ‘Curs de feminisme per microones’ assenyala que “el pitjor que ens pot passar no és que se’ns corri el rímel o se’ns trenqui un taló just quan sortim de casa. El pitjor que ens pot passar és continuar com estem, com a dones”. Natza Farré confirma també que, “malgrat que aquesta sigui la millor època, no estem en igualtat de condicions” amb els homes. Aquí destaquem alguns aspectes dels seus respectius llibres.
La condemna per la ‘capseta’ del gènere
Bel Olid assenyala que en néixer i, sense preguntar-t’ho, se’t aplica la ‘capseta del gènere’ que només permet dues opcions: ser home (et toca color blau i barba) o ser dona (color rosa i pits). Són les dues úniques possibilitats: “és un imperatiu legal ja des del registre civil i la societat tampoc permet altres formes” encara que sapiguem que hi ha més possibilitats per definir-se com a persona, recorda.
Aquesta bipolaritat nen/nena, suposa, a més, una ‘condemna a cadena perpètua’ amb una ‘sentència i un llistat de normes’ que “res tenen a veure amb les habilitats i les preferències de les persones” i que “segons l’etiqueta que t’ha tocat’, per a uns (homes) suposen privilegis a gaudir i per a les altres (dones) discriminacions a patir: exclusiva càrrega de la cura familiar, fins a un 25% menys en la retribució salarial i la subrepresentació en les àrees de poder.
La també professora i traductora té ‘una fantasia d’autodefensa, aspiracional i subversiva’, “si algun desconegut et crida pel carrer, el polític de torn fa un comentari masclista, el bisbe comenta a la premsa cóm no volem que ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït, quan t’ acomiaden de la feina perquè estàs embarassada o quan, a l’escola, valoren fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a les reunions i es dóna per descomptat que les mares hi han d’assistir”. “La meva fantasia és una metralleta” explica Bel Olid.
Foto Casa del Libro
Defensa davant la narrativa de ‘la bona nena’
Aquesta fantasia pot semblar violenta, explica l’escriptora, però “no ho és perquè és d’autodefensa”. No té metralleta, ni la vol, però sí “vull tenir el dret a imaginar-la” perquè “és un dret que sempre se m’ha negat”. Tot han estat “crides a cedir, a callar, o a treure-li importancia”, quan els nens et molesten a l’escola, quan criden obscenitats, o quan t’acorralaven en algun carrer. “Ningú em va dir mai defensa’t”, només “no passis més per aquí… evita el conflicte o, pitjor encara”, critíca, “que tolerés l’agressió i l’ assumís com a natural”. Això és, afirma ‘la narrativa de la bona nena’: “acceptar com a naturals agressions que, comeses contra homes, són inaceptables”.
Perquè “ells no estan acostumats a ser interpel·lats sexualment pel carrer per desconeguts afirma, tampoc a ser tractats com a objectes i que no es tingui en compte el seu desig”. Així que quan es troben “confrontats a un desig que no comparteixen, es posen violents” perquè es podria interpretar que són homosexuals i “la masculinitat és un dels pilars de l’heterosexualitat obligatòria”. Però “els llindars de la tolerància… que se’ns imposa a les dones són tan alts que calen campanyes que expliquin que no només ens maltracten quan ens peguen”.
És la forma com les dones “hem naturalitzat les faltes de respecte i les agressions”, explica Olid. Com a dona “no em toca somiar amb metralletes, sinó que em toca somiar amb abraçades que curen, el poder transformador de l’amor… Si pel camí hi pateixo una mica, encara millor, encara més redemptor”. I d’aquí ve la seva fantasia aspiracional.
Subvertir l’ordre parlant en lloc de callar
El vessant subversiu resulta d’ “assegurar-me que, com a mínim aquest (interlocutor) en concret, no tornarà a molestar” perquè “respondré amb les seves armes”. Aquí l’escriptora aclareix que la seva fantasia no és convertir-se en Lara Croft, sinó silenciar per sempre a un masclista”. Com també afirma que, en la seva fantasia, la seva metralleta no pesa, perquè el masclista no és una persona, “igual que jo tampoc sóc una persona davant els seus ulls”.
