“Voldria mostrar que hi ha més món que el nostre, molt per fer i fomentar valors com la solidaritat”
Susu Moll de veu vellutada i timbre delicat, transmet una serenitat que s’encomana. Diu que el seu pilar a la vida és el profund amor que sent per la natura. El seu projecte musical és un reflex de la seva harmonia: La Media Luna. Cançons i contes que connecten amb l’ésser, que et transporten a cultures ancestrals. Els seus últims treballs parlen de la maternitat, la infància i fomenten valors com la creativitat i la solidaritat. Susu té màgia: canta contes i conta cançons. El seu públic no té edat.
Casada amb Shuarma (ex vocal del grup Elefantes) i mare de dos fills: Sunna i Nilo. És una dona solidària on n’hi ha: padrina de tres nens i una nena, a Àfrica i Bolívia, col·labora amb Green Peace i Amnistia Internacional des dels 14 anys. A través de La Media Luna, col·labora amb l’associació Soñar Despiertos, que treballa acollint infants i adolescents de famílies desestructurades. També col·labora amb l’organització Projecte Miranda, en favor dels animals i per segona vegada, acaba de fer realitat un dels seus contes: la construcció d’un pou a Burkina Faso.
Nascuda a Donosti el 1972, es va criar a Gran Canària i en la seva adolescència es va traslladar a Barcelona. Llicenciada en filosofia i màster en musicoteràpia. Va estudiar música, dansa contemporània i teatre. Titulada en ioga, va estudiar un temps en Risikes, Índia. En l’actualitat, rep classes de narrativa. Ha publicat tres àlbums a través del segell discogràfic Atzar Records: A la sorra (2005), Calma (2007) i Bosc Buit (2012). Autora i compositora de dos llibres-discos: La Media Luna i Las Estrellas (2010, produït per The Blind Joes) i l’últim que presenta: La Media Luna se va de Viaje (2012, coproduït per Susu i Shuarma) editats per Alba Editorial.
Com explicaries l’evolució de La Media Luna? Existeix un paral·lelisme amb la teva vida?
Al principi, La Media Luna va començar com un projecte de parella. Shuarma va ser el meu mestre. També ha col·laborat amb mi com a productor i compositor d’alguns temes del primer àlbum (A la Arena). En el segon (Calma), la composició de música i lletra ja va ser íntegrament meva i del productor, Joe Dworniak, un altre gran mestre. Posteriorment, la maternitat em va anar portant per una sèrie de camins que feien molt incompatibles la meva professió, amb els nens. Així se’m va acudir aquest últim projecte. Em vaig endinsar en el món infantil perquè em permetia estar més a prop dels meus fills, compondre a través de les meves experiències reals i alhora, permetia que ells poguessin assistir als meus concerts.
En el teu primer treball infantil La Media Luna y las Estrellas col·laboren dones artistes com Rosario Flores, Bebe, la Dolo o Nubla. En quins aspectes es van identificar amb el teu projecte?
Aquestes dones es van identificar molt amb el món dels nens. Rosario Flores i Bebe com a marasses que són, i la Dolo i Nubla són dues artistes amb una gran sensibilitat i a les qui admiro moltíssim. Ens va semblar important que les col·laboracions fossin de dones, no perquè volguéssim renunciar a la veu del pare, que és molt important, sinó que en aquest cas, volíem donar veu només a les mares. El meu material era molt femení. En les meves composicions apareix el paper de la mare, de la nena que vaig ser i també la veu dels meus nens.
En els teus dos últims treballs abraces dos arts: la literatura i la música. Com aconsegueixes aquesta conjunció, aquesta poesia musical?
D’una manera natural. Les cançons poden condensar la realitat en molt poques línies i amb només dues paraules pots suggerir mil idees, així que em vaig decidir en alguns casos, a desenvolupar més els personatges que apareixien i es van transformar en contes.
Susu Moll
La Media Luna s’ha especialitzat en la cançó infantil?
