OPINIÓ
El 8 de Març és un moment significatiu per reafirmar la intersecció entre lluites enfront dels enormes desafiaments per al feminisme cap a l’avanç dels drets humans de les dones i el seu apoderament en l’actual context mundial.
En l’actual lluita inacabada d’abast global en què es troba el moviment feminista hi ha enormes motius per posar l’accent en una aposta per l’acció organitzada que connecti les diverses agendes en una comuna, que brindi la potència necessària per enfrontar els actuals i enormes desafiaments per a la vida de les dones, ja que l’experiència demostra que quan es debiliten les resistències individuals i col·lectives, la raó i el dret són una diana fàcil de les opressions.
L’alliberament dels nostres cossos i autonomies
Aquest context exigeix no claudicar en l’alliberament dels nostres cossos, ja que en ells es (re) produeixen i transformen les relacions socials. Sobretot, en les societats colonialistes (patriarcals, capitalistes-neoliberals, fonamentalistes, heteronormatives i racistes), on persisteixen mecanismes d’opressió i dominació que marquen els nostres cossos amb la repressió, les violències, l’explotació, el racisme i la discriminació. Així es va assenyalar en el manifest de la XIII Trobada Feminista Llatinoamericana: “És en els nostres cossos, com a primer territori, on operen els múltiples mecanismes de dominació i s’evidencien les nostres resistències, la insubordinació, l’alliberament en accions que condueixen cap a la transformació amb justícia i rescat del plaer i la creativitat. El cos -portador de drets- de les dones, s’ha convertit en un ‘territori en disputa’ “.
Les violències i les discriminacions que impacten en els nostres cossos i autonomies són múltiples. Per això, cal una mirada interseccional que evidenciï els diferents mecanismes d’opressió com el patriarcat, el racisme, el desavantatge econòmic, l’heteronormativitat, etc. que generen i perpetuen les desigualtats. Les dones són marginades pel fet de ser dones, però també per les seves identitats múltiples, d’ètnia, religió, llengua, origen, orientació sexual, diversitat funcional, estatus de VIH, edat.
Si bé la pobresa, el conflicte i la crisi social són factors que desencadenen l’augment de la violència masculina, hi ha més causes de la Violència contra les Dones. La seva complexitat està relacionada amb factors socioeconòmics, d’ideologia, de classe, de raça i de grup ètnic. Les violències són interseccionals i impacten en les relacions íntimes, a la vida laboral, en les activitats econòmiques, en l’activitat política, en el teixit social i en la llibertat i l’autonomia de les dones i nenes per participar en la seva comunitat. Per tant, es requereixen diferents respostes que possibilitin una acció efectiva per eradicar la Violència contra les Dones i la discriminació.
Les polítiques antiavortistes que penalitzen el dret a decidir sobre el nostre propi cos, les polítiques de control de població i combat a la pobresa que esterilitzen els cossos de les dones sense el seu consentiment, les polítiques heteropatriarcals que limiten el nostre dret a estimar en llibertat i a constituir famílies en diversitat, la complicitat dels estats davant al tràfic i l’explotació sexual de dones i nenes, la criminalització de la protesta que addueix seguretat i posa en perill la llibertat d’opinió i expressió i atempta contra la vida de defensores dels drets humans, i les cruentes pràctiques que col·loquen a les dones i nenes com a botí de guerres són amenaces latents per als cossos i autonomies de les dones.
L’activista feminista Giulia Tamayo sosté amb raó que les dones mai hem assistit a un debat pacífic entorn de la discriminació i la violència basada en el gènere, ja que les vides i els cossos de dones i nenes han continuat sent un camp d’intensa disputa. En les seves pitjors versions ha estat un autèntic camp de batalla. Per això, els esforços i expressions organitzades de les dones i el recorregut en els últims anys han estat marcats per antigues i noves amenaces.