La metralleta particular d’Olid és “parlar quan ‘no em toca’ i fins i tot faig servir paraulotes”. I és quan s’acaba la fantasia que comença la incomoditat per a l’home. Que una dona digui “no m’interrompis que no he acabat, no és un tret al cap però sí que se sent com una galleda d’aigua freda sobre els mascles condescendents” explica; o si li questiones “i a tu qui t’ha preguntat què et sembla el meu cos? Vols que opini sobre la teva calba?, quan et diuen tia bona, potser no resol res, però trenca el patró establert”. Remous la idea que “puc dir el que vulgui a una dona sense conseqüències”. Perquè “estem subvertint l’ordre establert quan parlem en lloc de callar”. Conclusió: “una metralleta és el meu tresor. És la meva manera de dir “aquesta ment és meva i gràcies a ella no em veureu sotmesa”.
Bel Olid a la dreta, al costat de la doctora Patricia Soley-Beltran, al Born
La ‘gàbia’ del patriarcat i la ‘subalternitat’
La ‘gàbia del patriarcat’ permet confirmar com d’efectiu és aquest aprenentatge, desenvolupa la traductora. “Afirmar que mai t’has sentit discriminada” vol dir que “tens molta tolerància a l’opressió i que has naturalitzat les agressions habituals”, a més de ‘no gastar energia’ o ‘aconseguir validació’ dels homes que et consideren “més igual”, pel sol fet de “negar una desigualtat que molts no volen veure”.
Aquesta és la idea de ‘la subalternitat’ que han assumit algunes dones, per a les quals la divisió en dos gèneres amb valors, drets i deures, totalment diferents, és natural. Pels ‘avantatges’ que això suposa als homes s’entén que hi ha moltes més dones feministes, afirma, tot i que “suposi un cost personal molt alt” no assumir ‘el rol que et pertoca’ i renunciar a l’aprovació familiar i social.
“Les ‘guardianes de la igualtat’ som nosaltres perquè a ells no els surt a compte” assegura Olid. “Se’ns educa per ser amables, submises i obedients” i “que hi hagi dones que rebutgin aquesta obligació és inquietant per als guardians del sistema”. D’aquí vénen “els insults que s’aprenen des de l’escola”.
Insults com a mostra de les exigències
Ja en l’època adulta, que els ‘primers insults’ que se’ls hi ocorren als homes siguin “lletja, malfollada i puta” són, per a aquesta escriptora, “tres mostres de les exigències del patriarcat cap a les dones: ser atractives i desitjables per als homes, però restrictives amb la pràctica de la seva sexualitat”. És el ‘mercat de la carn’ o ‘la guerra sobre l’aspecte’ de les dones, però els “beneficis econòmics de la devastació de la seva autoestima van a parar, irònicament, a les butxaques de grans empresaris, calbs, panxuts i arrugats”, subratlla.
Precisament per Olid, aquests mateixos “insults ja justifiquen l’existència del feminisme”. També opina que “la paraula feminista està associada a les idees d’antipatia, ràbia i frustració” però ho considera lògic perquè “la desigualtat sistèmica genera ràbia i frustració” i no hi ha feministes satisfetes en el món. És la mateixa ràbia que diu sentir Chimamanda Ngozi Adichie davant el mateix tipus de situacions.
La mística de la maternitat i la família normativa
Bel Olid critica també en el llibre les llistes cremallera a les eleccions perquè situen a les dones com a ‘comparses’: són el 46% de les candidates però només son el 25% en els lideratges; per tant se segueix amb una escassa representació política. Repassa així mateix, ‘la mística de la maternitat’ o ‘la predestinació de ser mares’ enfront de l’opció professional; l’elecció entre la realització personal o la família heterosexual normativa, amb la monogàmia obligatòria. Retreu, a més, la manca de models de dones en l’escola, que encara té continguts androcèntrics. I al final, facilita un Kid bàsic de lectures i un minivocabulari de 25 paraules imprescindibles per nomenar la realitat, tal com és des del punt de vista feminista.
