OPINIÓ
Aquests dies, en el conjunt d’activitats emmarcades en l’Octubre Solidari, l’Espai Cívic Centre d’Igualada ofereix l’exposició “Rostres de la mediterrània”, 60 il·lustracions d’artistes de 15 països diferents que posen rostre a la situació del mar Mediterrani amb l’arribada de les persones refugiades.
Rostres de desesperació i d’esperança
A través d’aquestes il·lustracions se’ns convida a reflexionar a partir d’aquests rostres de desesperació i d’esperança, rostres de viatgers, d’immigrants, cares del passat i del present, persones que per la fortalesa europea només són números en estadístiques plenes de desapareguts, ofegats i morts sense rostre… Persones que, per voler trobar una vida millor, per compartir un desig tan antic com la mateixa humanitat, han de malviure estigmatitzades com a clandestins”, “il·legals” o “sense papers”.
Un acte de la UCFR – Anoia
La presentació d’aquesta exposició de STOP MARE MORTUM va anar a càrrec de Farah Benserhrir i Laia Martí, de UCFR – Anoia, i va comptar amb el testimoni de diferents persones que –des del voluntariat- havien anat als camps de refugiats compartint amb els presents les seves impressions des de la indignació i la impotència, interpel·lant les nostres consciències, però sobretot als governs responsables d’haver provocat aquesta situació.
Sortir del foc per anar a les brases
Isabel Casas, que amb Mònica Margets i Teresa Graells va anar-hi el passat mes de febrer, explicava –astorada- que no entenien res, que el què havien vist no era dolor als seus rostres com esperaven trobar, sinó que palesaven una sensació com d’alleugeriment pel fet d’haver pogut salvar l’obstacle del mar que els separava d’Europa, fugint així de l’infern de la guerra i els seus efectes devastadors. En aquest sentit recordava el testimoni del jove que recull el documental ASTRAL: “Jo sé que quan arribi a Alemanya tindré feina i podré formar la meva pròpia família”. La Isabel, conscient de la situació que es viu en aquesta Europa fortalesa, tenien la sensació que estaven ajudant una gent que sortia del foc per anar a les brases. Fugen de la misèria i els porten a una nova misèria lluny de la seva gent, de la seva terra, de la seva cultura, la seva llengua… El problema d‘ hauria d’afrontar des de l’arrel: ningú vol marxar per causa de la guerra, de la misèria… La causa n’és la guerra, el poder destructor de les armes i el repugnant negoci de la indústria armamentística.
Morir de fred
També va manifestar estar molt enfadada perquè comença el fred i la gent està als camps en unes condicions deplorables. Al Líban, on va anar aquest estiu, on el campament està prop de les muntanyes, li deien que cada dia hi ha gent que es mor de fred. Mentrestant, d’aquí a uns dies, i aprofitant l’arribada del fred, començarà la campanya de Nadal dels grans magatzems tot convidant-nos al consum perseguint únicament el guany econòmic com a finalitat. Sí, és cert, segurament aprofitaran la sensibilitat més propensa en aquestes dades per passar algun reportatge per la televisió, que certament serà colpidor, i que ens farà saltar la llagrimeta… Però la realitat continuarà allà, i n’hi ha que s’han espavilat i -fins i tot- en treuen profit. La BBC ha denunciat que refugiats siris, alguns menors d’edat, treballen a Turquia per a fàbriques proveïdores de marca de roba com ara Marks & Spencer i Aso, i que d’altres – majors d’edat però sense papers- treballen en tallers subcontractats per marques espanyoles com ara Zara o Mango.
Una societat deshumanitzada a la deriva
També va donar el seu testimoni la Marga Gibert que va anar-hi aquest estiu amb dues amigues més. S’admiraven de com, malgrat la peremptorietat de tenir un sostre o la necessitat d’alimentar-se, tenien també aquella capacitat de contenir l’innegable estrès emocional viscut per aquest drama de l’èxode, tenir altres horitzons a la vida, dignificar la mateixa situació de pas que viuen, a partir de la humanitat que traspuen i que ens retornen a la mateixa essència de l’ésser humà, uns valors que a Europa han estat fagocitats pel domini d’allò més material. La Marga reflexionava sobre la desolació de veure una societat a la deriva, entre perversa i paranoica… i com Europa s’havia tornat tan crua i incapaç d’oferir una mirada, donar una mà, escoltar-se… Aquesta societat deshumanitzada és una catàstrofe per a tothom, va concloure.
Compromís també i sobretot aquí
En Carles Duran ens va parlar del fet que no sols podem anar allà a ajudar, sinó que podem i hem de treballar sobretot des d’aquí, des del compromís d’exigir responsabilitats als governs que són responsables d’aquesta situació, de les guerres i les seves conseqüències.
Exigir obligacions a una ciutadania maltractada
La Judit Corral ens va convidar a la reflexió a partir de la situació dels infants i joves, i va citar un grup de 15 adolescents que viuen sols en una Plaça, a Silícia, i en unes pèssimes condicions, que els hem buidat d’ètica i moral: “m’imagino els governs europeus exigint que siguin bons ciutadans, que tinguin uns valors, que respectin les normes de convivència, que siguin justos, que ajudin a qui ho necessita; i em pregunto amb quin dret els europeus podrem exigir a persones tractades miserablement que facin l’exercici de pensar de l’altre, que tinguin uns valors ètics i morals de respecte a l’altre i de cooperar amb l’altre”. La Sílvia Rodríguez, per la seva banda, va compartir la seva experiència en un camp on la gent vivia en una antiga granja de pollastres que s’havia habilitat precàriament i com s’organitzaven pel tema del menjar, per exemple.
Un crit a fer prevaler la mateixa humanitat
I després de les paraules del regidor de Cooperació Fermí Capdevila, que va dir unes paraules per valorar els testimonis que havien precedit i la tasca de totes les entitats que formen Igualada Solidària, es va donar la paraula al públic on la Fàtima va palesar la indignació per la situació que pateixen els refugiats, en particular els infants, fent una crida a fer prevaler els valors humans per la supervivència de la mateixa humanitat.
Uns altres rostres
Amb aquesta exposició se’ns convida a pintar uns altres rostres de la Mediterrània, aquella mediterrània que volem, la que ens agermana, la que ens fa lliures, respectuosos per tal d’omplir-la de sensacions i emocions. Pintem-la com la voldríem veure, com la voldríem viure, com la imagine