La mare que sóc està sent molt potent perquè estic just en aquest moment, però no vull prescindir dels meus altres jo, de poder tenir la llibertat de fer un altre tipus de cançó, ni especialitzar-me només en cançons infantils. M’acosto al món infantil des de la meva pròpia experiència, però sobretot, sóc artista i més que tancar-me portes, vull obrir-les. Les meves cançons infantils no tenen una finalitat mercantil, encara que em consta que són molt comercials i ben rebudes pel públic. Ho faig des del respecte, ja que l’etapa infantil és la base per al desenvolupament d’una persona en el futur. La infància és una etapa que m’interessa moltíssim i que em posa en contacte amb la meva pròpia nena.
Com abraces a aquesta nena interior, per no perdre-la, per recordar?
Les persones tenim diàlegs interns molt diferents i n’hi ha alguns que no ens serveixen. Cal acostar-se als constructius. Jo estic molt orgullosa de la meva nena interior, una nena oberta, espontània, atrevida, amb moltes ganes de viure i d’aprendre, molt curiosa… Sóc molt conscient del moment en què es van produir una sèrie de desencadenants que van fer que aquesta nena es tanqués… i amb el meu treball, en part, intento evitar que això pugui passar a altres nens i nenes.
¿I com ho fas per reconciliar-te amb ella?
Li dic que té dret a estar espantada i a equivocar-se, que no tracti de ser perfecta, que no tracti d’agradar a tothom, que sigui autèntica! És molt important detectar les mancances de la infància. Moltes vegades pensem que són les econòmiques, però normalment les pitjors mancances són les afectives. Els nens i nenes necessiten que les persones adultes els acompanyin en la seva entrada al món. A vegades els demanem que siguin adults massa ràpid i no respectem el seu desenvolupament. Cada nen o nena té el seu temps de maduració. Hi ha persones que poden reconciliar-se amb els seus infants interiors sublimant el seu dolor en una obra d’art, transformant-lo en cançons, en contes, en tenir cura dels altres, a crear alguna cosa amb les mans… Crec que mitjançant aquests actes d’amor i de creació, ens anem curant.
Susu Moll amb una fada
Algunes de les teves cançons parlen de temes relacionats amb els difícils moments que estem vivint, els desnonaments o realitats molt crues. Hi ha llum en aquesta crisi?
Sempre hi ha llum en l’individu. Crec molt en la humanitat. Alguns mitjans de comunicació no ho estan fent gaire bé, ja que per vendre utilitzen titulars molt negatius, per captar l’atenció de la gent. Crec que les paraules vibren, són fonamentals i afecten. Seria important no llegir aquestes notícies tan negatives i evitar els telenotícies, per la pròpia salut. Hem de plantejar-nos com ser més útils en aquesta crisi, com millorar, què fer per crear un univers millor. Hauríem de crear microuniversos que es vagin ajuntant per formar una ciutadania forta i sòlida. Jo crec que aquesta crisi se solucionarà a través de la ciutadania, perquè els polítics estan en un altre nivell, molt aferrats a les coses materials, amb excepcions és clar.
S’està ordenant el món?
Està sortint a la llum la toxicitat que hi havia, de la qual no n’érem conscients. Estem per fi amb els ulls oberts i utilitzant eines útils, com és Internet, per alçar la nostra veu. Estem vivint una revolució i les grans revolucions duren anys. Els resultats no es veuen immediatament. Està clar que si hi hagués una revolució interna al poder, tot se solucionaria més ràpid, però no podem comptar amb això, perquè la classe política no està preparada. Així que la revolució serà molt més lenta, però això no vol dir que no valgui… Si els nostres néts es troben amb un món més just, serà fantàstic.
Però, què fem si les nostres netes i els nostres néts són fruit de polítiques en què es retallen drets bàsics com l’educació?