Foto Amazon.es
El també irònic llibre de Natza Farré, diagnostica però també planteja idees a desenvolupar per modificar aquestes males praxis de la societat que afecten les dones. “El problema –manté- és que encara hi ha moltes famílies que perpetuen aquesta manera de fer i estan educant els seus fills i filles amb uns valors que la nostra generació té l’obligació de trencar”. Per canviar-ho, Farré ha escrit aquesta mena de ‘Manual d’ Instruccions’ que recorre els passos educatius des del Nivell bàsic, el mitjà i l’alt fins el Certificat i proposa, en els seus diferents capítols, exemples i proves a manera d’examen del curs per saber si es supera la prova.
Prejudicis i estigmes del ‘sentit comú’
En el nivell bàsic ja hi trobem també que els dos sexes determinen ‘prejudicis i estigmes’ i ser dona significa “formar part del grup més nombros de segona classe del món”. La utilització d’un ‘llenguatge trampós’ dóna com a resultat representacions enganyoses; per això el ‘sentit comú’, que és el paper en què ens col·loca la ‘societat patriarcal’, “no ens el mereixem… això s’ha d’acabar: és la revolució”, afirma l’escriptora. “No es tracta que els homes ens ajudin com fins ara… es tracta que actuïn. Que es mullin. Que crien a les seves criatures de manera diferent a com els han criat a ells”. Per exemple, si ells “es queixessin que als lavabos públics d’homes no hi ha canviadors per als nadons, segur que n’hi hauria”. Com també, “si ells poguessin quedar embarassats, el món seria més divertit i molt més fácil”.
El segon punt del nivell bàsic és l’educació. Per a ella “cal arrencar les regles d’arrel i des de la infància” perquè les “dones estan silenciades de les classes d’història, de filosofía”… els contes són massa tradicionals” (Caputxeta, Ventafocs, Blancaneus …) i les joguines són la marca més evident del sexisme: a les dones “ens envien a fer de cuidadores des del principi” de la vida i, en canvi, “els que triomfen en el món de la gastronomia són els homes”; ells son “forts i traçuts” i elles “mares abnegades i princeses estúpides”, i “ens eduquen per funcionar en l’espai privat i a ells per l’espai públic”, recorda.
Joves possessius, controladors i violents
Per canviar-ho, Natza Farré proposa ‘tallers de feminisme’ i ‘d’avaluació del masclisme’ en les pròpies aules perquè “el masclisme es perpetua impunement i se li riuen les gràcies”. Recorda que ha augmentat la violència entre les parelles joves i que “els nois joves treuen el pitjor exemple social: la possessió, el control i la violencia”. Una educció menys sexista, opina aquesta escriptora, “donaria la possibilitat de crear un nou tipus de relació entre homes i dones”. I aquí explica que a Suècia, el llibre de Chimamanda Ngozi Adichie ‘Tothom hauria de ser feminista’ és obligatori per els nois i noies joves de 16 anys i després es debat a classe.
També recorda que hi ha un vídeo on es fa un experiment en una classe de primària; sel’s hi demana als nens i nenes dibuixar les professions de bomber, metge i pilot militar. En acabar entren 3 dones que representen a aquestes professions. 61 els van dibuixar com a homes i en només 5 apareixien dones. I és que “els estereotips de gènere es defineixen entre els 5 i els 6 anys” afirma Farré.
Bel Olid al mig, en el debat del Born, ‘Mordasses’, que va moderar
En el nivell elemental ja apareix la crítica a la ‘cosificació’ de la dona que vol dir, per una banda, l’inexistència d’infància i d’altres vegades, la pèrdua de l’autoestima, que pot desembocar en malalties (anorèxia o bulímia) o la pròpia mort. Un exemple és el que ella anomena ‘l’operació biquini’ que comença ja al febrer, segons va afirmar en una xerrada, precisament amb Bel Olid, al Born, a finals de maig, Mordasses. Les ‘males’ Conductes. El cos condemnat, el cos dissident. I en el llibre recorda que la nina Barbie va néixer als Estats Units després de la II Guerra Mundial, “com a model de mestressa de casa perfecta perquè convenia que les dones abandonessin la vida pública i tornessin a casa” després del seu esforç laboral a la guerra.
