Merello: Encuentro
Per poder ser lliures les dones ens hem de plantejar, les dones i els homes, com eradicar la violència masclista. Les dones són les que lideren la denúncia de la xacra social i moral del domini patriarcal per arribar a ser ciutadanes, en condicions d’igualtat. Això és el que ha abordat el IX Fòrum sobre la violència de gènere a Barcelona.
El lema memorable de “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” de la gran revolució francesa del segle XVIII, encara planeja com un somni per a la realitat de les dones. El “Pau, Terra i Pa” de la gran revolució russa soviètica del segle XX va obrir molts drets per a les dones per ser enterrats de seguida en uns pocs anys. El segle XX va ser un esclat de llum en la consciència general i les dones van comprendre que calia tenir el seu destí a les seves mans. En l’actual segle XXI és hora de desenvolupar fins al final aquesta consciència i avançar a fi que les dones siguin ciutadanes de dret i de fet.
Tot i que la violència contra les dones és un fenomen antic, que ens remunta als orígens de la història escrita, ha estat en les últimes dècades quan ha passat de ser considerat un fenomen privat a ser reconegut com un problema social.
Des del segle XVIII i XX, ja hi ha les primeres passes a nivell general, amb el moviment sufragista i dones com Olympe de Gouges o Clara Campoamor que lluiten per aconseguir els mateixos drets que els homes i deixar de ser ciutadanes de segon ordre. Però també a nivell concret de la violència contra les dones, en un estudi d’Anna Wheeler de 1825, ” La reivindicació de la meitat de la raça humana”, s’hi poden trobar les primeres denúncies i investigacions sobre els perills que troben les dones dins la institució del matrimoni, l’espai familiar i el laboral. Hi ha altres dones, com Flora Tristan o Frances Power, que parlen i denuncien els maltractaments contra les dones, comparant-los amb l’esclavitud.
Desgraciadament ha estat un procés molt lent i no és fins avançat el segle XX, cap a la dècada dels anys 60, que les dones comencen a poder organitzar millor les seves forces i reivindicacions, com el dret a viure sense violència, i tenen ja un argumentari. Trobem ja nombrosos estudis que demostren que la violència contra les dones, lluny de ser un fenomen inevitable i normalitzat l’àmbit privat, és una violència estructural, que parteix del patriarcat, i al qual cal donar una resposta mitjançant polítiques públiques.
No és fins a 1993 que les Nacions Unides realitza la primera declaració, a Viena, on s’afirma que la violència contra les dones suposa una violació dels drets humans i es reconeix que: “La violència cap a les dones és qualsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i /o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.
El 1995 es dóna un nou pas amb la Declaració de dotze punts pels drets de les dones, a la Plataforma d’Acció aprovats en la IV Conferència mundial de dones a Beijing, signada per 189 països, on s’acorda eliminar totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes, amb un punt específic sobre la violència.
Totes aquestes fites són fruit d’un llarg camí de lluites parcials, que en la dècada dels 80 es duen a terme principalment a Europa, per part dels grups de dones i moviments feministes, pressionant i exigint lleis i mesures en les polítiques públiques de els respectius governs. Per exemple, a Espanya fins a 1983, el codi penal considerava la relació conjugal en els casos de maltractament com un atenuant.
La perpetuació de la violència contra les dones a través del temps
Sovint ens preguntem per què després de tantes lluites i d’aconseguir uns drets que en teoria ens equiparen als homes, continua aquesta discriminació i violència contra les dones?. Per què aquests drets no són reals? Per què es perpetua el patriarcat? Per què aquesta resistència a canviar l’estructura d’aquest model social?
El coneixement de les arrels del fenomen és part de la seva solució. Aprenent de les expertes, dones i associacions feministes, que han estat pioneres en la denúncia la violència que pateixen les dones. Fugint de línies de tutela, que només veuen a la dona com una víctima feble i que cal protegir i dir que ha de fer. Fer propostes de línies d’atenció que les apodera, donant eines per a nous projectes de vida. Les dones són subjectes actius en el seu procés de transformació.
Reivindiquem que s’actuï per dotar de formació específica i continuada als i a les professionals que atenen les dones, per aconseguir aquesta atenció i deixar enrere el que passa en l’actualitat: sovint les i els agents responsables de la seva protecció no coneixen el fenomen i per tant no li donen l’atenció adequada.