Fer realitat lleis i mecanismes que combaten la discriminació i la violència
Les directives, lleis, convencions i programes en favor dels drets de les dones, són el marc i la base fonamental per assegurar la protecció i promoció dels drets humans i la igualtat de gènere en les societats. No obstant això, en l’actualitat, continuen sent lletra morta.
Les lleis que prohibeixen la discriminació racial i sexual no s’apliquen, les lleis sobre igualtat laboral només existeixen en el paper, les lleis sobre l’avortament són sistemàticament violades i cal una resistència sostinguda per impedir que els lobbies antiavortistes decretin la seva desaparició. I observem com a nivell nacional i internacional els lobbies “masclistes” estan organitzats i tenen gran influència econòmica. Aquests grups col·loquen en els despatxos de ministres i diputats les seves propostes per impedir que es facin realitat les lleis que penalitzen la violència masclista, racista i patriarcal contra les dones i les nenes.
Per això és fonamental que es coneguin i utilitzin els instruments i mecanismes disponibles, incloses les seves aplicacions pràctiques, i situar-los en la seva dimensió política, la que permet construir fortaleses per a l’acció organitzada. Aquests instruments no tenen en si mateixos la capacitat de transformar les desigualtats, requereixen de les dones i les seves organitzacions per fer-los realitat.
Un clar exemple de la seva aplicació col·lectiva tingué lloc entre el febrer de 2013 i l’abril de 2014, quan un grup molt divers d’organitzacions feministes, organitzacions no governamentals de cooperació al desenvolupament i altres organitzacions de la societat civil, unides en la Plataforma CEDAW Ombra, van elaborar l‘Informe Ombra 2008-2013 sobre l’aplicació a Espanya de la Convenció per a l’Eliminació de tota forma Discriminació contra les Dones (CEDAW) i van evidenciar que, lluny de complir amb la Convenció, l’Estat espanyol està duent a terme un progressiu desmantellament de les polítiques d’igualtat.
D’altra banda, aquest any és el vintè aniversari de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, que es va celebrar a Beijing el 1995 i en la qual 189 països van adoptar una Declaració i Plataforma per a l’Acció que ja es considera històrica. Al març es realitzarà la 59º sessió de la CSW sobre Beiging+20, on s’abordaran els progressos assolits en la implementació de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing, 20 anys després de la seva adopció, així com els reptes actuals per a la seva implementació.
La clau per als feminismes serà respondre si Beijing continua o no sent un marc vàlid per als drets de les dones i per a la humanitat en el seu conjunt. És també una oportunitat per analitzar els avenços, les lliçons apreses i els reptes futurs per als drets de les dones en l’aplicació de la Plataforma cap a la promoció de la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones. A més, és un moment clau per identificar i establir aliances estratègiques, alternatives, propostes, i promoure la intersecció de les agendes en temes prioritaris globals, locals i glocals.
Crítica i alternativa radical a les dimensions patriarcals de l’economia
El sistema capitalista s’ha recolzat sempre en la sobreexplotació de les dones, en el treball de cures. Si aquest treball fora quantificat i remunerat el capitalisme faria fallida. I encara que les dones hem sortit al mercat laboral, continuem sent naturalitzades en l’àmbit privat i el treball reproductiu de manera gratuïta i invisible. Aquesta és una manera d’explotació de les dones en favor de l’acumulació de capital en l’espai públic. Aquesta acumulació necessita un mecanisme que la sostingui, sense remuneració, ni despeses. Aquest mecanisme és el treball de cures que realitzem les dones. Sens dubte, és impossible conciliar el sistema d’acumulació i dominació econòmica amb el feminisme.
La feminista ghanesa, Abena Busia, va sostenir en un Congrés Internacional d’Economia Feminista el 2014 que “les polítiques econòmiques continuen sent un àmbit principalment masculí. En gran mesura, el treball de les dones no és reconegut. Estem presenciant un ràpid creixement del sector de serveis dominat per corporacions bancàries i de telecomunicacions. Es dóna poca importància al sector agrícola i les dones continuen treballant i comerciant tant en el sector informal com a través de fronteres il·legals “.
