Aquest estiu ha estat mes calent del normal perquè les flames de les guerres han estat encesses arreu: al continent europeu (Ucraïna), també al sempre calent Proper Orient, aquesta vegada farcit de crims contra la població civil palestina de Gaza per part de l’exercit israelià, però també incendis provocats per aquest nous engendres feudals autoanomenats califats, situats entre Síria i l’Iraq i d’altres indrets.
El continent africà tampoc s’ha escapat de les accions terroristes del yihadistes, de Boko Haram a Nigèria o de Al Shabab a Somàlia i Kènia (sembla que el seu cap, mort per un dron, ja ha estat reposat). Siguin o no franquicies d’Al Qaeda, les dones en son les primeres victimes arreu, directa o indirectament. I moltes vegades sota el silenci informatiu general desprès del primer fugot televisiu. I sinó, quí fa seguiment de la demanda bring back our girls?
Milers de nigerianes refugiades al Sahel
No sabem res encara de les 200 col.legiales segrestades al nord de Nigèria fa gairebé mig any, a més d’altres grups de joves, raptades desprès, a les mateixes zones, però si que es oficial, segons la ONU, que ja s’han refugiat milers de persones, sobretot dones i criatures a Niger, segons dades d’aquest setembre de la Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris (OCHA) a Niamey, la capital d’aquell país veí. La majoría de dones que han fugit s’han situat a la regió de Diffa, una zona àrida de l’est del Niger que ja es troba fragilitzada per una crisi alimentaria provocada per la sequera, gairebé estructural, d’aquesta zona del Sahel i que a més, rep tambè embrancides de la branca d’Al Qaeda del Magreb (AQMI).
Aquestes dones fugien del grup islamista radical Boko Haram, pero també de la repressió que l’Exèrcit nigerià exerceix sobre la poblacio civil a les zones del nord del país on aquest grup radical hi actúa amb més força per la manca d’institucions. Hi ha declaracions a l’ IRIN, (l’agència de prensa de l’ONU) de vidues víctimes d’ambos bandols.
Nigèria no redistribueix el seu èxit econòmic
Nigèria, està demostrant que, malgrat haber superat a Sudàfrica aquest any com a primera economía africana pel seu PIB (Product Interior Brut) i tenir unes de les mes grans reserves i produccions petroleres del món, encara és un Estat pària i ben corrupte. A part de la manca d’electricitat i talls de llum generalitzats que pateix el país, malgrat ser ric energèticament.
Els números i càlculs econòmics tambè tenen diferents lectures o, més aviat, dades encobertes i silenciades. Nigèria es el número 152 d’un total de 187 païssos, segons l’IDH (Informe sobre Desenvolupament Humà) de la ONU; es a dir, que malgrat l’èxit econòmic, en la llista d’enguany està en el quart grup, el de la cúa.
Aixó significa, d’acord amb les dades de l’informe, que el 2014 encara més de dos terços (68%) de la seva població (173,62 mil.lions) viuen sota el llindar de la pobresa, malgrat que ara sigui el primer del ranking africà pel seu PIB. I d‘aquest total, més d’un quart (25,7%) viuen en la pobresa severa; desprès hi ha aprop d’un 17% a punt de ser considerats pobres.
És a dir, que si comptem bé i amb calma, cosa que la prensa ara no fa, -per falta de ganes, temps o pressupost- resulta que queda poc més d’un 15% de persones que poden viure a Nigèria amb dignitat i/o desenvolupament humà i són una mica mes d’allò que ara s’anomenen les elits extractives. Però l’esperança de vida de tothom no sobrepassa els 52,51 anys. Aixó vol dir que algunes persones la superaran i aquells dos terços de les persones gairebé indigents, moltes d’ellas dones responsables de families, qui sap fins quans anys podran viure.
Quan la precarietat facilita els abusos
Podem comparar aquestes dades de Nigèria amb dos gran païssos. Etiòpia, que té menys de la meitat (30,7%) de persones sota el llindar de la pobresa, sensa tenir recursos, o el drama de la República Democràtica del Congo (RDC) que té el pitjor ranking amb un 87,7%, de la seva població en aquestes condicions inaceptables, malgrat disposar de riqueses ingents: hidrogràfiques, minerals… fet que algunes investigadores anomenen la maldició del recursos, perquè nomès beneficien a les empreses estrangeres.
I les nenes i dones, com sempre, en son les més perjudicades, com recorda la periodista Caddy Adzuba, la recent Premi d’Asturies de la Concòrdia: “la gent viu en cabanes de fang, amb forats arreu, sense seguretat i exposades a tot tipus de perills”… i aleshores els homes –militars o civils- entren a la nit a les vivendes i les violen. Allà mateix, o se les emporten i le tornen destruídes.
Video declaracions de Caddy Adzuba
Presidir l’ONU malgrat discriminar el propi país
Uganda ha hagut d’anul.lar aquest estiu la ‘Llei contra gais, lesbianes i transexuals’ aprobada a principis d’any on és criminalitza i condemna les relacions homosexuals en públic (14 anys de pressó o cadena perpetua, si es considera ‘homosexualitat agreujada’) i prohibeix les asociacions d’activistes pro-gais entre d’altres mesures que, La Independent ja va informar en el seu moment. El Tribunal Constitucional a Kampala ha considerat ara que el quórum per a l’aprobacio de la Llei era insuficient i s’haurà de renovar.
Aquesta Llei també ha estat molt criticada a la 20 Conferència Internacional sobre la SIDA celebrada aquest Juliol a Melbourne (Austràlia) que, a més, ha estat de dol per la mort de 6 membres de la delegació oficial, que volaven en l’avió de Malaysia Airlines enderrocat a Ucraïna pels rebels pro-russos. Uganda i Rússia van ser el centre de les critiques en els debats, tant per la persecució que practiquen als colectius d’homosexuals i de lesbianes, com per la criminalització que significa el que no es permeti a aquests col.lectius accedir a la proba del VIH ni als tractaments per la malaltia de la SIDA.
