OPINIÔ
Fa uns dies una estimada amiga em comentava plena de dolor que no entenia com s’omplien els carrers de Madrid per donar suport a un partit emergent que s’havia apropiat del color morat, símbol de les dones des de feia molts anys, però que, alhora, portava poques propostes feministes o simplement per a la igualtat en la seva agenda política.
Li provocava ràbia i impotència.
Al fil d’aquesta conversa i del feminisme en les agendes polítiques es va emocionar i em va explicar una cosa que va passar fa un temps en la seva ciutat no sense abans fer-me prometre que no revelaria cap dada sobre on es van produir els fets que vaig a relatar.
Es produeix l’assassinat d’una dona i el posterior suïcidi de l’assassí. Les dues famílies destrossades decideixen quan arriben al tanatori posar els dos cossos en sales contigües per poder-los vetllar simultàniament. Quan la meva amiga juntament amb un company s’acosta a la família de la víctima assassinada, una veïna de la mateixa que era present “justifica” la decisió amb “el terrible dolor i l’enorme tristesa que aquest ACCIDENT ha provocat emportant-se per davant la vida de la parella”. La meva amiga no se’n sabia avenir, però és que la veïna va continuar amb el seu discurs afegint que “amb el bé que es portaven justament ara”. Segons sembla fou l’acompanyant de la meva amiga qui va saltar i li va respondre alguna cosa semblant a “estaven tan bé que el tipus l’ha assassinat”. La veïna sense dir res va donar l’esquena i se’n va anar sentint-se ofesa pel comentari.
Però el tema no va acabar aquí. Segons sembla quan va arribar l’hora de l’enterrament les famílies de nou, havien decidit enterrar en nínxols contigus perquè descansessin junts eternament, com Romeu i Julieta. I es van quedar tan amples.
No cal dir que em vaig quedar de pedra davant d’aixó que m’explicaven. El patriarcat en estat pur i mostrant les seves millors armes en les actituds de les famílies, sobretot en la família de la víctima que sota capes de vergonya, pors atàviques i a saber quines emocions més, negava l’evidència del terrorisme que havia viscut la víctima i la seguia condemnant a “una vida eterna” al costat del monstre que l’havia maltractat i assassinat. Terrible. Una terrible i dolorosa complicitat patriarcal que de nou assenyala amb el dit acusador a la pròpia víctima, pel fet mateix de ser-ho.
Les xifres sobre dones assassinades per terrorisme masclista en els últims vint anys i només a l’Estat Espanyol són esgarrifoses. 1332 dones assassinades i des de 2008 han estat 20 les criatures assassinades pels seus pares per provocar dolor a les mares. Si les volem comparar amb les morts resultants del terrorisme polític i /o religiós que s’ha exercit des dels anys setanta la diferència és abismal. Aquest últim i des del seu inici ha provocat 1222 morts.
1.222 morts de persones assassinades en gairebé cinquanta anys per terrorisme polític i /o religiós davant 1.332 dones assassinades en vint anys per terrorisme masclista i 20 criatures en els últims set anys.
fa pocs dies vam assistir a la signatura del Pacte d’Estat contra el Yihadisme Islàmic que van signar en solitari tant el partit del govern com el primer partit de l’oposició. En la proximitat dels assassinats de París, els dos partits van decidir, de nou, retallar llibertats ciutadanes consolidar la cadena perpètua (amb els seus actuals eufemismes i objeccions per part del PSOE) en el Codi Penal i donar solemnitat al discurs sobre seguretat i llibertat.
Quina llàstima…! Són capaços d’arribar a pactes d’Estat per retallar llibertats però no ho són per evitar els assassinats de dones, que també som ciutadanes.
Redueixen fins al mínim els recursos destinats a sensibilització, formació i prevenció de la violència de gènere en qualsevulla de les seves manifestacions, permetent d’aquesta manera l’assassinat de dones i de criatures per part de monstres que només busquen provocar dolor i mantenir privilegis i no passa res. Miren cap a una altra banda. No són capaços de seure a negociar i arribar a un acord o pacte d’Estat en aquesta matèria. Ni tan sols són capaços d’arribar a acords per fer complir rigorosament la legislació vigent en aquesta matèria i segueixen permetent que alguna gent implicada en els processos qüestioni la pròpia llei i fins i tot que es posi en dubte el fet de la violència de gènere en si mateixa.
