Per Dixie Edith SemCuba
Les paraules que moltes de les persones participants en l’homenatge van quedar en un llibre de condolences que després va ser lliurat a la filla de Vasallo i a la resta de la seva família. Foto: SEMlac Cuba
Les experiències personals de Norma Vasallo Barrueco i les seves relacions amb amistats i col·legues sempre van estar travessades pel feminisme i la cerca d’igualtat i inclusió social, van coincidir moltes de les persones reunides a l’Aula Magna de la Universitat de l’Havana, on se li va retre homenatge el 16 d’octubre.
Vasallo, psicòloga i acadèmica cubana, va morir el 16 de setembre pasat, als 72 anys, després d’una vida dedicada als estudis de gènere, la subjectivitat femenina i l’impacte de les condicions de discriminació en la vida de les dones.
Per a l’historiador Juli César González Pagés, convidat a intervenir durant el petit acte de recordació, obrir les portes del recinte solemne de la casa d’alts estudis de la capital va ser una decisió sàvia, perquè «probablement aquest és el lloc físic que ella més va estimar», va dir.
La trobada va reunir professionals, líders d’organitzacions, col·legues, estudiants, amistats i familiars, per a “agrair el seu llegat i rememorar la seva presència”, en paraules de la psicòloga Claudia Cancio Bell, una de les seves deixebles més pròximes.
Vasallo Barrueta va ser professora Consultant de la Facultat de Psicologia de la Universitat de l’Havana, on va treballar des de 1974. També va ser una de les fundadores de la Cátedra de la Mujer, el 1991, i després en fou la seva presidenta des de 1997.
González Pagés va assegurar que no ha «processat encara l’adeu de Norma». Va agregar que ha hagut de replantejar els diumenges que abans compartia amb ella, en una trobada a la que anomenaven «Cuinant el gènere», on cuinaven menjar, però també «idees i projectes», va precisar.
«Norma és un territori físic, ens ha marcat a tots», va asseverar González Pagés, qui va recordar el difícil que havia estat demostrar-li la necessitat d’un programa per a les masculinitats, que reconegués els drets dels homes, però també el seu acompanyament en aquesta obstinació.
Norma “no era una persona complaent, sinó una dona d’exigències i fets”, va assegurar.
La també psicòloga María Cristina Álvarez Mesa, companya d’estudis i de treball de Vasallo durant més de 50 anys, va destacar el seu carisma i bondat, «la seva eterna alegria i la seva veu pausada, amb la qual defensava les seves idees.
«Ens quedaran moltes coses per dir, que el dolor no ens deixa expressar», va afirmar Álvarez Mesa.
En paraules escrites pel professor cubà Manuel Calviño, llegides durant la vetllada, aquest va relatar-les més de cinc dècades d’amistat amb Norma, qui avui, sense cap dubte, persisteix en la “memòria emocional”.
A manera de colofó, els presents van guardar un minut de silenci per a honrar-la i, seguidament, l’emblemàtic saló va acollir els aplaudiments com a mostra d’agraïment a la seva àrdua labor acadèmica i professional.
Un minut de silenci en la seva memòria i aplaudiments van ser el tancament del moment de recordació. Foto de Joventut Tècnica
“Construïm una unitat en la diferència, que cada vegada anava sent més unitat i menys diferència. L’afecte sincer es va instal·lar entre nosaltres com una solguda base en la història compartida”, va rememorar Calviño.
En paral·lel al seu treball acadèmic i de recerca, Vasallo Barrueta va dirigir recerques sobre intervenció comunitària en joves, aspectes sociopsicológics de la #sida i l’impacte de la reestructuració econòmica i el canvi social en la dona treballadora cubana.
Sobretot, va acompanyar a generacions de psicòlogues i psicòlegs en la seva formació i desenvolupament, en paraules de Cancio Bell.
Un minut de silenci en la seva memòria, aplaudiments i les paraules que moltes de les persones presents van deixar en un llibre de condolences per a lliurar a la filla de Vasallo i a la seva família van ser el tancament del moment del recordatori.
El petit homenatge també va servir per a recuperar el seu llegat i demanar “continuar posicionant els temes de gènere i les causes justes” que ella va defensar.
“Aquest és només un cant a la vida de Norma, perquè diàriament podem fer petits homenatges perquè la seva presència no sigui efímera i aquesta Càtedra de la Universitat no mori”, va asseverar González Pagés
Fotos: SeMLAC