OPINIÓ
Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones.
Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.
Foto:carmel·la fotografias
En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.
Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut.
En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.
Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes… Dones a la fi”.
Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU.