Les arrels
Hem d’anar a l’arrel de les causes d’aquesta violència per poder-la explicar. És una violència estructural, que parteix del patriarcat, com un ordre social basat en l’autoritat, lideratge i poder dels homes sobre les dones, i que han fet seu tots els sistemes econòmics i socials des dels temps de la història escrita, arribant a l’actual sistema capitalista. Ordre de dominació i supeditació, que a partir d’una cultura entesa i apresa de generació en generació, serveix per mantenir les desigualtats, discriminacions i agressions contra les dones com un fenomen natural i biològic, legitimat i per tant permès en tot l’àmbit social. Una dominació física individual i col·lectiva de la virilitat a la llar, el treball i l’oci. Una hegemonia social i moral.
Aquí és on hem de buscar les causes de la violència masclista. No són causes derivades d’una qüestió biològica, sinó d’una situació de domini, de la desigual distribució de poder entre homes i dones. Una cultura en què hi ha una socialització i educació de les dones com a gènere inferior i subordinat als homes. Aquesta cultura provoca una violència simbòlica, la que ens prepara dones i homes, des que naixem, per adquirir els nostres rols respectius de submissió i dominació.
El plus
L’origen de la violència de gènere, dels homes contra les dones, és diferent a la resta de violències. De la violència de les dones contra els homes, dels pares o mares contra els fills, dels fills contra els pares, de la classe social. La violència de gènere dels homes contra les dones és diferent per les seves causes, perquè és un plus, és a dir, les dones patim totes aquestes altres violències, econòmica, en les guerres, en l’explotació en el treball, etc. Però a més en tenim una específica pel fet d’haver nascut dona. I aquesta no és que sigui més o menys violenta o tingui més o menys força l’home, sinó que està legitimada per la cultura patriarcal, per exercir el domini sobre les dones. Aquest debat sorgeix en moltes xerrades: no és que les altres violències no siguin o siguin menys importants, són diferents i es tracten en altres espais. Si reconeixem que la violència masclista és l’expressió més greu d’aquesta cultura patriarcal ja tindrem molt de guanyat, ja podrem començar a canviar les coses.
Com podríem explicar sinó que hi hagi 2.000.000 d’homes maltractadors només a l’Estat espanyol? (macroenquesta 2010) o com podríem explicar que entre 5.000 a 10.000 dones i nenes són assassinades cada any al món per crims d’honor (Amnistia Internacional i Fons de les Nacions Unides per a la Població)? Només al Pakistan més de 1.000.
En el IX Fòrum sobre la violència de gènere arribavem a la conclusió que si bé la humanitat s’ha valgut de la força per a la seva supervivència i hi ha un component de violència biològic, aquest no és el desencadenant de la violència masclista. No podem confondre, la violència masclista és aquest plus que ve de la nostra socialització des que naixem.
Un succés inevitable?
Sovint, la manera de tractar-la en els mitjans de comunicació com un succés, com si no es pogués evitar, com un accident, fins i tot els professionals que han d’atendre les dones en els diferents circuits, es queden a la superfície, no van a aquestes arrels. O encara pitjor, en els últims temps en la judicatura hi ha tot un retrocés i es culpabilitza i criminalitza les dones, un cop més amb suposades teories com la discriminació dels homes per part de les lleis, amb els atacs per les preteses “denúncies falses” o el “síndrome d’alienació parental”.
Es genera una acusació en els mitjans de comunicació, que generalitzen sobre denúncies falses que les dones utilitzen a favor seu les lleis, encara que són un concís 0,01% (segons dades dels CGPJ). La realitat és la immensa quantitat de sobreseïments dictats en els jutjats de violència sobre la dona (2010 23.772 un augment del 137% respecte 2005), la manca d’ordres de protecció, la imposició de la custòdia compartida en casos de violència. En fi, la víctima, la dona, és victimitzada, no l’escolta, se li nega credibilitat, i segueix discriminada negativament enfront de l’home agressor.
El masclisme, instal·lat en la societat, justifica aquestes conductes de domini i abús. No s’accepta que matin una dona, però sí moltes situacions que es banalitzen i marquen una naturalització d’aquests abusos i rols: els nois i homes són més forts i protegeixen les noies i dones, saben més, són millors en ciències, són més decidits com a líders socials: un munt de conceptes que s’imposen i que no només acaben amb horrorosos crims sinó que conformen la coerció del desenvolupament dels drets de les dones en la societat i per tant la falta de llibertat.
La violència que s’ensenya i s’aprèn
I quines reaccions hi ha hagut una vegada que s’ha reconegut que la violència contra les dones és una realitat? Les podem resumir en duess: d’una banda les associacions de dones, el teixit social en general i una part important de professionals i de polítics que han començat a treballar cada un en el seu terreny, per acabar amb aquest greu problema social. D’altra banda, una resistència a que canviïn les coses, a aplicar les lleis i mesures decidides, de gran part dels poders públics representats per professionals que actuen en atenció a les dones, com la judicatura o l’educació. També de la societat en forma de col·lectius per a la custòdia compartida o els “pro vida” o intel·lectuals i escriptors. Aquesta resistència evidència que, si bé una part de les mancances i dificultats de desenvolupar les mesures i lleis aprovades són recursos materials, hem d’afegir com a resistència principal la manca de coneixement de les arrels d’aquesta violència i la ideologia imperants.
