OPINIÓ
El passat mes de febrer es va constituir per fi al Congrés, la Subcomissió per a un Pacte d’Estat en matèria de Violència de Gènere.
I dic per fi perquè han estat necessaris massa assassinats de dones i criatures a mans d’homes que van dir estimar-les perquè es prengués en consideració aquest tema per part de tots els grups polítics amb representació parlamentària.
El primer símptoma que alguna cosa no està anant bé en la credibilitat del discurs polític d’alguns grups presents en aquesta subcomissió ha estat que la proposta per als Pressupostos que va presentar el Partit Popular no contempla cap partida pressupostària per cobrir la lluita contra aquesta xacra de manera integral tal com va prometre aquest partit. Una cosa comença a no encaixar.
Més fets encara, si fem un exercici de memòria recordarem que va ser aquest mateix partit, el PP, qui va portar al Tribunal Constitucional la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. La qual cosa feia patent la seva disconformitat amb alguns preceptes continguts en aquesta llei, que hem de recordar que va ser pionera en el seu moment encara que quedessin algunes llacunes en la seva aprovació. Afortunadament el Tribunal Constitucional va deixar clara la seva validesa i constitucionalitat.
Ara i amb la negociació del Pacte d’Estat en aquesta matèria, molt em temo que tornaran a aparèixer velles discussions que tant la llei orgànica com la sentència del Constitucional van deixar clares. I una d’aquestes discussions, possiblement sigui la de la seva denominació. I ho dic perquè ja s’ha començat a marejar la perdiu amb aquest tema. I s’està fent perquè alguns agents interessats ja tornen a parlar de violència domèstica. I no ho és.
I per això, avui vaig a fer una mica de pedagogia com a recordatori per deixar clars alguns conceptes.
Quan parlem de violència de gènere parlem del que la mateixa Llei orgànica 1/2004 en la seva Exposició de motius defineix com:
“El símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat. Es tracta d’una violència que es dirigeix sobre les dones pel fet mateix de ser-ho, per ser considerades, pels seus agressors, mancades dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió. “
Per tant és una violència que s’exerceix sobre les dones pel fet mateix de ser-ho i com a símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat. I vull posar l’accent en aquest tema per evitar que es confongui amb altres tipus de violències existents però que no són de Gènere o Masclista.
Des del feminisme s’ha insistit i s’insisteix encara en la necessitat de donar a conèixer l’origen de la violència masclista o de gènere. I aquest origen, com veiem és la desigualtat entre dones i homes.
Davant l’eterna pregunta de perquè no es contempla la violència exercida per dones cap als homes com a violència de gènere, la resposta ha de ser (des del meu punt de vista, és clar!) molt clara: perquè l’origen no és la desigualtat social.
Les violències mai són bones. En això estem d’acord. Però les violències masclistes de tot tipus (física, psicològica, econòmica, sexual, estructural, verbal, etc.) són conseqüències del sistema patriarcal vigent i que es reprodueix quotidianament en milers de petits gestos que impliquen desigualtats entre dones i homes.
Quan se’m pregunta que passa llavors quan una dona agredeix la seva parella sigui quin sigui el seu sexe o gènere (habitualment la pregunta la realitzen homes), la meva resposta és sempre la mateixa: Això és violència de parella o familiar depenent del parentiu. Però no és de gènere. Llavors normalment apareix la polèmica.
I apareix aquesta polèmica perquè en l’espai simbòlic masculí no existeix el mateix concepte de desigualtat i, per tant, de violència.
Si bé és cert que ningú reconeix com a lògica la violència (sobretot la física), en massa ocasions i sobretot a ells els costa molt d’entendre que hi ha molts tipus de violències masclistes. I com a exemple els poso “el piropo” com una forma d’agressió. Perquè ho és, és una agressió verbal a una dona que lliurement transita per un espai públic i amb “el piropo” se la redueix a una condició d’objecte sexual, despullant-la de la seva condició integral de persona. No sol agradar l’exemple i segueixen les preguntes i exemples estudiats de situacions. Perquè en definitiva necessiten reivindicar “el seu” concepte d’igualtat que és sinònim de superioritat heretada i plena de privilegis que no reconeixen com a tals, ja que els han viscut des de sempre com una cosa natural.
M’he permès fer avui aquest recordatori pedagògic perquè molt em temo que en la negociació del desitjat Pacte d’Estat contra la violència de gènere, alguns elements masculins i fins i tot femenins, intentaran una ofensiva mediàtica amb l’objectiu de confondre l’opinió pública per així intentar legitimar unes posicions que el mateix Tribunal Constitucional els va negar.
A més crec que tenen un altre objectiu i és la ridiculització de les posicions feministes a través del discurs de la falsa igualtat del qual ja estan parlant. I per a això utilitzen la figura de l’acció positiva per a l’equitat real i la pretenen convertir en arma llancívola contra les mateixes dones en nom del manteniment d’aquesta naturalitat que per al patriarcat significa la desigualtat i la subordinació d’aquestes.
Observo amb preocupació com apareixen nous focus patriarcals que, en nom d’una pretesa igualtat, busquen l’exercici de privilegis. I sempre aquests privilegis s’exerceixen en contra de les dones o sobre les mateixes dones i nenes.
I aquest no és un discurs victimista en absolut. Neix de la reflexió del que estic observant els darrers mesos tant en xarxes socials com en la meva pròpia quotidianitat. I em preocupa molt.
Hem lluitat molt perquè ara es perdi el que ja hem conquerit. Al Congrés i en la subcomissió per al Pacte d’Estat contra la violència de gènere ens hi estem jugant molt. I el patriarcat ho sap i jugarà les seves cartes.
Des d’aquestes línies vull animar a les nostres companyes feministes presents en aquesta subcomissió parlamentària i a totes les veus expertes feministes que hagin de comparèixer, a ser les veus de totes les persones que el 7 de Novembre de 2015 vam prendre els carrers i places de Madrid exigint aquest Pacte d’Estat.
La nostra energia feminista ha de amarar els seus discursos perquè el patriarcat no imposi els seus.
Per un veritable Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere que acabi amb els assassinats de dones i nenes i amb totes les formes de violències masclistes.
Per un Pacte d’Estat que busqui l’eliminació de les desigualtats, origen de les violències masclistes. I per tant, per un Pacte d’Estat Feminista !
