Ana Gaitero, periodista. GAMAG-Europe
Una dona a la porta de casa amb la cara inflada i un ull morat. Avui l’esquerre, demà el dret. Aquest record és de la meva infantesa, d’una dona real. Sentia dir a les veïnes o fins i tot a la meva mare: “El seu marit lì etzibà per això… o per allò altre”.
Tothom ho sabia. Tothom ho veia. Ella no s’amagava. Però el dolor no comptava. No s’anomenava. I allò que no s’anomena no existeix. Suposo que mai no va denunciar el seu marit. Ni li passava pel cap que podia fer-ho. Aquestes pallisses no sumaven dades als índexs de delinqüència.
Anys més tard, Miguel Lorente va escriure un llibre el títol del qual ho diu tot. ‘Mi marido me pega lo normal’. A la meva veïna el seu marit li pegava com era normal. I el veïnat, la societat, acceptava que li pegués normal. I ningú no pensava que aquell home fos un monstre. No, era un treballador als ulls de tot el món.
No va ser assassinada. Però va ser anul·lada en vida. I el dolor no comptava. La recordo els últims dies, a la foscor de l’habitació d’un hospital. Tenia un càncer hepàtic o una cirrosi.
Ella era el retrat viu de les conseqüències de la normalització de la violència masclista. Estava tan a la vista i ningú no la veia. Ningú no assenyalava el crim.
Les dones víctimes d’aquests crims inexistents als ulls de la societat perdien la vida com la nostra veïna o eren assassinades, algunes han desaparegut sense deixar rastre. Va ser el 1997 amb l’assassinat d’Ana Orantes, una dona que va denunciar en una televisió andalusa la violència que patia per part del seu exmarit, quan vam començar a pensar de manera col·lectiva que passava alguna cosa que no era normal.
Des del 2003 es compten a l’Estat espanyol els assassinats masclistes. Des del 2004 comptem amb una llei integral de protecció contra la violència de gènere. I fruit d’aquesta llei hi ha unes penes que agreugen la violència dels homes sobre les dones quan s’exerceix a l’àmbit de la parella o exparella.
Les xifres són necessàries per tenir un retrat del problema i perquè periodistes i mitjans de comunicació el puguin enfocar amb veracitat i rigor. A l’Estat espanyol, la violència de gènere ha aconseguit la categoria d’assumpte d’Estat i s’ha materialitzat en un pacte del qual només s’ha apartat, en la renovació, el partit d’extrema dreta Vox.
Gamag Europa, organització que treballa per la igualtat en i a través dels mitjans de comunicació, ha detectat que la visibilització de la violència masclista està estretament lligada a com l’Estat, les comunitats autònomes i tots els poders públics estan posicionats davant del problema i allò recullen en informes i estadístiques.
El cas de l’Estat espanyol es pot dir que és únic en el context de la Unió Europea i països que sense ser UE són a l’àmbit del Consell d’Europa, com poden ser el Regne Unit i Rússia, per motius ben diferents.
Gamag Europa, amb motiu del 25N del 2021, elabora un posicionament per instar la Comissió Europea i el Consell d’Europa que estableixin mecanismes per harmonitzar la manera com es recullen les dades sobre violència masclista. La UE és conscient que és una assignatura pendent.
L’Eige (European Institut Gender Equality), amb seu a Lituània, admet que encara no s’ha establert una regulació supranacional sobre la recopilació de dades de violència de gènere. L’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) assenyala en el seu informe del 2014 sobre la violència de gènere a la UE, fet a partir de 40.000 enquestes a dones de 27 països: “Atesa la notable repercussió de la violència contra les dones, resulta desafortunat que els responsables de la formulació de polítiques i els professionals en molts estats membres segueixin havent de bregar amb una manca de dades exhaustives”.
Entre els professionals podem incloure periodistes que per exercir bé la seva tasca no tenen dades fiables. A l’Estat espanyol sabem que el 2022 (fins al 16 d’agost) han estat assassinades per violència masclista un total de 28 dones i 1.158 des del 2003. El nombre d’orfes per violència de gènere és de 20 el 2022 i 357 des del 2013.
Són xifres insuportables. Però cal mirar-les per eradicar-les. A més, des del gener del 2022 es comptabilitzen tots els feminicidis (assassinats de dones pel fet de ser dones). La Delegació del Govern contra la Violència de Gènere acaba de revelar-ne les primeres xifres: 19 dones han estat víctimes de feminicidis a Espanya fins al setembre.
El sistema Viogen, que reflecteix la situació en què es troben les dones denunciants i els agressors, és una altra font d’informació de qualitat per elaborar materials periodístics amb fonament. Es va crear el 2007, depèn del Ministeri de l’Interior i actualment hi ha gairebé 20.000 casos actius de víctimes de violència de gènere al sistema de protecció integral. Són gairebé 90.000 els casos acumulats. Les dades són sistematitzades per les Unitats de Violència de Gènere de les Sudelegacions de Govern, creades per tal de coordinar el sistema de protecció integral a les víctimes.
Gamag Europa porta al Congrés d’AMPE (Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores), que se celebra a Roma del 14 al 17 de setembre, una ponència en què mostra la manca d’harmonització d’aquestes dades amb els casos concrets de l’Estat espanyol, Regne Unit i Itàlia i reclama mesures a la Comissió Europea. Aquesta investigació ha estat realitzada per Fabiola Llanos, Noelia Martínez, Amada Santos, Lyubava Malysheva, Teresa Carreras Riera, Marta Ortiz Díaz i Ana Gaitero Alonso. A més, assistiran també a aquesta trobada altres persones vinculades a Gamag Europa com Diva Criado i Lucía Morán.
Fabiola Llanos,Noelia Martínez, Amada Santos
Lyubava Malysheva, Teresa Carreras Riera, Marta Ortiz Díaz
i Ana Gaitero Alonso
Diva Criado
Esperem que aquest fòrum, a la ciutat eterna, sigui el punt de partit perquè aquesta situació “desafortunada” no es converteixi en eterna i les institucions europees posin fil a l’agulla per instar els estats membres a nomenar el que existeix amb paraules i xifres.
És hora que deixin de mirar cap a una altra banda. Les xifres són imprescindibles per posar cara a la violència de gènere. I prendre consciència que cal acabar amb aquesta xacra des de la igualtat, no pas per ignorar-la. Són xifres negres amb rostres violetes.
