La venjança imaginària també serveix
Relat inclós en La fúria de Fandango i altres relats. Barcelona: Editorial Viena, 2020
Quan el seu marit arribava a casa borratxo feia volar pels aires el que li venia de gust: volaven llibres i quadres, i allò que fos que tingués a mà.
Encara que vingués sobri igualment podia enfadar-se per qualsevol nimietat o simplement perquè sí. La Dolors i els seus fills vivien en el terror i en l’ansietat de la incertesa. Si el rampell de ràbia i odi es desfermava a l’hora de sopar, llavors era inevitable que la sopa o l’amanida sortissin disparades. I després venia la persecució al voltant de la taula i pel passadís, donant cops de porta al seu pas, fins que l’enxampava, l’agafava pels cabells i li donava una pallissa. Porca, gossa, bagassa, et mataré. Ella plorava amb el desconsol de l’amargura i el dolor. I una infinitat d’imatges angoixants se li anaven acumulant a la ment. I si un fragment d’un plat trencat o la punta d’un ganivet s’haguessin clavat a l’ull d’algun dels seus fills? Vivia amb la por ficada al cos. La por és el camí cap al costat fosc, cap a la ira; i la ira, cap a l’odi. I l’odi, cap al patiment. I de por, ira, odi i patiment la Dolors n’anava ben servida.
Transcorrien els mesos i els maltractaments anaven en augment. Amb l’ajuda d’una amiga, la Dolors va anar incubant forces per denunciar el monstre, com els seus fills l’anomenaven a la seva esquena. Una decisió sàvia, segons la seva amiga, ja que ell no hauria tardat a tallar-li el coll com a una truja.
Primer va arribar l’ordre d’allunyament i el primer sospir de descans. Després va venir el calvari del divorci. El temps va passar i de mica en mica es va anar sentint lliure, fins que va deixar de tenir temptacions de llançar-se al buit com quan el monstre l’escarnia.
Res ja no la lliga a aquell energumen, només queda la cicatriu de tants anys de maltractaments. Però aquesta és tan profunda que la seva ment continua sent un remolí d’imatges, tot i que cal dir que amb un matís molt diferent: ara el que veu són unes estovalles de lli surant com una fulla de tardor bressolada pel vent, una tasseta de porcellana blanca, suspesa en l’aire plàcid, vessant el cafè. I també un ganivet que, després de descriure uns graciosos arabescos, es manté congelat en l’aire amb —i aquest és un detall curiós— la fulla esmolada apuntant perversament cap a la jugular del monstre. No pot evitar imaginar que el ganivet se salti el guió i talli l’atmosfera amb la velocitat d’una fuetada, fins a perforar amb traïdoria i nocturnitat el cor d’aquell malparit. Pensa que tant de bo hagués tingut el valor d’apunyalar-lo mentre ell roncava després d’alguna de les seves menyspreables trompes. A la primera borratxera, al primer insult, a la primera esbatussada, arremetria contra el monstre sense pensar-s’ho dues vegades. Se’l carregaria. Però s’ha de conformar que el seu ganivet volador imaginari ho faci per ella.