Explotació de la imatge femenina en els media
I en aquest nivell i, com a periodista, destaca el paper protagonista dels mitjans de comunicació sobre els que pensa que, a les dones, “volen aniquilar-nos com a éssers pensants a través de l’explotació de la imatge”. I si no, recordava en el debat del Born, “mirin la insistència en ‘l’obligació de les dones d’alçar-se sobre uns talons interminables i gens saludables”. Perquè “és a la televisió on més s’evidencia que les dones som atributs físics que convé explotar”… encara que “els homes poden ser alts, baixos, grassos, prims, espantosament lletjos, amb zero atractiu emocional”. També en les imatges de la premsa escrita es troben ‘pífies’ sexistes. Aquí Farré recorda els peus de foto d’ El Periódico (11.01.2016) que destacava de les intervencions masculines el caràcter i de les dones diputades les samarretes o la roba que portaven, al Parlament de Catalunya.
D’altra banda, en el llibre critica les conegudes com a ‘revistes femenines’ perquè “fomenten una societat dividida en funcions”, segons el sexe. En elles, suggereix Natza Farré, “s’hauria de preguntar a un home cóm aconsegueix combinar treball i paternitat” i, d’aquesta manera, molts “haurien de reconèixer que no s’han ocupat prou dels fills i sentir-se culpables”. Així també podríem saber “a quantes coses han hagut de renunciar per fer-se càrrec de la seva prole”. De manera que “o ho pregunten a tothom o que no ho preguntin a ningú” escriu perquè “les dones som tractades com fets excepcionals”.
“No volem les mateixes oportunitats. Volem totes les oportunitats”, exigeix. I això va a examen, fa broma. I com a periodista, en aquest apartat, afina “les 3 preguntes: 1. Els mitjans de comunicació ens tracten com a notícies només pel fet de ser dones; 2. Els mitjans de comunicació són essencialment masclistes; 3. Els mitjans de comunicació han de posar-se les piles. Ara. Ja.”
Natza Farré al costat del doctor Adolf Tobeña al Born
‘Discriminatoris relleus a la CCRTV’
“El que passa en els mitjans de comunicació explica en bona mesura els continguts” argumenta. Les dones són el 60% de l’estudiantat; en les redaccions elles superen els homes; “A la secció d’esports guanyen ells, en les tasques de producció elles”. Si anem “més enllà de la redacció, les dones desapareixen”. Només una directora de diari a Catalunya i cap en un altre mitjà de comunicació assenyala i critica que “els últims relleus dels mitjans públics de la CCRTV (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió) van ser escandalosament discriminatoris: ni una sola dona de 7 nomenaments. Ni per dissimular”, lamenta. “La ràdio líder també és masclista” manté i en els recents diaris digitals ‘mateixa recepta’: “dones escrivint, homes manant”. Per descomptat, hi ha molt poca paritat en els espais d’opinió. I de les crítiques tampoc es lliura al programa de TV3 Polònia: “el masclisme és molt present en l’humor”.
Quant als diaris esportius, el sarcasme és majúscul: “són els més llegits entre una població que llegeix poquíssim, el que sigui”. Això sí “utilitzen dones en calces i sostenidors per atraure més lectors” i no s’entén que no posin “també fotos d’homes amb o sense roba interior”.
La publicitat també surt molt malparada doncs queda clar que “som avaluades des d’una mirada masculina”; i si es tracta de vendre productes farmacèutics o d’higiene, molt pitjor; aquí ressalta un article de Mónica Planas en el qual assenyala que en aquests tipus d’anuncis apareixen “dones insegures… problemàtiques, defectuoses i desorientades”.
L’anàlisi de les professions i treballs també estan inclosos en aquest nivell Elemental. Al Mitjà, Natza Farré repassa la política, la maternitat i la família i en l’apartat Superior desbrossa la cultura, les cançons, el llenguatge, els diccionaris a més de la violència i la prostitució. Els ‘fets per memoritzar’ i les ‘avaluacions’ a cada secció serveixen per arribar fins el Certificat, per als i les que llegueixen el llibre. Animeu-vos perquè és molt pedagògic.
Natza Farré participarà el dia 6 de juliol al debat de la Universitat Progressita d’Estiu a Catalunya (UPEC) Els feminismes d’ara, juntament amb l’advocada Laia Serra i la filòsofa Fina Birulés, en una taula que moderarà la periodista Laia Soldevila.
(*) Link a l’article (1)* Tothom hauria de ser feminista
