En general, veure les pel·lícules de la factoria Disney resulta una tortura per a qualsevol ment mínimament crítica amb les normes del patriarcat. Amb tot, quan les criatures et demanen que els deixis veure, posem per cas, Peter Pan, és difícil dir que no. I aguantes estoicament les carallades dels guionistes de Hollywood fins que arribes a l’escena en què els nens perduts es queixen perquè la Wendy deixa el país de “Nunca Jamás” (en castellà, per imperatiu de les “majors” nord-americanes) i se’n torna a casa.
I li diuen: “¿y ahora quién nos preparará la comida, nos coserá los pantalones, nos contará cuentos y nos dará el beso de buenas noches?”. En aquest punt, et rebel·les, poses el DVD en pausa (apagar-lo seria massa cruel) i obligues la canalla a fer una reflexió: es normal que la Wendy hagi de cosir pantalons mentre els altres juguen a encalçar el càpita garfi? La canalla et mira com si no sabés de què parles. Doncs, diu finalment un nen, això es el que fan les mares; i bé que en deuen necessitar una, els nens perduts, oi?
Oi! Tota persona necessita en algun moment de la vida algú que s’ocupi d’ella: quan som criatures, quan som persones ancianes, quan tenim una malaltia, en el dia a dia per menjar o dur roba neta… Malauradament, el patriarcat ha decidit, usant la biologia com a justificació, que aquest temps, el de la cura, correspon a les dones. Aquest argument biològic secular –per exemple, els ginecòlegs anglesos del segle XVIII consideraven que una dona no havia d’estudiar perquè, si ho feia, es quedava estèril? ja ha estat superat, però la divisió del treball es manté. Al sistema patriarcal i capitalista li és molt útil que la meitat de la població s’ocupi, sense reconeixement ni remuneració de cap mena, d’una feina essencial per al sosteniment de la vida; així, l’altra meitat està disponible per produir, sense entrebancs, a les fàbriques o a les empreses. És clar que, almenys, per aquesta feina els homes reben honors i compensació econòmica.
Saber què li costarien a un país les hores dedicades al temps de la cura si les hagués de pagar no ha interessat mai gens als economistes. De fet, l’ínclit Xavier Sala Martín un dia em va deixar anar que les dones cobrem un salari “emocional” per aquesta tasca. Com si les emociones servissin per pagar hipoteques…! Hem necessitat la mirada d’estudioses feministes per determinar que, traduït en diners, el temps de la cura equival a la quarta part del PIB d’un país.
Aquest temps de la cura no es limita a les tasques més evidents (fer els llits, acompanyar l’àvia al CAP, posar una rentadora, ajudar a fer deures…) sinó que també s’estén a les menys visibles de suport emocional. Segons els resultats d’un estudi de la Diputació de Barcelona de cinc anys enrera, fet a partir de les respostes dels i les estudiants dels instituts de la província, el pal de paller emocional continuen sent les mares: elles acaronen, consolen, escolten, aconsellen…
I així, a partir de models, continuem ensenyant uns rols als nens i uns altres a les nenes.
Per canviar aquesta dinàmica patriarcal necessitem no tan sols llars d’infants, llars per a gent gran i serveis públics per a persones dependents, sinó també, i de manera urgent, els permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles.
Les dones ni podem ni volem aguantar més la doble jornada. Què passaria si totes les Wendy del país ens declaréssim un dia en vaga?