Però totes aquestes actituts oficials i declarades obertament no han impedit que la majoría dels governs africans donessin suport al ministre d’exteriors d’Uganda, Sam Kutesa, per presidir durant un any l’Assamblea General de Nacions Unides, des d’aquest mes de setembre. I el secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, que moltes vegades s’ha compromès contra la homofobia, contradictòriamente amb les seves paraules, va felicitar Kutesa recordant que s’ha de guiar pels principis i obligacions de la Carta de Nacions Unides, segons va informar l’agència EFE, però sensa fer cap menció directa als Dret Humans.
La força del 35% de dones al Parlament d’Uganda
Uganda amb una població de 37,58 milions d’habitants està situada més enrera encara que Nigèria en l’IDH: és el país 164 dels 187). L’índex de pobresa multidimensional (aquella que compta diferents privacions: vivenda, educacio, salut i standars de vida) està situada en un 70,31%, gairebé dos terços de la pobació. En canvi, l’esperança de vida es una mica superior que a Nigèria (59.21 anys).
Cal destacar aquí però, que té un índex entre homes i dones similars en el mercat de treball (H 79,3%, D 75,9%), en educació secundària (H 33,5%, D 22,9%) i hi ha un 35% de dones amb escons al Parlament ugandés, més que a molts païssos europeus. Aquestes dades podrien explicar la resistència i al.legacions que han fet parar la Llei antigai per les denúncies dels grups activistas d’homosexuals i lesbianes que han obtingut el suport de les parlamentàries.
Iran prohibeix el control de la natalitat
Tampoc el continent asiàtic no es queda enrera amb les mesures –aquí legals- contra la llibertat de les dones. Segons informacions de l’agència Reuters i del setmanari anglès The Economist, recollides per EL PAIS, “el Parlament iraní ha aprobat una nova Llei que prohibeix les vasectomies i les lligadures de trompes i tot tipus de informació i publicitat sobre els mètodes pel control de la natalitat per elevar, oficialment, la tasa de natalitat que, ara es troba en 1,6 fills/es per dona”.
Potser perquè segons dades de una recent enquesta del Departament d’Investigació del propi Parlament de Teheran –no fet public a Iran- han descobert que “malgrat les prohibicions, el 80% de les dones solteres iraníes tenen relacions sexuals i que un 17% d’un total de 142.000 joves estudiants enquestats s’han manifestat obertament homosexuals”.
Introduïm aquí dades per entendre aquesta mesura. Irán es troba en el rànking de l’IDH en el grup de païssos d’alt desenvolupament huma: n’és el número 75 (dels 187). La seva població es de 77,45 milions amb un alta esperança de vida 74,05 anys. No hi ha dades de pobresa registrades (no les deu facilitar Teherán), pero si que n’hi ha d’educacio secundària, molt equilibrades entre nois i noies: (H, 67,6% D, 62,2%) . Aixo vol dir que despres continuen a la Universitat. El percentatje de les dones que tenen escó es mínim: un 3,1%, però ja sabem que passa en el món del ayatollahs.
Sigui com sigui, malgrat aixo, les estadístiques demostren que quan les dones poden accedir a l’educació i a més, tenen preservatius a l’abast i normalitzada la planificació familiar, com passava fins ara a l’Iran, elles esculleixen el que millor els convè per a la seva vida sexual i/o reproductiva… Fins que venen els ‘Guardians de la moral i l’ordre’ patriarcal i ho aturen.
La meitat de l’India no te serveis sanitaris
Resulta que ara sabem que la meitat de la población de la Índia, uns 600 mil.lions de persones (dels 1.252,14) la denominada ‘democracia més gran del món’, no té serveis sanitaris disponibles allà on viu, sobretot a les zones rurals. Així es desprendre de les intencions del nou primer ministre Narendra Modi, anunciades en el discurs en la seva primera celebració de la Indepència índia el passat mes d’agost. Ell diu que construirà cambres de bany per aquests 600 mil.lions de persones a més dels corresponents a les escoles, que se separaran per sexes.
D’aquesta manera, el primer ministre Modi fotografía, involuntariament, aquest 55,28% de persones que viuen sota el llindar de la pobresa en el seu país, segons dades del mateix IDH. La India és el país 135 de la llista dels 187, al final dels de rang mig en desenvolupament. Té una esperança de vida de 66,41 anys. Però les dones no están a l’alçada de les expectatives que requereix un país que forma part del grup de potències mundials emergents dels BRICS (Brasil, Rùsia, Índia, China i Sudàfrica). Nomès hi ha un 10,0% de dones diputades al Parlament, probablement el mes inmens del món, i hi ha un gran desfassement entre las posibilitats que tenen els nens i les nenes per estudiar: nomes hi ha un 26,6% de noies en la secundària per un 50, 4% de nois (veure dades).
Per aixó hi ha un percentatje elevat (32,8%) de maternitat adolescent, fet que sitúa la Índia nomès una mica al davant dels països de baix desenvolupament humà, on es troven una gran majoria de païssos africans, a mes de Paquistà i Nepal en el seu entorn geogràfic. Per no parlar de les tradicions que encara ignoren les dones de les lleis respecte a herències, dret a la propietat de terres, dots obligades, matrimonis infantils, assesinats d’honor, a més de les violacions massives que, ara resulta que, segons el nou primer ministre Modi és per la manca d’aquest sanitaris: les dones han de anar al bosc i, és clar…… allà els hi pot pasar de tot!.
