OPINIÓ
Dues pel.lícules que fan pensar com relatarà el cine les desigualtats actuals.
Per una coincidència ben feliç (a més de l’adveniment de la vacuna), es poden veure a Barcelona I Am Woman de la directora australiana Unjoo Moon (Austràlia, 2019), sobre la vida i l’obra de la cantant, actriu i compositora Helen Reddy (1941-2020) —el film fa especial èmfasi en la cançó homònima, escrita el 1971, que dona nom al film— i The Glorias de Julie Taymor (EUA, 2020), sobre la prominent periodista, activista i feminista Gloria Steinem (1934). Dues baules d’una llarga i potent cadena.
Soc dona
La primera és un biòpic que salta de cançó en cançó, d’èxit en èxit (i algunes misèries) de la primera australiana que va guanyar un Grammy (1973). Reddy, després d’aconseguir un contracte per gravar un disc a Nova York (hi havia trampa i no es va gravar), s’hi desplaça amb una filla de tres anys, una maleta i dos-cents trenta dòlars. Malgrat tot, decideix quedar-se a la ciutat i fer carrera com a cantant. Allà coneix la llegendària periodista de rock Lillian Roxon; un altre personatge d’upa, autora, entre d’altres fites, d’una enciclopèdia del rock and roll.
L’essencial amistat amb Roxon li va infondre confiança en si mateixa i la va inspirar a escriure l’emblemàtica cançó «I Am Woman», que ràpidament esdevé un himne i anima tota una generació de dones a lluitar pel seus drets. No per casualitat, el 2005 va escriure un llibre titulat The woman I am.
Ni «senyora de», ni senyoreta
The Glorias, d’expressiu títol, atès que tant es refereix joiosament al munt de dones que van lluitar per escapar d’un destí llotós presentat com a inevitable, com a les dones en què es va anar transformant Gloria Steinem al llarg dels anys. Es remunta a la infància, la segueix durant l’adolescència i el fonamental viatge que va fer de ben jove a l’Índia, s’atura en la pletòrica maduresa, fins arribar a la fecunda vellesa.
Mostra perquè esdevé una peça indispensable del moviment pels drets de les dones als anys seixanta (rebel.lió contra el jou patriarcal, lluita pel dret a l’avortament, contra la segregació racial, l’explotació laboral…), sempre des de la transversalitat i l’antibel.licisme. Fa èmfasi en la fundació de la uteral i emblemàtica revista Ms. i en la històrica Conferència Nacional de les Dones del 1977.
Pel.lícula menys convencional que I Am Woman (sense que això sigui una crítica a cap de les dues), va endavant i enrere, i les quatre actrius que encarnen les edats de la dona comparteixen pantalla i fins i tot s’interpel.len entre si dins l’autobús que simbolitza el llarg viatge d’Steinem; no per casualitat un dels seus últims llibres es diu My Life on the Road (2015). En alguns moments s’aparta de la realitat en fugues inspirades en d’altres films; per exemple, quan en una dura i impertinent entrevista compareix el tornado d‘El màgic d’Oz, o el voleteig de les sempre simpàtiques i simbòliques bruixes.
De l’ahir a l’ara
Tot i que una part de la crítica en qüestiona aspectes, són, al meu entendre, dues magnífiques pel.lícules. He de dir que la meva opinió no pretén tenir ni un bri d’objectivitat: em cau literalment la baba quan veig films dedicats a les glòries del feminisme o tan euforitzants com aquests dos.
A més, són exquisidament subtils. A I Am Woman, una pinzellada, per exemple, d’una freqüent estratègia masculina: separar les dones de les seves amigues; sempre en la base dels maltractaments. The Glorias, tot i que sempre va al gra i a l’essencial sense desviar-se’n ni un pèl, remarca l’agermanament de les dones més enllà de races i procedències; o, amb una simple imatge, l’extensió de l’avortament.
Dues pel.lícules que fan pensar com relatarà el cine les desigualtats actuals, com mostrarà els «petits detalls» de l’opressió i de la subordinació. Per exemple, quina equivalència farà entre aquell periodista que, pel fet de ser home, demana (exigeix) a Gloria Steinem que li faci un cafè i actituds actuals (si és que això ja no passa) semblants. Per exemple, de quina manera explicarà la bretxa salarial actual; al film, un prepotent, intimidatori i malcarat amo d’un bar, com si fos un fet natural, etziba a Helen Reddy (a càrrec d’una filla, no ho oblidem), quan ella apunta que cobra menys que els músics que l’acompanyen, que és així perquè ells han d’alimentar una família. Per exemple, les entrevistes a les que es van haver de sotmetre totes dues i les d’ara.
Temps després i gràcies a elles, les ianquis ho han tingut més fàcil per no perdre el cognom quan es casen; una gran part de dones poden tenir una Visa sense demanar permís a ningú.
Interseccions
Es pot aventurar que més d’un cop Helen Reddy va llegir Ms. i Gloria Steinem va taral.lejar «I Am Woman»; a part d’això, devien coincidir en més d’una ocasió. Així ho testimonien documents de l’època. Hi ha un emocionant moment que comparteixen físicament lluny. Va ser durant la Marxa de les dones a Washington, l’endemà de la presa de possessió de Donald Trump el gener del 2017. Al mateix moment que Steinem fa un bell parlament a Washington, n’era una de les oradores, Reddy canta el llegendari «I Am Woman» a Los Angeles, potser paga la pena tornar-lo a escoltar i disfrutar de la tan menyspreada edat tardana i sense complexos.
Ara que es pot, val la pena tornar al cine. Per acabar l’any o per començar-ne un de nou. Sobretot, perquè els cines deixin de ser un escenari inhòspit i una mica aterridor tret d’El resplandor: aquests passadissos llarguíssims, aquestes escales plenes de giragonses, especialment quan en surts, especialment si ets de les que es queden, lleials, fins que els crèdits de les pel.lícules s’acaben.
Sigui com sigui, i ja sé que l’any passat en aquests dies dèiem el mateix, i mira tu, que l’any que ve sigui al màxim benigne.
* Publicat a Huffington