Som aquí, en aquest camí tortuós de canvi social i estructural que té unes grans resistències. Cada any des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, oferim un espai de debats i intercanvi d’experiències, el Fòrum contra les violències de gènere, durant el mes de novembre.
L’any 2013 hem celebrat la novena edició del Fòrum fent un recorregut per les estratègies que ens dotem des dels moviments de dones per continuar avançant i lluitant per aconseguir la llibertat i els drets reals que ens corresponen.
Prevenim la violència escoltant a 670 nois i noies participants en més de 27 activitats. Volem donar-los eines i veure com amb el seu llenguatge i amb els seus mètodes poden posicionar-se i proposar models de seducció sense violència.
Més de 1.500 persones han participat i han pogut expressar-se en aquest espai de reflexió. El lema ha estat ” Ni un pas enrere! Aturem el masclisme”. Des de les xarxes socials hem d’exigir el desplegament dels recursos econòmics adequats per a totes les dones que ja pateixen aquests abusos, però a la vegada hem de contribuir a crear espais en la societat que fomentin la llibertat de les dones i que augmentin la seva capacitat de decisió pública.
Les dones que van participar en l’exposició “Els seus ulls”, havien patit violència, es deien a si mateixes Supervivents, perquè des del moment en què comencen la lluita pel seu alliberament de l’agressor, deixen de ser víctimes, no necessiten ser tutelades, necessiten que la societat els repari el dany causat aportant els recursos i eines adequades per a un nou projecte de vida.
El canvi de paradigma és imprescindible. Dones i homes hem de canviar els paràmetres d’una societat patriarcal en la qual perviuen tots els ingredients ancestrals contra les dones. Els homes que ens han donat suport en aquest fòrum, ens han explicat què guanyen els homes amb la igualtat. Volen uns models de masculinitat que facin atractiva la igualtat i on es vegin els perjudicis i tot allò nociu que comporta la violència, sobretot entre la nostra joventut. La veritable amistat, amor i companyia, la riquesa dels sentiments, el treball i els projectes de vida compartits, només es poden aconseguir amb una igualtat des del respecte mutu dins de les naturals desigualtats. La cúspide de l’amistat la passió i el desig, en la relació i l’amor entre les persones. Això és riquesa vivencial per als homes i les dones. El futur a les nostres mans. Els mitjans de comunicació en general no ajuden, no potencien aquests nous models, sinó al contrari, en les sèries televisives, les pel·lícules, diaris, s’atorga l’èxit als homes agressius, dominants, a les relacions violentes, com si semblés que sense violència no pot haver passió o desig.
Les conclusions que en treiem és que amb els nous models guanyarem en benestar, en felicitat, en menys divorcis, en menys assassinats o situacions violentes.
Estem en un món on la comunicació ha entrat en les nostres vides, sobretot en la joventut, amb contundència, i fem servir aquestes eines a favor del respecte i la solidaritat, en contra del sexisme i de la discriminació.
També contemplem “la coeducació” com a element fonamental per lluitar contra la violència cap a les dones, educar tenint en compte les diferències, deixant desenvolupar les capacitats de cadascú, sense encasellar en el sexe.
Amb el programa “Trenquem el Silenci” en els centres educatius i de lleure, fem una aproximació a aquests canvis. De manera proactiva argumentem noves maneres de relacionar-nos i que l’amor no sigui violència, sinó respecte i confiança, compartir sense envair l’espai de l’altre, sense impedir el seu desenvolupament en llibertat.
Necessitem un canvi profund en la societat col·lectivament, en les relacions entre dones i homes, que revertirà en canviar la jerarquia imperant entre dominants i oprimits.
La transformació social implica unes bases materials, econòmiques, polítiques, culturals i vivencials que afectaran i permetran un estadi superior, diferent, per fer el pas a una igualtat real basada en el diàleg, consens i respecte mutu entre els gèneres.
Per això és molt important la nostra tasca com a societat civil, la tasca d’aproximació i sensibilització de la xarxa social. La mentalitat, les idees i les creences no avancen al mateix ritme que els canvis econòmics o polítics. Tot i viure en societats democràtiques en què es declaren la igualtat de drets, perdura la socialització ancestral d’entendre de manera desigual les relacions entre homes i dones.
* Publicat a sinpermiso
