Xarxa Migració, Gènere i Desenvolupament
Bombo N’Dir afirma que “és imperatiu començar a parlar de participació i no d’integració. No es tracta d’integrar i adaptar-nos a tot allò que la societat d’acollida ens imposi, es tracta de reconèixer, d’aportar- se mútuament, d’establir diàleg horitzontal…
“Ella camina silenciosament, però, sota aquest aspecte tranquil, és tot fúria, pura energia elèctrica. La dona comuna és tan comú com una tempesta” – Judy Grahn
Un últim estudi de l’ONU situa Espanya com un dels deu països amb major quantitat d’immigració. D’un total de 232 milions de persones que viuen fora de la seva nació d’origen a nivell mundial, 6,5 milions viuen a l’Estat espanyol. La gran majoria, van arribar entre 1990 i 2013, convertint-se en el tercer país amb major acollida de persones estrangeres en termes absoluts en els últims 23 anys.
Actualment, gairebé la meitat de les persones en situació d’immigració internacional són dones (el 48%) i la majoria (el 74 %) estan en edat de treballar (de 20 a 64 anys). En el cas de l’Estat espanyol, segons l’Institut Nacional d’Estadística el percentatge entre dones i homes en situació d’immigració és del 50 % respectivament. Sent el percentatge de dones de Romania, República Dominicana i Colòmbia el de major predominança i el Marroc i Anglaterra el d’homes.
Encara que, segons els últims estudis de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Catalunya ha deixat de ser un país receptor d’immigració, a causa d’un fort augment de l’emigració. Les xifres afirmen que des del 2009 la taxa d’emigració ha crescut entre un 8% – 9% anual.
El 2013, la població catalana a l’estranger és de 203.250 persones. És a dir, que la població emigrant ha crescut en quatre anys un 60%. L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), assenyala que el 90% de la població que emigra són immigrants que retornen als seus països d’origen. No obstant això, l’anunciat retorn d’immigrants als seus països d’origen i la diàspora catalana té les seves limitacions, perquè la crisi condiciona el retorn al país d’origen i la sortida cap a un altre país.
“En realitat, les persones que tenen la possibilitat del retorn o d’emigrar, deixant Catalunya, són persones amb prou recursos econòmics, aquelles que tenen els diners suficients per pagar el viatge i l’estada durant els mesos que calgui, fins a incorporar-se en l’espai econòmic, polític, social i cultural del país de retorn o de migració”, ens explica Sara Cuentas, periodista i feminista experta en interseccionalitat. A més, afegeix: “Els qui ens quedem és perquè tenim limitacions econòmiques, i perquè el treball precari o temporal amb què comptem, tan sols ens permet subsistir però no estalviar. Aquesta és la realitat”.
Sara Cuentas
En l’actual context, hi ha una indefensió jurídica sobretot per a les dones migrades, a causa del fet que la majoria no tenen reconeguts tots els seus drets al país de destinació, drets que estan sent modificats substancialment en detriment dels seus drets laborals, que l’Estat justifica com conseqüència de la crisi econòmica i l’alt percentatge de persones a l’atur.
Per Arlene Cruz, llicenciada en Dret i experta laboralista, el significat de ser dona migrada en un context de crisi, té a veure amb dos factors: “Primer, la visió que donen els mitjans de comunicació, que ens etiqueten com ‘dona víctima, vulnerable, en situació d’exclusió i de risc o com a persones que viuen de la beneficència social’ (la qual ja gairebé ni existeix), o bé ‘com les oportunistes que roben el poc treball que hi ha’ i, segon, el que personalment anomeno la meva visió, i que té consonància amb el que va dir Einstein: ‘la crisi comporta progrés… Qui supera la crisi, es supera a si mateixa sense quedar superada’. Jo crec que totes les dones migrades tenen una experiència de vida acumulada que ha desafiat les fronteres, unes aptituds i capacitats que poden donar-li la volta a la seva situació actual: Si no hi ha treball individual per a totes, l’alternativa és unir-se i ser emprenedores de forma autònoma o col·lectiva posant en valor les seves experteses.”