A vegades pensem que l’educació és una responsabilitat que està fora de nosaltres mateixos. Però comença a les llars. No cal menysprear el que ja es té. Als nens i a les nenes se’ls pot ensenyar amb menys mitjans, amb l’ajuda de familiars i amistats, i fomentar també la seva creativitat. Cada vegada hi ha més propostes d’escoles a casa o de pares que s’uneixen per muntar projectes d’educació a les llars, a baix cost. Hi ha molta gent que ha perdut la feina i són incapaços d’imaginar què poden fer amb les seves vides a part del que feien. Aquestes són les veritables víctimes de la crisi. Per això, és vital que des de la infància es desenvolupi la creativitat per trobar solucions creatives a moments com aquest. Els nens i nenes ens poden donar les millors idees. Cal escoltar-los més i tenir en compte el que ens diuen.
També hi ha solucions creatives per les retallades en cultura?
L’altre dia vaig assistir a un projecte interessantíssim. Uns amics estan muntant una obra de teatre “Desiertos”, de Josep Pere Peyró, en la qual la gent hi col·labora aportant des de 10 euros a 50 euros, el que cada persona pugui o vulgui. No podem seguir esperant que les institucions ens donin els diners, encara que l’altre dia se’m va gelar la sang quan vaig llegir que amb els diners injectats als bancs s’haguessin evitat 600 anys de fam al món. Quina llàstima, hem perdut l’oportunitat de donar un gran pas com a humanitat!
La cultura sempre ha estat aquí, latent, encara que de vegades massa submergida, la cultura no pot morir. Recordo que abans de la crisi hi havia una gran apatia cultural. Ens regíem pel consumisme pur i dur, sense sentit, ni consciència. El més positiu d’aquesta crisi és que davant la dificultat, les persones creixen i de ben segur aquest fet ens donarà ales per seguir creant, tot i que els mitjans siguin menors.
Les tecnologies estan democratitzant la cultura, en la música, en particular, juguen un paper negatiu?
Tot té el seu costat bo i el seu costat dolent. Des del meu punt de vista les persones que es dediquen a la música s’haurien d’unir més, com a gremi, perquè estan molt separades. La crisi en la indústria musical va començar en el moment en què la gent va deixar de ser solidària i va començar a piratejar i en molts casos, jo diria que gairebé va esdevenir una moda. Cal ser conscients de la feina que hi ha darrere de cada cançó. De la mateixa manera que sabem que per fer una barra de pa hi ha a un cost de mà d’obra i de matèria primera, el mateix passa amb la música, no cau del cel.
Malauradament hi ha molt poques persones disposades a pagar el 0,90 cèntims que val una cançó. Cal conscienciar-se i posar límits, perquè els límits també són positius, són actes d’amor. Crec que hi ha hagut una generació de pares i mares que es va oblidar d’educar els seus fills i les seves filles perquè van tenir massa feina i ara ens trobem amb una societat una mica mancada de valors.
Un dels contes-cançó del teu últim llibre-disc de La Media Luna se va de Viaje, “El pou de l’amistat”, és un conte fet realitat…
Vaig tenir l’honor de conèixer un príncep burkinabé, Congo Lassané, que té diversos projectes (preciosos) per ajudar la gent, des de la construcció d’escoles, a pous d’aigua potable. Vaig voler solidaritzar-me i col·laborar econòmicament en la construcció d’un primer pou, “El pozo de la Media Luna” que en aquests moments proveeix d’aigua a milers de persones. Per a mi va significar posar un granet de sorra. Ara estic molt conscienciada que hi ha molt poca gent al món que no té accés a l’aigua potable. Molts nens i nenes beuen fang, amb les conseqüències que això els comporta per a la salut. Recentment, Shuarma va proposar a l’escola dels nostres fills seguir desenvolupant aquest projecte i ho han acceptat, tot i la crisi. Així que construirem un altre pou. Els companys i companyes dels nostres fills sempre recordaran que van col·laborar perquè altres nens i nenes com ells, tinguessin aigua potable. A través de diferents tallers i la iniciativa dels petits, es recaptaran quantitats modestes destinades a la construcció d’aquest pou.
Congo i el pou de la Media Luna a Burkina Faso
En el teu últim llibre-disc inclous contes i cançons relacionades amb les teves experiències al continent Africà o a l’Índia. Quina empremta t’han deixat aquests viatges?
