OPINIÓ
Aquest Primer de Maig el vivim de nou en un context de crisi, atur, pobresa, violència masclista i anuncis de més retallades laborals i socials. Una data on no tenim res a celebrar i molt a denunciar. Les últimes xifres de l’atur a l’Estat són esgarrifadores. Més de sis milions dues-centes mil persones aturades. L’atur masculí ha augmentat més que el femení però, no obstant això, les dones continuem patint més atur. Un 26,78% de taxa d’atur en els homes front al 27,61% en les dones.
La gent més jove, la pensionista, les persones migrants i les dones són els que més estan patint la greu crisi i la política neoliberal de retallades dels governs de l’estat i valencià. Unes polítiques que responen a la ideologia capitalista i que són un agresió a la societat, als seus drets. Però quan parlem de drets, se’ns oblida que en aquesta societat hi ha més d’una classe social. Per a Lidia Falcón les dones som una d’elles. La més oprimida, la més oblidada, la més agredida.
És parla de l’augment de l’atur entre la població masculina, però som més les dones sense treball, patim més taxa de inactivitat. Continua la bretxa salarial entre dones i homes. Som nosaltres les que fem els treballs domèstics i la cura de les criatures, de les persones dependents i de les indepedents. Malgrat que els homes estan patint l’atur, no assumeixen aquests treballs no remunerats. Som les dones les que treballem en precari, amb contractes a temps parcial, en ocupació en risc, sense seguretat, en economia submergida. Són les migrants les que estan a la cua de tota la societat respecte a drets laborals.
Al País Valencià són 727.000 persones sense treball, el 29,19% de la població activa, i el 55,7% de la gent jove. Som la segona autonomia que major augment de l’atur ha patit aquest trimestre respecte a l’anterior. En aquesta estadística no es diferencia entre dones i homes. Tampoc respecte a la gent jove, però és clar que continuem sent les dones les que patim més atur, les que tenim més problemes per accedir a eixa primera ocupació.
I per si tot això fora poc, en aquest context de crisi, precarietat, atur, desnonaments… a més hem de continuar patint violència masclista en un goteig incesant. Les retallades i la precarietat han fet que baixe el nombre de denúncies. També la falta d’oportunitats laborals que puguen ajudar a la dona en risc a independitzar-se del maltractador.
Només ens faltava l’anunciada reforma de la Llei d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs feta pel innombrable Gallardón, el terror de les dones. L’ofensiva feminista ja s’ha fet veure convocant a manifestar-nos aquest primer de maig amb les pancartes reivindicatives del nostre dret a decidir sobre el nostre cos.
Tantes ofensives, tants fronts oberts polítics, socials, laborals. Aquest primer de maig és una data de reivindicació, sí. Un dia de lluita feminista.