Arlene Cruz
Per a María Eugenia Blandón, activista feminista i psicòloga, “la crisi ha afectat les dones migrades de la mateixa manera que a les dones autòctones. A més a més, en la nostra particularitat d’estrangeres esmentaria dos aspectes crucials. La disculpa de la crisi per mantenir i aprofundir la precarietat laboral i les dificultats per a l’atenció en salut. Sent els principals obstacles amb què ensopeguem la disminució de les oportunitats d’ocupació, l’augment de les actituds racistes respecte a l’origen: ‘Si no n’hi ha ni per als d’aquí’, augment de la precarietat i arbitrarietat en les relacions laborals (retribucions salarials, horaris, contractes) sota el pretext de la crisi.”
María Eugenia Blandón
Bombo N’Dir, presidenta de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament i presidenta d’ADIS, afirma: Davant d’aquest context, nosaltres ens activem des de les nostres organitzacions per promoure una convivència real. Hem demanat l’eradicació de l’Apartheid Sanitari’, aquesta llei discriminatòria que ha exclòs de l’atenció a la salut a les persones migrades en funció de la seva situació administrativa. El dret a l’habitatge també és clau. A Catalunya ens afecta en la mesura que la majoria no tenim cap xarxa familiar o social que estigui en condicions d’acollir-nos. Si li sumem a això la precarietat laboral i que els preus de lloguer no han baixat, moltes persones i famílies immigrades es veuen obligades a conviure en espais molt reduïts i en situació de vulnerabilitat.”
Bombo N’Dir
Sara Cuentas assenyala que “persisteixen les desigualtats de gènere amb major incidència en les dones immigrades, ja que viuen de manera obligada la precarietat. Hi ha factors ètnics que condicionen i aguditzen la nostra precarització econòmica, ja que la majoria assumeix treballs que habitualment no fan les autòctones, treballs infravalorats o desprestigiats: Tenir cura de les persones grans dependents que suposa llargues jornades de treball i baixos salaris, introduint-nos en els llimbs de la informalitat laboral. Aquest factor d’etnificació evidencia que vivim en una societat colonialista i esclavista, que propicia l’economia submergida i el treball ocult, afeblint les relacions laborals i les condicions de treball.”
Maria Eugenia Blandón fa una crida a “reconèixer de forma pràctica i amb accions concretes, a mitjà i llarg termini, els efectes de la crisi en les dones i en particular en les dones migrades perquè les necessitats bàsiques com habitatge, salut i ocupació digna estiguin cobertes”. A més afegeix que, al voltant del 8 de març, “hem de recordar que tot el que hem aconseguit les dones fins ara ha estat gràcies al treball de totes, en aliança de geografies, conceptes i molta solidaritat i una visió de conjunt per a benefici de la nostra generació i de les que vénen”.
Arlene Cruz assenyala que “el moviment de dones migrades ha de reivindicar el respecte pels seus drets fonamentals i constitucionals, que ara per ara són cada vegada més vulnerats, però no pot deixar de banda en aquesta reivindicació una Agenda Política col·lectiva que evidenciï les nostres demandes a les institucions i autoritats públiques.”
Bombo N’Dir afirma que “és imperatiu començar a parlar de participació i no d’integració. No es tracta d’integrar i adaptar-nos a tot allò que la societat d’acollida ens imposi, es tracta de reconèixer, d’aportar- se mútuament, d’establir diàleg horitzontal, de tenir espais de representació i presa de decisió en igualtat i des d’una pràctica intercultural, superant la visió colonial de la societat occidental”.
“El moviment divers de dones i feministes hn de superar la visió etnocèntrica i eurocèntrica amb relació a les dones que viuen contextos de migració”, emfatitza Sara Cuentas. “Entre totes hem d’impulsar aliances sinèrgiques, amb agendes que conflueixin en una agenda diversa, amb múltiples reivindicacions, on les nostres identitats habitades i les nostres capacitats sumin a la diferència, visibilitzin les demandes, les propostes i prioritats de totes i per a totes. Perquè és l’única manera de subvertir el sistema colonialista i patriarcal”.
