OPINIÓ
Tot i el que pogués semblar, el feminisme no es rendeix.
I encara sabent haver estat abandonades pels nostres governants, que a si mateix de diuen feministes, no cedirem en el nostre afany de defensar l’agenda feminista.
Dins de les reivindicacions del 8 de març no hi cap tot, per més que les postmodernes chupiguais ho intentin. El 8 de març és el dia de les dones treballadores. Que, d’altra banda, som totes les dones, ja que amb remuneració o sense, totes treballem.
És un dia de lluita i de reivindicació. Per res és un dia de festa. Un dia per recordar que haver nascut dones comporta uns riscos, fins i tot de mort, per part del patriarcat que ens vols submises, dòcils i al seu servei permanent en qualsevol de les seves formes.
Per això, i dins de l’agenda feminista, reivindiquem temes tan importants com l’abolició de la prostitució. Perquè consumir dones per plaer i pel plaer de la dominació, com també es fa a la pornografia, és una manera de convertir els nostres cossos en béns de consum desposseïts de vida pròpia, de dignitat, de sentiments etc. per passar a ser “una cosa” què consumir. Deshumanitzar-nos forma part de l’estratègia patriarcal per continuar exercint el mandat de poder absolut i universal. I per fer-ho, es reclou les dones tractades en bordells convertits en camps de concentració en què, a més de prostituir dones, se’ls
cobra gairebé fins i tot per l’aire que respiren per, així poder-les seguir explotant sexualment. Tractades, com a animals i venudes cada vegada que es paga per poder-les penetrar per gairebé tots els orificis dels seus cossos per homes als quals no desitgen, aquestes dones són usades com a mera mercaderia per guanyar diners a cabassos en un negoci il·lícit que mou molts milions d’euros usant els cossos de dones com a matèria primera.
En plena ofensiva bèl·lica a Ucraïna, a molta gent el preocupa sobre totes les coses, “el seu” negoci. El poder salvaguardar el lucratiu negoci legal dels ventres de lloguer que, gràcies a l’explotació reproductiva de les dones, alimenta, fins i tot, part de les armes que s’estan lliurant a la població per defensar-se de la injustificada agressió russa. Dones recloses en granges que són privades de les seves llibertats perquè “el producte final”, llegiu, les criatures que han de néixer, ho facin sense cap problema o tara i en perfecte estat per poder ser lliurades als seus compradors en un negoci sinó il·lícit, almenys totalment indigne de compravenda de criatures. El feminisme exigeix ??la prohibició d’aquestes pràctiques a tot arreu i a totes les nacions. Perquè el feminisme és universalista i els drets de les dones no han de ser diferents
segons el lloc d’origen o el lloc de residència. Han de ser universals.
Anteposar la lluita pels drets d’una minoria que basa aquests drets en la consolidació en forma de llei dels seus desitjos, per sobre de la lluita contra les violències masclistes en totes les formes, no és ser feministes. No sé què serà, però per descomptat i des del meu punt de vista, no és ser feministes.
Són moltes les dones que cada dia viuen a les seves carns les violències masclistes en les seves diferents formes. I fins i tot són assassinades per ser dones. Negar aquesta evidència o disfressar-la d’una altra cosa és, senzillament, trair les mateixes dones víctimes i, per extensió, totes les dones. I això no ho podem permetre. Les dones i criatures assassinades per violències masclistes són el nostre fracàs social per falta de més implicació en l’erradicació del patriarcat. I mentrestant, es busca reforçar-ho amb l’esborrat de les dones com a subjectes polítics específics i necessitades de polítiques específiques per deixar de ser assassinades per haver nascut dones.
No només no renunciarem a la nostra agenda feminista, sinó més aviat al contrari, la defensarem amb dents i ungles. Perquè no podem permetre que es vegi inundada per uns interessos l’objectiu final dels quals és el mateix esborrat de les dones.
El postmodernisme chupiguai amb la seva defensa neoliberal d’un negoci molt lucratiu, sobre la base de la negació del sexe biològic com a base de les desigualtats, i la defensa del gènere sentit, s’haurà de buscar i defensar la seva pròpia agenda. Però no serà la feminista. Perquè precisament la feminista defensa a capa i espasa els drets de les dones. Uns drets que, amb el seu esborrat, fins i tot en el llenguatge, podrien ser arrabassats per homes que, per sentir-se dones, exigeixen ser tractats com a dones i, així, poder continuar abusant del seu poder per fer i desfer al seu gust. I no, els drets de les dones no es toquen. I encara menys s’eliminen en nom dels drets d’altres col·lectius.
I no. Tampoc permetrem que s’apropiïn d’una data com el 8 de març, dia de les dones, aquelles i aquells que pretenen esborrar-nos per continuar mantenint els seus privilegis patriarcals.
Queda molta feina per fer. Molta. I queda tant precisament perquè el patriarcat es reinventa constantment en les seves formes i fons. I una de les seves darreres manifestacions ha estat en forma de fals progressisme defensor de drets d’una pseuminoria oprimida. I l’anomeno així perquè algú que basa l’exigència de la consolidació dels seus drets sobre la base de l’esborrat dels drets de més de la meitat de la població que som les dones no, ni tan sols una minoria. És una pseudo minoria.
El vuit de març tornarem a reivindicar la nostra agenda feminista. I ho farem des de l’orgull de sentir-nos feministes i saber que aquests fonaments teòrics són la base per a la construcció d’una societat més justa i equitativa envers la meitat de la població que som les dones. Orgullosament feminista i disposada que cada un dels dies sigui un vuit de març.