Em permeto fer, de nou la següent pregunta: S’imaginen la reacció política i ciutadana si en un sol any foren assassinats setanta homes?. Doncs això mateix. Segurament ja hi hauria Pacte d’Estat per evitar aquestes morts. Però són les vides de les dones les que es perden i com venim comprovant, per a aquesta gentussa, són vides de segona.
Amb aquest model patriarcal que s’intensifica amb el govern d’aquesta gent del PP, s’està produint un potent retrocés en els avenços aconseguits socialment fins fa tres anys en què van arribar com elefants a una terrisseria i amb l’excusa de la crisi van arrasar amb tot. I dic això perquè veiem com, de nou, es torna a naturalitzar la violència que s’exerceix contra les dones, sobretot entre les més joves i cada dia és més freqüent trobar dones cada vegada més joves amb problemes en les seves primeres relacions sentimentals.
Al mateix temps les persones més grans que mai van entendre que es tragués de la “vida privada” la violència de gènere, tornen als seus discursos que “entre marit i muller ningú s’hi ha de ficar” negant l’evidència que el terrorisme masclista ha de ser i estar en l’agenda política de tots els partits polítics com una cosa irrenunciable ja que parlem de la vida de moltes dones, de moltes persones en definitiva.
Les complicitats, terribles complicitats amb el patriarcat solen tenir també terribles conseqüències per a la vida i integritat de les dones, que hem de recordar que som ciutadanes de primer ordre amb dret a tenir vida i veu pròpia i, per descomptat també vot.
No és de rebut que a un Estat amb una de les legislacions més contundents contra la violència de gènere se’ns estiguin donant estrebades d’orella per part de l’ONU per no posar els mitjans necessaris per al compliment íntegre d’aquesta legislació.
No és de rebut que en menys d’un mes des dels atemptats de París s’arribi a un Pacte d’Estat que retalla llibertats ciutadanes en nom de la protecció de la vida de les persones i no s’hagi arribat a aquest acord per reforçar els mitjans per prevenir els assassinats per terrorisme masclista.
S’acosten múltiples cites electorals i jo tinc clar que només votaré a qui em nomeni com a dona, a qui tingui integrada en les seves propostes la perspectiva de gènere de forma transversal i, per tant porti propostes concretes per a la prevenció del terrorisme masclista en tots els seus àmbits; des de l’educatiu més fins al polític i econòmic passant pel judicial.
I per descomptat només menyspreu a aquells partits (siguin del color que siguin) que portin candidats que hagin estat condemnats per violència de gènere o que qüestionin des de qualsevol estament la veu de les dones com ja n’hi ha algun que a Andalusia ha posat de candidat a l’exjutge Serrano que va ser condemnat a 10 anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació dolosa en modificar un règim de visites perquè el nen pogués sortir en un processó de Setmana Santa i que a més va ser qui des del seu despatx d’advocats, va llançar la campanya “Mujer sé honesta, denuncia cuando se deba y no cuando convenga”. A gent com aquesta, ni una simple mirada. Només profund menyspreu.
Cada dia és més necessari un gran pacte entre dones per aconseguir aturar aquesta terrible sagnia de vides humanes, de talents humans per les terribles complicitats existents amb el patriarcat que es camufla per reinventar-se i mantenir els seus privilegis recolzat en polítiques cada vegada menys socials i més pragmàtiques que eviten tractar-nos com iguals a les dones. I el capitalisme hi té moltíssim a veure en això.
Necessitem ser escoltades en la nostra exigència de preservar les vides de les dones i de les criatures que han estat arrabassades injustament per terrorisme masclista. Necessitem ja un gran Pacte d’Estat que protegeixi la vida de les dones i de les criatures, ja que són les vides de ciutadanes de primera.
I exigim estar presents en la negociació d’aquest Pacte d’Estat, en cas contrari es tornarà a caure en les terribles complicitats del patriarcat que són les que permeten que se’ns assassini per ser dones.
Jo així ho exigeixo des d’ara !!!