He confirmat que la gent viu en condicions que mai podríem imaginar aquí, és generosa i té ganes de viure al màxim. Nens i nenes que viuen episodis terribles, lluiten i segueixen somrient. Es busquen la vida. Per a mi són els herois de la nostra societat. M’he adonat que cal inspirar-se en aquestes actituds. No cal tenir-ho tot per poder fer alguna cosa. Moltes d’aquestes famílies són un exemple de superació. El nostre primer món ha perdut aquesta alegria o aquesta capacitat de gaudir… en canvi en aquests països tot conviu d’una manera més natural: la mort, la malaltia, la tristesa, l’alegria… tot està latent i cap a fora. Aquí tendim a amagar tot el dolent i això fa que les coses bones que puguem donar, es donin d’una manera menys natural.
Llavors estem desnaturalitzades i desnaturalitzats?
Crec que sí. Tant de bo aquesta crisi serveixi per naturalitzar-nos més! Penso que així serà. Avui dia es poden veure moltes iniciatives en els barris, com fer àpats populars per a la gent sense recursos… Crec que ens estem humanitzant, cosa que altres cultures no han perdut, encara que a nivell de drets estiguin molt enrere. En aquest sentit, han d’avançar però sense desnaturalitzar-se. Tinc fe en que aquestes societats progressin, gràcies al paper de la dona com a educadora. Hem de trobar la manera d’ajudar a determinades societats a progressar, a través de gent ben formada i conscient de la realitat del territori, que ajudin a despertar la consciència, però que siguin les mateixes societats les que trobin les seves pròpies eines.
A banda de la carrera musical, ets llicenciada en filosofia i professora de ioga, pràctica d’una filosofia oriental. Com influeix tot això en la teva música?
Influeix de manera poc premeditada. M’agrada barrejar diversos ingredients. En la filosofia que s’imparteix a les nostres universitats, no té cabuda la filosofia oriental. No obstant això, a mi em va semblar molt interessant obrir aquesta porta i fer-me professora de ioga. Una filosofia sense l’altra estan coixes. Igual que la medicina. L’homeopàtica necessita de l’al·lopàtica i viceversa. En realitat tot és qüestió d’integrar. Malauradament vivim en la cultura de la separació. Suposo que per qüestions d’interessos econòmics De què serveix estar tot el dia en el món de les idees si el teu cos està fatal? Cal combinar les dues coses. Cos i ment. La filosofia oriental dóna l’oportunitat de treure’s de sobre molta toxicitat, molt pensament inútil i poder anar més al gra, estar més lúcid o lúcida. La meva intenció és que les persones es retrobin una mica més a si mateixes.
Quina és la finalitat d’aquest últim llibre-disc La Media Luna se va de Viaje?
L’harmonia. Obrir una finestra cap a l’exterior. Que la nostra infància s’evadeixi de la crisi. Mostrar que hi ha més món que el nostre i molt per fer. Fomentar valors com la solidaritat, perquè quan una persona és solidària se sent més completa i en conjunció amb el tot.
Com es viatja a través dels ulls d’un nen o una nena?
Oberts al present, gaudint del factor sorpresa, sense condicionants, amb una mirada pura i neta. La mirada d’un nen o una nena és màgica. Viure a través d’aquesta mirada, o apropar-te’n, per a mi és sinònim de felicitat.
Si la Lluna fos una deessa a qui poguessis demanar, cantar o explicar un somni, quina lletra escriuries?
Per a mi la Lluna és una deessa. La naturalesa per a mi és la comunió amb tot, són els déus. En aquesta lletra hi hauria silencis i algunes peticions: que acabés la fam al món, perquè és una cosa que es pot fer, que està a l’abast de la nostra mà i que la crisi econòmica deixés de tapar la gran crisi mediambiental que posa en perill el nostre món, una crisi molt més greu i devastadora que l’econòmica i que requereix solucions.
Sònia Rico i Susana Moll en un moment de l’entrevista