D’altra banda, les indústries extractives s’expandeixen per la geografia mundial amb la vènia dels Estats, en favor d’un model ‘neo-desenvolupamentista’, basat en l’extracció i exportació de matèries primeres a gran escala. D’aquesta manera, destrueix el medi ambient, despulla el seu territori i viola els drets humans a poblacions senceres. Les dones són les més afectades per aquesta opressió degut a l’increment del mercat sexual a les zones d’explotació, al desplaçament i la desarticulació de les economies locals basades en la reproducció social de la vida, al creixement accelerat de la masculinització de l’entorn que mira les dones com a dependents, objectes de control i abús sexual. I són també les dones les que més resistència han fet als projectes extractius, amb un important paper protagonista en la defensa de la terra i l’aigua.
Les polítiques econòmiques neoliberals són un mecanisme d’opressió contra les dones, pel fet que l’Estat no assumeix les seves funcions socials, mentre el mercat laboral global es transforma i genera més precarietat en l’economia de les dones i augmenta una bretxa salarial cada vegada més injusta, que causa explotació i feminitza la pobresa. Per això el feminisme ha d’ insistir en la seva crítica radical a les dimensions patriarcals de l’economia capitalista i enfortir la seva proposta d’una economia que tingui en el seu centre la dignitat i la sobirania de la vida.
Una Agenda Mundial de Desenvolupament amb els drets humans com a marc ètic
El 2015, els països i el sistema de Nacions Unides signaran la Nova Agenda de Desenvolupament Sostenible que substituirà els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), després d’un procés de consultes i negociacions específiques, i paral·leles com la revisió de Cairo+20 . Sabem que els ODM, 15 anys després, no han estat aconseguits. Fins i tot, els problemes globals s’han aguditzat, com la creixent bretxa entre rics i pobres, la sistemàtica violació dels drets humans, les violències públiques i privades, el canvi climàtic i la financiarització de les economies.
Es pretén que la nova Agenda Post-2015 abordi tres dimensions: el creixement econòmic, la igualtat social i la sostenibilitat ambiental. El factor de tensió més significatiu es troba en com harmonitzar el creixement econòmic amb la sostenibilitat ambiental, en un context on l’empresa privada té un paper fonamental per a l’assoliment d’aquest objectiu. Pot ser una realitat que l’anomenat “desenvolupament sostenible” es converteixi en una quimera a causa de la impossible coexistència entre els patrons de producció i consum amb la sostenibilitat. Encara que també, és una oportunitat obrir el debat sobre la pròpia noció de desenvolupament i trencar amb la visió que el creixement és factor determinant per avançar en l’eradicació de la pobresa.
Cal que l’Agenda tingui com a marc ètic els drets humans per a les polítiques macroeconòmiques, que es consolidi el compromís amb els principis de la no regressió i es dirigeixin el màxim de recursos disponibles per a la realització progressiva dels drets humans de totes les poblacions del planeta. Això requereix un canvi de l’enfocament en el creixement i l’alleujament de la pobresa cap a un enfocament d’igualtat en el desenvolupament, sobretot per a les dones i les nenes.
Sarah Mukasa, d’African Women’s Development Fund sosté que “la nova agenda de desenvolupament no tindrà èxit si no defensa els principis de l’acció i el poder de les dones que són part del marc dels drets humans. Hem de vigilar els intents per despolititzar l’economia i el desenvolupament i evitar que aquesta agenda sigui impulsada completament pels donants”.
Sens dubte, aquest 8 de març, significa l’afirmació d’una àmplia lluita inacabada, que necessita de totes les energies transformadores de les dones. Les apostes, les capacitats, les vindicacions i les agendes poden ser múltiples, però això suma i no resta, multiplica i no divideix. Perquè si en alguna cosa s’ha caracteritzat sempre el moviment feminista, en tot el seu procés històric, és en la seva intersecció entre lluites que, impulsades qual onades enormes, van promoure canvis i sinergies allà on es creia impossible.
8 de març 2014 a Catalunya
